Ana María Inchausti, intercaladora de Sueños de Tay-pi

CAT

El dissabte passat vam tenir el plaer d'anar a entrevistar l'Ana María Inchausti, una il·lustradora i pintora que viu a Gandía i que el desembre passat, pel seu norantè aniversari, va poder visionar el film on ella havia participat de jove: Sueños de Tay-pi (1952), el tercer i últim film d'animació de l'estudi de Balet y Blay. Ja vaig parlar en una altra entrada de la restrena del film al cinema Doré gràcies a la Filmoteca Española, en una sessió on hi vam ser tots aquells que sentim devoció per l'animació tradicional. 

Ana María Inchausti durant l'entrevista a Gandía. Foto: Aitor Morant.

La xerrada amb l'Ana María va ser molt agradable. Vaig reproduir uns fons i un acetat de la pel·lícula Sueños de Tay-pi i amb aquest material ens va explicar la seva feina, que va ser la d'intercalar els dibuixos del film a partir de les fites que havien fet els animadors més experimentats. Es tractava d'una feina minuciosa on calia copiar la línia dels personatges amb petites variacions, i ella recorda com treballar a la taula d'animació, amb la llum d'una bombeta que venia de sota, va fer que la resta de la seva vida hagués de dur ulleres. En el món de l'animació 2D en digital aquesta feina gairebé ha desaparegut, ja que les intercalacions, o interpolació de moviment, moltes vegades les fa el programa. Un mateix animador pot encarregar-se de l'animació d'un mateix pla i no necessita delegar la feina en algú que li faci els intermitjos.

Tot i així, produccions com Klaus (2019), de Sergio Pablos, han utilitzat recentment la metodologia de l'animació tradicional, recuperant la figura de l'intercalador. El videojoc Cuphead (2017, Studio MDHR) també ha recuperat no només l'estètica de l'animació americana dels anys trenta sinó que alguns cicles s'han fet també utilitzant la taula de llums i l'animació tradicional, per la qual cosa la intercalació també s'ha fet manualment.

Explica la llegenda que la posició d'intercalador va néixer als Fleischer Studios, dels germans Max i Dave Fleischer. Un dels seus animadors, Dich Theimer, va rebre una queixa dels seus directius, a qui els agradava molt la feina que feia però es queixaven que no la feia prou ràpid. El senyor Theimer va contestar que si li posessin a algú que li fes els fotogrames intermitjos, aniria més ràpid. A partir d'aquell moment va néixer la divisió entre els animadors principials, que feien les fites o fotogrames claus, i els intercaladors, o inbetweeners, que feien els fotogrames que estaven entremig (in between).

Max Fleischer i la seva creació: Bimbo. GeekMom.com

No només va ser molt interessant parlar amb l'Ana María de la seva feina a Balet y Blay: els seus fills em van ensenyar tota la seva producció que abarca milers de pintures, des de bodegons, retrats, recreacions de quadres orientals i disfresses de carnaval. Llàstima que la seva feina a Sueños de Tay-pi fos l'única cosa que va fer en animació. Tot i així, un dels seus fill ens va explicar que havia treballat amb un altre referent de l'animació en plastilina, Rodolfo Pastor. I això em fa pensar que potser li hauria de dedicar una entrada a aquest animador argentí autor de la sèrie de Capelito el 2009 i que va formar a vàries generacions d'animadors i animadores mentre va ser a Barcelona.

CAST

El sábado pasado tuvimos el placer de ir a entrevistar a Ana María Inchausti, una ilustradora y pintora que vive en Gandía y que en diciembre pasado, por su noventa aniversario, pudo visionar el filme donde ella había participado de joven : Sueños de Tay-pi (1952), el tercero y último film de animación del estudio Balet y Blay. Ya hablé en otra entrada del estreno del filme en el cine Doré gracias a la Filmoteca Española, en una sesión donde estuvimos todos aquellos que sentimos devoción por la animación tradicional.

Sin embargo, producciones como Klaus (2019), de Sergio Pablos, han utilizado recientemente la metodología de la animación tradicional, recuperando la figura del intercalador. El videojuego Cuphead (2017, Studio MDHR) también ha recuperado no sólo la estética de la animación americana de los años treinta sino que algunos ciclos se han realizado también utilizando la mesa de luces y la animación tradicional, por lo que la intercalación también se ha realizado manualmente.

Cuphead. 2017. Studio MDHR.

https://www.youtube.com/watch?v=CXpvF9Z2gG8

 

La charla con Ana María fue muy agradable. Reproduje unos fondos y un acetato de la película Sueños de Tay-pi y con este material nos contó su trabajo, que fue el de intercalar los dibujos del filme a partir de los hitos que habían realizado los animadores más experimentados. Se trataba de un trabajo minucioso donde había que copiar la línea de los personajes con pequeñas variaciones, y ella recuerda cómo trabajar en la mesa de animación, con la luz de una bombilla que venía de abajo, hizo que el resto de su vida tuviera que llevar gafas. En el mundo de la animación 2D en digital este trabajo casi ha desaparecido, ya que las intercalaciones, o interpolación de movimiento, muchas veces las realiza el programa. Un mismo animador puede encargarse de la animación de un mismo plano y no necesita delegar el trabajo en alguien que le haga los intermedios.

Momento del rodaje con Ana María Inchausti. Foto: Aitor Morant.

Cuenta la leyenda que la posición de intercalador nació en los Fleischer Studios, de los hermanos Max y Dave Fleischer. Uno de sus animadores, Dich Theimer, recibió una queja de sus directivos, a los que les gustaba mucho el trabajo que hacía pero se quejaban de que no la hacía lo suficientemente rápido. El señor Theimer contestó que si le pusieran a alguien que le hiciera los fotogramas intermedios, iría más rápido. A partir de ese momento nació la división entre los animadores principiales, que hacían los hitos o fotogramas claves, y los intercaladores, o inbetweeners, que hacían los fotogramas que estaban en medio (in between).

No sólo fue muy interesante hablar con Ana María de su trabajo en Balet y Blay: sus hijos me enseñaron toda su producción que abarca miles de pinturas, desde bodegones, retratos, recreaciones de cuadros orientales y disfraces de carnaval. Lástima que su trabajo en Sueños de Tay-pi fuera lo único que hizo en animación. Sin embargo, uno de sus hijos nos explicó que había trabajado con otro referente de la animación en plastilina, Rodolfo Pastor. Y eso me hace pensar que quizá debería dedicarle una entrada a este animador argentino autor de la serie de Capelito en el 2009 y que formó a varias generaciones de animaciones mientras tuvo su estudio en Barcelona.

ENG

Last Saturday we had the pleasure to interview Ana María Inchausti, an illustrator and painter who lives in Gandía and who last December, for her ninetieth anniversary, she had been able to watch the film in which she had participated as a young inbetweener: Sueños de Tay-pi (1952), third and last animation feature film from Balet y Blay Studio. I have already wrote about it in another entry about the premiere of the film at the Doré cinema thanks to the Filmoteca Española, in a session attended by all devoters to traditional animation.

However, productions such as Klaus (2019), by Sergio Pablos, have recently used the methodology of traditional animation, recovering the figure of the inbetweener. The video game Cuphead (2017, MDHR) had also recovered not only the aesthetics of American animation from the thirties, but some cycles had also been made using the light table and traditional animation. Therefore, the inbetweening had been done manually to adapt the technique to the aesthetics.

Image with the keyframes and the inbetweens in a shot of Klaus (2019). Cartoon Brew.

Legend say that the inbetweener position was born at Fleischer Studios thanks to brothers Max and Dave Fleischer. One of his animators, Dich Theimer, received a complaint from his managers, who really liked the work he was doing but complained that he wasn't doing it fast enough. Mr. Theimer replied that if he have had someone doing the middle frames for him, he would go faster. From that moment on, a new position was born between the main animators, who made the milestones or key frames, and the inbetweeners, who made the frames that were in between.

Not only was it very interesting to talk to Ana María about her work at Balet y Blay: her children showed me her entire production, which encompasses thousands of paintings, from still lives, portraits, recreations of oriental paintings and carnival costumes. It's a pity that her work on Sueños de Tay-pi was the only thing he did in animation. However, one of his sons explained to us that he had worked with another referent of Spanish plasticine animation, Rodolfo Pastor. And that makes me think that perhaps I should dedicate an entry to this Argentine animator, author of the Capelito series in 2009, that formed animators while he was active in Barcelona.

SEVI, the anonymous artist

L'altre dia em reunia amb el col·leccionista de Sabadell i gran grafòpata Lluís Giralt, un home sempre interessat per tot allò que envolti els artistes del TBO. La nostra trobada va anar precedida, com passa sovint, d'una pregunta que em va deixar anar: "Coneixes un il·lustrador que dibuixava portades als anys quaranta i signava amb el pseudònim de SEVI?" Al primer moment, no li vaig saber donar resposta, però vaig deduir, i ell també, que es podia tractar de l'escultor mèdic, il·lustrador científic i animador Frederic Sevillano, de qui ja hem parlat en una altra entrada. 

Portada i detalls de "La fuga de los juguetes" d'Olga Ginesi per a l'Editorial Reguera.
Cessió: Lluís Giralt.

Com que aquest creador sempre ens sorprèn, crec que no anàvem mal encaminats en pensar que aquelles portades eren d'ell. Vaig decidir consultar l'Alfons Zarzoso, que ha estudiat profundament la part d'escultor i il·lustrador mèdic d'aquest animador dels Dibujos Animados Chamartín, però la seva resposta va ser negativa: no li sonava que en cap de les produccions d'aquest prolífic creador hi aparegués la misteriosa signatura de "Sevi". En quedar amb el company Lluís Giralt i veure les portades, vam compartir la certesa que l'autor n'era Frederic Sevillano, tot i que no en podíem oferir cap document que ho acredités. 

El domini de l'aerògraf va caracteritzar els treballs de Sevillano, sobretot en làmbit de la il·lustració mèdica, on dibuixava òrgans patològics que gairebé sortien del paper amb el seu volum. L'ús d'aquest estri en aquestes portades és òbvi, i això ens fa pensar que el famós "Sevi" no sigui altre que en Frederic Sevillano. El fet que en una de les portades hi apareguin personatges d'animació també ens fa pensar en Sevillano, ja que ell s'hi va dedicar als anys quaranta i segurament estava al dia de l'animació internacional. I tampoc hem d'oblidar que l'editorial que va encarregar aquestes portades era l'editorial Reguera, i el seu editor, Alejandro F. de la Reguera, fou un dels impulsors dels dibuixos animats durant aquesta época en crear Dibsono Films l'any 1941.

Tot i així, si algú en té alguna altra pista que certifiqui que Frederic Sevillano firmava com a "Sevi", que ens ho faci saber. Mentrestant ens resta admirar aquestes portades amb la tipografia curosament dibuixada i un relleu al natural que les converteix en peces dignes d'exposició. Moltes d'aquestes subtileses es devien perdre en la impressió de la portada, que no hem pogut trobar. Gràcies, Senyor grafòpata, per compartir aquests tresors!

CAST

El otro día me reunía con el coleccionista de Sabadell y gran grafópata Lluís Giralt, un hombre siempre interesado por todo lo que rodea a los artistas del TBO. Nuestro encuentro fue precedido, como ocurre a menudo, de una pregunta que me soltó: "¿Conoces a un ilustrador que dibujaba portadas en los años cuarenta y firmaba con el seudónimo de SEVI?" En el primer momento, no le supe dar respuesta, pero deduje, y él también, que podía tratarse del escultor médico, ilustrador científico y animador Frederic Sevillano, del que ya hemos hablado en otra entrada.

Portada y detalle de "Caperucita Negra" de Pina Gonzales, Editorial Reguera.

Cesión: Lluís Giralt.

Como este creador siempre nos sorprende, creo que no íbamos mal encaminados al pensar que esas portadas eran de él. Decidí consultar a Alfons Zarzoso, que ha estudiado profundamente el trabajo como escultor e ilustrador médico de este animador de los Dibujos Animados Chamartín, pero su respuesta fue negativa: no le sonaba que en ninguna de las producciones de este prolífico creador apareciera la misteriosa firma de "Sevi". Al quedar con el compañero Lluís Giralt y ver las portadas, compartimos la certeza de que el autor era Frederic Sevillano, aunque no podíamos ofrecer ningún documento que lo acreditara.

El dominio del aerógrafo caracterizó muchos de los trabajos de Sevillano, sobre todo en el ámbito de la ilustración médica, donde dibujaba órganos patológicos que casi se salían del papel por su volumen. El uso de este utensilio en estas portadas es obvio, y eso nos hace pensar que el famoso "Sevi" no sea otro que Frederic Sevillano. El hecho de que en una de las portadas aparezcan personajes de animación también nos hace pensar en Sevillano, ya que él se dedicó a animar en los años cuarenta y seguramente estaba al día de la animación internacional. Y tampoco debemos olvidar que la editorial que encargó estas portadas era la editorial Reguera, y su editor, Alejandro F. de la Reguera, fue uno de los impulsores de los dibujos animados durante esta época al crear Dibsono Films al año 1941.

Sin embargo, si alguien tiene alguna otra pista que certifique que Frederic Sevillano firmaba como "Sevi", que nos lo haga saber. Mientras tanto, nos queda admirar estas portadas con la tipografía cuidadosamente dibujada y un relieve al natural que las convierte en piezas dignas de una exposición. Muchas de estas sutilezas debieron de perderse en la impresión de la portada, que no hemos podido encontrar. ¡Gracias, Señor grafópata, por compartir estos tesoros!

ENG

The other day I met the Sabadell collector and great graphopath Lluís Giralt, a man always interested in everything that surrounds TBO artists. Our meeting was preceded, as is often the case, by a question he put to me: "Do you know an illustrator who drew covers in the 1940s and signed under the pseudonym SEVI?" At first, I didn't know what to answer him, but I deduced (and he did so too) that it could be the medical sculptor, scientific illustrator and animator Frederic Sevillano, of whom we have already spoken in another post.

Since this creator always surprises us, I don't think we were wrong in thinking that those covers were his. I decided to consult Alfonso Zarzoso, who has studied in depth the role of sculptor and medical illustrator of this animator of the Dibujos Animados Chamartín, but his answer was negative: it did not sound to him that in any of the productions of this prolific creator had the mysterious signature of "Sevi" on it. When we met up with comrade Lluís Giralt and saw the covers, we shared the certainty that the author was Frederic Sevillano, although we could not offer any document to prove it.

Cover and detail of "Jorge es Juan u Juan es Jorge", Editorial Reguera, 1940s.

Image: Lluís Giralt.

The mastery of the airbrush characterized Sevillano's work, especially in the field of medical illustration, where he drew pathological organs that almost came out of the paper with its volume. The use of this tool on these covers is obvious, and this makes us think that the famous "Sevi" is no other than Frederic Sevillano. The fact that animated characters appear on one of the covers also links them to Sevillano, as he devoted himself to it in the 1940s and was probably up to date with international animation. And we must not forget that the publisher that commissioned these covers was Editorial Reguera, and its publisher, Alejandro F. de la Reguera, was one of the promoters of cartoons during this time as he created the studio Dibsono Films in 1941.

However, if anyone has any other clues that certify that Frederic Sevillano signed as "Sevi", let us know. In the meantime, we can admire these covers with carefully drawn typography and a natural relief that makes them pieces worthy of exhibition. Many of these subtleties were probably lost in the printing of the cover, which was impossible to find. Thank you, Mr. Graphopath, for sharing these treasures!

Frederic Sevillano in the Camera journal (1950), painting the stars of the skyline
from one of the sceneries of the animated film Érase una vez...

El cinema català brilla al Cine Doré

El passat dia 29 de desembre es va estrenar per segona vegada el film de Balet y Blay Sueños de Tay-pi. Va ser un gran esdeveniment, ja que la primera vegada que es va estrenar va ser al Cine Avenida de la Luz de Barcelona l'any 1952, i sembla ser que no va tenir massa més vida comercial que aquesta ja que els estudis van tancar just després d'aquest film. Si fem cas al testimoni de l'animadora Pepita Pardell, a l'estrena de l'any 52 només hi va anar l'equip del film. Gràcies a la iniciativa d'Alex Mendíbil, el programador de la Sala B de la Filmoteca Espanyola, el film es va poder veure per segona vegada en la seva història a finals de desembre del 2021. 

Va ser una reestrena molt emotiva, ja que van poder-hi assistir els fills de l'única intercaladora (que se sàpiga) que encara és viva avui en dia: l'Ana María Inxausti. Tot i no poder-se desplaçar fins a Madrid, Inxausti va poder veure el film uns dies abans, i precisament pel seu norantè aniversari, en una versió en digital que li va facilitar la Filmoteca Espanyola. Li vaig fer arribar una llista de treballadors de Balet y Blay als seus fills perquè ho comentessin amb la seva mare, però ella només tenia 17 anys quan va entrar als estudis i no recorda gaires noms de la gent que hi treballava. 

Cine Avenida de la Luz, Bracelona, 1950s. Autor: Jesús Fraiz Ordóñez.

Tanmateix, té molts records de rutines d'aquella època i sobretot del bon ambient que hi havia a l'estudi. És curiós que precisament quan fa uns mesos a Barcelona s'enderrocava l'edifici que va ser la seu dels estudis Balet y Blay després de 84 anys, al Cine Doré de Madrid es reivindiquin els films d'aquesta productora catalana. A la reestrena van poder assistir no només els fills: també va ser un punt de trobada d'experts de l'art de l'animació en les seves diverses formes.

Va introduir l'acte el periodista i divulgador Alejandro Macías, que em va cedir amablement la seva invitació, l'especialista en stop-motion Adrián Encinas, el veterà historiador Santiago Aguilar i l'especialista en animació digital Samuel Viñolo. Algú altre em dec deixar ja que amb això de les mascaretes es fa difícil reconèixer la gent. I també perquè vaig sortir just a l'entreacte, abans que passessin El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), per poder parlar amb els fills de l'Ana María, a qui properament espero poder fer una entrevista en profunditat. Estigueu atents si voleu saber més coses sobre l'animació tradicional dels inicis.

El pasado día 29 de diciembre se estrenó por segunda vez el film de Balet y Blay Sueños de Tay-pi. Fue un gran acontecimiento, puesto que la primera vez que se estrenó fue en el Cine Avenida de la Luz de Barcelona en 1952, y parece ser que no tuvo demasiado más vida comercial que esta puesto que los estudios cerraron justo después de este film. Si hacemos caso a la animadora Pepita Pardell, al estreno del año 52 solo fue el equipo del film. Gracias a la iniciativa de Alex Mendíbil, programador de la Sala B de Filmoteca Española, el film se pudo ver por segunda vez en su historia.

Póster del film

Fue un reestreno muy emotivo, puesto que pudieron asistir los hijos de la única intercaladora del film (que se sepa) que está viva hoy en día: Ana María Inxausti. A pesar de no poderse desplazar hasta Madrid, Inxausti pudo ver el film unos días antes, y precisamente por su nonagésimo cumpleaños, en una versión en digital que le facilitó la Filmoteca Española. Le hice llegar una lista de trabajadores de Balet y Blay a sus hijos para que lo comentaran con su madre, pero ella solo tenía 17 años cuando entró en los estudios y no recuerda muchos nombres de la gente que trabajaba. Aun así, tiene muchos recuerdos de rutinas de aquella época y sobre todo del buen ambiente que había en el estudio. Es curioso que precisamente cuando hace unos meses en Barcelona se derribaban los estudios Balet y Blay después de 86 años de su creación, tenga que ser en Madrid y en el Cine Doré dónde se reivindiquen los films de esta productora catalana. 

Al reestreno pudieron asistir no solo los hijos: también fue un punto de encuentro de expertos del arte de la animación en sus diversas formas. Amenizó el acto el periodista y divulgador Alejandro Macías, que me cedió amablemente su invitación, el especialista en stop-motion Adrián Encinas, el veterano historiador Santiago Aguilar y el especialista en animación digital Samuel Viñolo. Seguro que también había algún otro que me debo dejar puesto que con esto de las mascarillas se hace difícil reconocer a la gente. Y también porque salí justo en el entreacto, antes de que pasaran El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), para poder hablar con los hijos de Ana María, a quien próximamente espero poder hacer una entrevista en profundidad. Estad atentos si queréis saber más cosas sobre esta animadora que nos compartirá sus recuerdos sobre animación tradicional.

On December 29th, the Balet and Blay last animated film, Sueños de Tay-pi, premiered for the second time in Madrid. It was a great event, since the first time it was released it was on Avenida de Luz Cinema in Barcelona in 1952, and it seems that it did not have much more commercial life than this since the studios closed right after this film. According to the words of the animator Pepita Pardell, the premiere of the year 52 was only attended by the film team. Thanks to the initiative of Alex Mendíbil, the programmer of Sala B of the Filmoteca Española, the film could be seen for the second time in its history.

Ana María Inxausti and his family watching Sueños de Tay-pi.

La Sexta coverage by Natalia Sprenger

It was a very emotive revival, since the children of the only inbetweener who is still alive today (as far as we know) were able to attend. Her name is Ana María Inxausti and despite not being able to travel to Madrid, she was able to see the film a few days before. She watched it precisely for his ninetieth birthday, in a digital version provided by the Filmoteca Española. I sent a list of Balet and Blay workers to her children so they would discuss it with their mother, but she was only 17 when she entered the studio and she does not remember many names of the people who worked there.

Apart from that, she has memories about that period animated routines, and above all she remembers the good mood they enjoyed in the studio during the making of the film. It is curious that precisely a few months ago in Barcelona the Studio Balet y Blay building was demolished after 86 years of existence, while in Madrid this studio productions are being recovered. In this second premiere Inxausti's children could watch the movie in a big screen, and it was also a moment of reunion of several experts on the art of Spanish animation.

Advertising of the film release in the Spanish press, 1952.

Introducing the premiere, there was the journalist Alejandro Macías, who kindly gave me his invitation, the stop-motion specialist Adrián Encinas, the veteran historian Santiago Aguilar and digital animation specialist Samuel Viñolo. Probably there was some more animation experts in the theatre, but surgical masks make it difficult to recognise people. And also because I left during the intermission, before the screening of El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), so I could have a talk with Ana María's children to arrange with them an interview with their mother. Stay tuned if you want to know more about traditional animation in Spain!

 Links and related bibliography:

Reportaje en La Sexta sobre Ana María Inxausti.

Artículo de Santiago Aguilar sobre Animación republicana: entre la transmedialidad y la radicalización  ideológica (Con A de animación, 2020) y entrada en su blog sobre El Dufaycolor en España (2020).

Libro sobre Stop-motion de Adrián Encinas Animando lo imposible (Diábolo, 2017).

Libro de Samuel Viñolo Cien años de animación española. Arte y Tecnología (Otros autores: Pilar Yébenes, José Antonio Rodríguez, Rodrigo Mesonero, Sygnatia, 2016).

Blog de Alejandro Macías.

Artículo de Maria Pagès sobre la demolición del Estudio Balet y Blay (2021, en catalán).

Hi havia una vegada... l'Esbart Marboleny i en Manuel Cubeles

Enguany es celebra el centenari del naixement de Manuel Cubeles, i per a aquesta efemèride l'Esbart Marboleny em va proposar de fer una conferència ballada. Sí, ho heu llegit bé. Però no us avanceu: jo no ballaré, malgrat sovint em confonen amb la María Pagés. Jo tan sols hi parlaré d'animació i qui sí que ballarà serà l'Esbart Marboleny. Estrenem aquesta singular conferència ballada a Dansàneu, el festival de cultures d'Esterri D'Àneu, el dijous 29 a les 12h del migdia. 

Per si no sou a temps d'arribar-vos-hi, no patiu: hi ha una segona oportunitat a l'Ésdansa, el festival de la dansa d'arrel tradicional que cada any té lloc a Les Preses. Enguany es celebra la 39a edició del festival organitzat pel Cercle de Cultura Tradicional Marboleny. Ja hem fet un assaig general i, malgrat faltar-hi algun vestuari, sembla que va prenent forma. Us deixo algunes fotografies de l'assaig, que va tenir molt mèrit. Veure dansar amb esclops amb cinc mitjons posats, un sobre l'altre, amb la calor que feia no és pas cosa fàcil. I no us dic del nombre de faldilles que duien les dansaires. Tot un repte a finals de juliol! Crec que es mereixen que vingueu a gaudir-ne. I de passada, a aprendre una mica sobre l'animació tradicional que va sorgir els anys quaranta a casa nostra, que tampoc té pèrdua!

Manuel Cubeles Memorial/L'any Manuel Cubeles

Malgrat el desembre passat es van cumplir setanta anys de l’estrena d’Érase una vez... i que va ser l’any Josep Benet, no es va fer cap acte per recordar el film d’animació de l’any cinquanta amb què un estudi barceloní va intentar evitar el declivi de la indústria de l’animació a Catalunya. A finals de l’any passat vaig escriure un article a la revista Serra d’Or, gràcies a l’amable oferiment d’en Tariq Porter i el Paco Poch, per recordar la data, un 18 de desembre de 1950, en què aquest film es va estrenar a casa nostra. 

Enguany s’ha engegat l’Any Manuel Cubeles, i aquest cop sí que existeix una iniciativa per recordar aquest film. És per això que estic preparant la combinació d’una posada en escena de les danses del film amb l’Esbart Marboleny amb la projecció d’algunes escenes de la pel·lícula i entrevistes amb alguns dels protagonistes. En aquest sentit, projectarem una entrevista inèdita amb Manuel Cubeles, on ens explica la seva participació en el film d’animació. 

Amb la direcció coreogràfica de Joana Vila i Josep García, es ballaran per a l’ocasió la Tirotitaina del Pallars, el ball de cavallets d’Olot, L’espunyolet del Ripollès i el Ball de cabeçuts d’Olot. Aquest estiu hi ha previstes tres actuacions al Festival Ésdansa de Les Preses, al Dansàneu del Pallars i a la Fira Mediterrània de Manresa. Serà un bon moment per fer un merescut homenatge a aquesta peça animada que ja forma part de la nostra història de l’animació.

Manuel Cubeles assajant la Tirotitaina pel film Érase una vez... (ca. 1949).
Font: Arxiu Xavier Cubeles

Aunque en diciembre pasado se cumplieron setenta años del estreno de Érase una vez... y que fue el año Josep Benet, no se hizo ningún acto para recordar el film de animación del año cincuenta del siglo pasado con el que un estudio ubicado en Barcelona intentó evitar el declive de la industria de la animación en Cataluña. A finales del año pasado escribí un artículo en la revista Serra d’Or, gracias al amable ofrecimiento de Tariq Porter y Paco Poch, para recordar la fecha, un 18 de diciembre de 1950, en que este film se estrenó en Barcelona. A principios de 2021 se ha puesto en marcha el Año Manuel Cubeles, y esta vez sí que los organizadores del acto se han acordado del film. 

Es por ello que estoy preparando un acto que comibinará una puesta en escena de las danzas del film ejecutadas por  el Esbart Marboleny con la proyección de algunas escenas de la película y entrevistas con algunos de los protagonistas. En este sentido, proyectaremos una entrevista inédita de Manuel Cubeles, donde nos cuenta su participación en el film de animación. 

Con la dirección coreográfica de Joana Vila y Josep García, se bailarán para la ocasión la Tirotitaina del Pallars, el ball de cavallets d’Olot, L’espunyolet del Ripollès i el Ball de cabeçuts d’Olot. Para el verano hay previstas tres actuaciones al Festival Ésdansa de Les Preses, al Dansàneu del Pallars y a la Fira del Mediterrani de Manresa. Serà un buen momento para rendir un merecido homenaje a esta pieza animada que ya forma parte de nuestra historia de la animación.

Manuel Cubeles durante una entrevista con la autora el 2013.
Fotografía: Maria Pagès.

Although last December was the seventieth anniversary of the premiere of Érase un vez ... (and spite of being the Josep Benet’s memorial year), no act was made to remember the 1950s animated film in which a Barcelona studio tried to prevent the decline of the animation industry in Catalonia. As a way to recall the release of that film in a Barcelona Cinema the 18^th December 1950, I wrote an article in the Serra d’Or journal thanks to the kind offering of Tariq Porter and Paco Poch. In 2021 the Manuel Cubeles’ Memorial Year will take place and an act will recover the memory of the film. 

That is why I am preparing the combination of a staging of the dances of the film with Esbart Marboleny and the projection of some scenes from the film mingled with interviews I did to some of the film protagonists. In this sense, we will project an unpublished interview with Manuel Cubeles, where he explains his involvement in the animated film. 

Under the direction of Joana Vila and Josep García, will be danced for the occasion the Tirotitaina del Pallars, the dansa dels cavallets d’Olot (the horseman dance of Olot), l’Espunyolet del Ripolllès, and the ball dels Cabeçuts d’Olot (Big head’s dance of Olot). Three performances of that piece are now planned next summer at the Festival Ésdansa de Les Preses, the Dansàneu del Pallars and the Mediterranean Fair in Manresa (Fira Mediterrània de Manresa). It will be a nice moment to recall this animated piece of art that now is part of our heritage in our history of animation.

Article sobre els 70 anys d'Érase una vez... a Serra d'Or:

Vet aquí que una vegada... el cinema d'animació a Catalunya

Carme Mechó i la rotoscòpia

Vaig conèixer la Carme Mechó fa gairebé deu anys quan buscava materials sobre Érase una vez... Ella i el Manuel Cubeles es disputaven l'orgull d'haver dansat davant d'una càmera per a ser rotoscopiats pel film i animats per hàbils animadors que van convertir la seva dansa en una dansa de cavalls. Jo vaig treure la conclusió que les dues danses van ser inserides en el film, doncs hi apareix un Can-can, que afirmava haver ballat la Carme Mechó, i una mena de swing amb voltes sobre una cama final, que eren marca de fàbrica de Manuel Cubeles. Fa uns anys ens va deixar el Manuel Cubeles i la matinada del 24 de gener ho ha fet la Carme Mechó. A Manuel Cubeles el Festival Ésdansa s'encarregarà de fer un homenatge enguany amb el seu llegat com a director i fundador d'esbarts, així com responsable de les primeres emissions de teatre en català per a la televisió. De Carme Mechó em consta l'arrelament que el seu mestratge va tenir a Sabadell i a l'esbart d'aquesta ciutat. En Tomàs Manyosa, d'aquest esbart, em va demanar el film per parlar de la seva mestra, la Carme, en una conferència el 2016, i ell va protagonitzar la recreació de la rotoscòpia d'Érase una vez que es va fer pel documental encara no presentat en públic. Tanmateix, us deixo la xerrada que vaig tenir amb la Carme Mechó al Palau de la Música, on ella havia dansat sovint, així com la dansa de l'Espunyolet protagonitzada per Tomàs Manyosa i Rosa Maria Castells, integrants de l'Esbart Sabadell que molt amablement es van oferir a participar en l'experiment d'invertir la rotoscòpia i ballar a sobre de la pel·lícula projectada en una paret en blanc. Un exercici interessant que resta com un experiment en el qual caldria aprofundir.

Carme Mechó durant l'entrevista amb Maria Pagès (2013).

Conocí a Carme Mechó hace casi diez años cuando buscaba materiales sobre Érase una vez... Ella y Manuel Cubeles se disputaban el orgullo de haber danzado ante una cámara para ser rotoscopiados para el film y animados por hábiles animadores que convirtieron su danza en una danza de caballos. Yo saqué la conclusión de que las dos danzas fueron insertadas en el film, pues aparece un Can-can, que afirmaba haber bailado Carme Mechó, y un swing con vueltas sobre una pierna final, que eran marca de fábrica de Manuel Cubeles. Hace unos años nos dejó Manuel Cubeles y la madrugada del 24 de enero pasado lo hizo Carme Mechó. A Manuel Cubeles el Festival Ésdansa se encargará de hacerle un homenaje este año recuperando su legado como director y fundador de esbarts, así como responsable de las primeras emisiones de teatro en catalán para la televisión. De Carme Mechó me consta el arraigo que su maestría tuvo en Sabadell y en el esbart de esta ciudad. Tomàs Manyosa, uno de los miembros de este esbart, me pidió el film Érase una vez... para hablar de su maestra, Carme, en una conferencia el 2016, y él protagonizó la recreación de la rotoscópia de Érase una vez que se hizo para el documenta aún no presentado en público. Aun así, os dejo la charla que tuve con Carme Mechó en el Palau de la Música, donde ella había danzado a menudo, así como la danza del Espunyolet protagonizada por Tomàs Manyosa y Rosa Maria Castells, integrantes del Esbart de Sabadell que muy amablemente se ofrecieron a participar en el experimento de invertir la rotoscòpia y bailar encima de la película proyectada en una pared en blanco. Un ejercicio interesante que resta como un experimento en el cual habría que profundizar.

Imatge del dossier de premsa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
La ballarina de la fotografia és la Carme Mechó

I met Carme Mechó almost ten years ago when I was looking for materials from Érase a vez... She and Manuel Cubeles were proud to have danced in front of a camera to be rotoscoped for the film and to have been animated by skilled animators who turned their dance into a horse dance. I came to the conclusion that the two dances were inserted into the film, as there is a Can-can, which claimed to have been danced by Carme Mechó, and a swing with turns over a leg, which were Manuel Cubeles' factory-brand. A few years ago, Manuel Cubeles left us and, in the early morning of January 24th, Carme Mecho did so. The Ésdansa Festival will pay tribute to Manuel Cubeles next summer, and will recover his legacy as director and founder of esbarts (Catalan popular dance's Associations), as well as responsible for the first Catalan theater broadcast for television. I know Carme Mecho has roots in Sabadell, where she taught dance classes to the Esbart of Sabadell. Tomàs Manyosa, a member of this esbart, asked me to lend him the film for a talk about his teacher, Carme, at a conference in 2016. He also starred in the re-enacting of Érase's rotoscopy that was made for the documentary not yet premièred. However, I want to share the talk I had with Carme Mechó at the Palau de la Música, where she had danced frequently, as well as the Epunyolet dance starring Tomàs Manyosa and Rosa Maria Castells. This two members of the Esbart Sabadell kindly offered to participate in the experiment of reversing the rotoscopy and dancing on the projected film on a white wall. An interesting exercise that remains an experiment that should be deepened.

More information:

Entrevista amb Maria Pagès

Adéu a Carme Mechó

Rotoscoping movement (El moviment rotoscopiat)

Un bigote para el siglo XXI

          Vull afegir-me als actes que estan organitzant la Filmoteca Española i el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dins el programa «Un bigote para el siglo XXI», que fa una sèrie de relectures de peces fílmiques al voltant de la revista La Codorniz. Intentaré complementar l’oferta cinematogràfica d'aquestes dues institucions amb la transposició animada de la revista, ja que dos dels components de La Codorniz van veure traslladades les seves historietes il·lustrades a l’animació. Entre els dibuixants “guatllencs” que van participar a l’edat daurada de l’animació espanyola trobem a l’humorista i guionista Tono (Antonio Lara) i Miguel Mihura, dibuixant també de la revista Gutiérrez i autor de la peça teatral Tres sombreros de copa (1932). Els dibuixos d’aquests dos dibuixants els trobem a Garabatos, una de les sèries que Dibujos Animados Chamartín produí entre el 1942 i el 1945 i que duia com a subtítol: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.

            Enric Ferran es va encarregar de la direcció dels primers números, posteriorment ho va fer Josep Escobar i un del darrers títols fou dirigit per Guillem Fresquet. Garabatos va tenir sempre la mateixa estructura regular; s’encetava amb una caricatura animada d’un personatge famós (que donava nom al títol i de la què s’encarregava Josep Escobar), la seguien historietes de dibuixants del moment animades per animadors de l’estudi i acabava amb quatre acudits curts.

            La presència de Tono i Mihura s’enceta amb el segon títol de la sèrie, Garabatos Alady (1943), que rep el nom del popular còmic que amb la seva caricatura animada s’encarregà d’obrir el capítol. Cal tenir en compte que Alady ja havia protagonitzat l’any 1935 el curtmetratge Don Viudo de Rodríguez dirigit pel germà de Mihura, Jerónimo. L’humor de l’absurd és present a la cinta i es trasllada a l’animació amb la primera de les històries dels Señores de Álvarez de Mihura que apareix en  aquest segon Garabatos, un episodi que es tanca amb un acudit de Tono.

Fotograma de Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Els acudits de Tono i Mihura desapareixen fins que arriba el desè episodi: Garabatos Imperio Argentina (1944). Aquest va dedicat a aquesta actriu espanyola i es clou amb quatre acudits animats dels dos dibuixants madrilenys . L’onzè episodi, titulat Garabatos José Nieto (1944) recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura i un acudit final de Tono. A partir d’aquí tant el matrimoni Álvarez com els acudits de Tono es repetiran en tots els episodis fins arribar al darrer del què es té constància: Garabatos Manolete (1945). L’historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx de l’any 1944 que apareix en algunes filmografies, però que l’historiador sospita que no es va arribar a realitzar.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura a Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Un anàlisi visual de Garabatos ens permet dividir els esquetxos en dues línies molt marcades: el geometrisme i l’abstracció versus l’animació tradicional i les seves deformacions característiques. Els acudits de Tono, Mihura, Del Arco i Niubó són fets de formes bàsiques, gairebé cubistes, seguint una concepció molt moderna i arriscada. Al costat oposat trobem les creacions dels dibuixants que també són animadors, com Escobar o Urda, on les formes dels seus personatges, per ser més fàcils d’animar, són més arrodonides i recorden a Fleischer o Disney. Vull estacar dues històries de Mihura i Del Arco d’aquest episodi pel contingut trencador que proposen. En la de Mihura, el matrimoni Álvarez, per avorriment, se’n va a caçar. El marit, fusell a la mà, s’emporta a la senyora al bosc, on desapareixen. Se sent un tret. Seguidament, del bosc en surt només el senyor Álvarez, donant a entendre amb una el·lipsi que el marit s’ha desfet de la senyora Álvarez. 

                 Per acabar trobem “Cuatro chistes de verdugos” que ironitzen sobre quatre maneres de matar a un home: amb una destral, a la forca, al garrote vil o amb una guillotina . Si tenim en compte que ens trobem en la primera dècada de la dictadura franquista, on l’estat assassinava impunement a aquells que podien fer perillar l’estatus quo, sobta que aquest humor negre amb referències a la dictadura imperant hagués passat per alt a la censura i formés part d’una cinta on el destinatari era el públic infantil. Tanmateix, no sorprèn tant que es passés per alt un cas de maltractament amb feminicidi inclòs com el que exposa Mihura, amb aquell punt ambiguament misògin que a vegades es permetien els components de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco a Garabatos Valeriano León (1944). 
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Quiero sumarme a los actos que están organizando la Filmoteca Española y el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dentro del programa «Un bigote para el siglo XXI», que abarca una serie de relecturas de piezas fílmicas alrededor de la revista La Codorniz. Intentaré complementar la oferta cinematográfica de estas instituciones con la transposición animada de la revista, puesto que dos de los componentes de La Codorniz vieron trasladadas sus historietas ilustradas a la animación. Entre los dibujantes codornicescos que participaron en la edad dorada de la animación española encontramos al humorista y escritor Tono (Antonio Lara) y Miguel Mihura, dibujante también de la revista Gutiérrez y autor de la celebérrima Tres sombreros de copa (1932). Encontramos historietas de ambos en la serie Garabatos que Dibujos Animados Chamartín produjo entre el 1942 y el 1945 y que llevaba el siguiente subtítulo: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.

            Enric Ferran se encargó de la dirección de los primeros números, posteriormente lo hizo Josep Escobar y uno del últimos títulos fue dirigido por Guillem Fresquet. Todos los episodios de Garabatos tenían una estructura regular; se empezaba con una caricatura animada de un personaje famoso (que daba nombre al título y de la que se encargaba Josep Escobar), la seguían historietas de dibujantes del momento animadas por animadores del estudio y terminaba con cuatro chistes cortos.

     La presencia de Tono y Mihura es patente en el segundo título de la serie, Garabatos Alady (1943), que recibe el nombre del popular cómico que se encargó de empezar el capítulo mediante su caricatura animada. Hay que tener en cuenta que Alady ya había protagonizado en 1935 el cortometraje Don Viudo de Rodríguez dirigido por el hermano de Mihura, Jerónimo. El humor del absurdo es presente en la cinta y se traslada a la animación con la primera de las historias de Los señores de Álvarez de Mihura que aparece a este segundo Garabatos, un episodio que se cierra con un chiste de Tono.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

    Los chistes de Tono y Mihura desaparecen hasta llegar al décimo episodio: Garabatos Imperio Argentina (1944). Este va dedicado a esta actriz española y se cierra con cuatro chistes animados de los dos dibujantes madrileños. El undécimo episodio, titulado Garabatos José Nieto (1944), recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura y un chiste final de Tono. A partir de aquí tanto el matrimonio Álvarez como los chistes de Tono se repetirán en todos los episodios hasta llegar al último del qué se tiene constancia: Garabatos Manolete (1945). El historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx del año 1944 que aparece en algunas filmografías, pero que el historiador sospecha que no se llegó a realizar.

            Un análisis visual de Garabatos nos permite diferenciar los sketchs en dos corrientes muy marcadas: el geometrismo y la abstracción versus la animación tradicional y sus deformaciones características. Las historietas de Tono, Mihura, Del Arco y Niubó son hechas con formas geométricas, casi cubistas, siguiendo una concepción muy moderna y arriesgada. Al lado opuesto encontramos historias de los dibujantes que también son animadores, como Escobar o Urda, donde las formas de sus personajes, más fáciles de animar, son redondeadas y por eso recuerdan a Max Fleischer o Disney. De este episodio vale la pena destacar dos historias de Mihura y Del Arco por el contenido atrevido que proponen. En la de Mihura, el matrimonio Álvarez, por aburrimiento, se va a cazar. El marido, fusil en mano, se lleva a la señora al bosque y en él desaparecen. Se oye un tiro. Seguidamente, del bosque sale solo el señor Álvarez, dando a entender con una elipsis visual que se ha librado de la señora Álvarez. 

Fotograma de Origen de las manchas solares de Niubó en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

           Para terminar el episodio encontramos Cuatro chistes de verdugos que ironizan sobre cuatro maneras de matar a un hombre: con una hacha, en la horca, por garrote vil y en la guillotina. Si tenemos en cuenta que nos encontramos en la primera década de la dictadura franquista, en la que se asesinaba impunemente a aquellos que podían hacer peligrar el status quo, sorprende que este humor negro con referencias a la dictadura imperante hubiera pasado por alto a la censura y fuera producido para un público infantil. Aun así, no sorprende tanto que se pasara por alto un caso de maltrato con feminicidio incluido como el que expone Mihura, con aquel punto ambiguamente misógino que a veces se permitían los componentes de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco en el que aparece un garrote vil.
 Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

Bibliografia sobre La Codorniz:

Aguilar, S., y Cabrerizo, F., (2019) La Codorniz. De la revista a la pantalla (y viceversa). Filmoteca Española: Editorial Cátedra, Madrid.

Candel, J. M., (1993) Historia del dibujo animado español. Filmoteca Regional de Múrcia.

García, A., (2013) La Codorniz: la sátira en el primer franquismo (1941-1966), APORTES. REVISTA DE HISTORIA CONTEMPORÁNEA, n. 82.