Animation voices: Rosita Valero and Marta Santaolalla

Una part no menys important de l’animació són els actors i les actrius que s’encarreguen de posar la veu als personatges animats. En aquest camp l’actriu i dobladora Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) va tenir un paper important pel que fa a l’animació de l’edat daurada espanyola. Va participar en dos dels quatre llargmetratges de la dècada dels quaranta: Garbancito de la Mancha (1945) i Érase una vez... (1959). Va tenir papers prou destacats en ambdues cintes, ja que a la primera posava veu al principal personatge femení, la fada padrina, i en la segona va ser la Ventafocs. Els seus doblatges més coneguts van venir de la mà del cinema, ja que fou la dobladora habitual d’actrius com Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe. Va començar fent teatre de molt petita a Granada, on va néixer, i durant els anys quaranta fou dobladora de la MGM a Barcelona. A partir dels anys cinquanta es va establir a Madrid com a actriu i dobladora per a diversos estudis.

Malgrat que va ser la Rosita Valero qui va acabar interpretant el personatge de la Ventafocs, a principis del 1950 la revista Cámara anunciava que l’actriu Marta Santaolalla (1922-2019) seria la Ventafocs d’Érase una vez... Les negociacions no devien arribar a bon port ja que Santaolalla va ser substituïda per Valero, malgrat, o potser, per tenir un bagatge professional en el camp de la música clàssica i coneixements tècnics musicals que la portaren a difondre importants obres escèniques d’autors espanyols poc coneguts. Marta Santaolalla també va oferir la seva veu a actrius de la talla de Shirley Temple i al llarg de la seva carrera contribuí a la formació d’actors amb les seves classes de dicció i ortofonia. Ambdues actrius mai més tornarien a participar en un projecte animat, demostrant amb les seves carreres la manca de regularitat de la indústria de l’animació a l’estat espanyol.

La Marta Santaolalla ens deixava el 22 d’octubre passat, i a la seva memòria i a la de dones dobladores com Santaolalla o Valero dediquem aquesta entrada.

Retall de la revista Cámara, n. 172, 1 març 1950.

Una parte no menos importante de la animación son los actores y las actrices que se encargan de poner la voz a los personajes animados. En este campo la actriz y dobladora Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) tuvo un papel importante en cuanto a la animación de la edad dorada española. Participó en dos de los cuatro largometrajes de la década de los cuarenta: Garbancito de la Mancha (1945) y Érase una vez... (1950). Tuvo papeles destacados en ambas cintas, puesto que en la primera daba su voz al principal papel femenino, el hada madrina, y en la segunda fue Cenicienta. Sus personajes más conocidos vinieron de la mano del cine, puesto que fue la dobladora habitual de actrices como Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe. Empezó haciendo teatro de muy pequeña en Granada, donde nació, y durante los años cuarenta fue dobladora de la MGM a Barcelona. A partir de los años cincuenta se estableció a Madrid y trabajó como actriz y dobladora en diferentes estudios.

A pesar de que fue Rosita Valero quién acabó interpretando el personaje de Cenicienta, a principios de 1950 la revista Cámara anunciaba que la actriz Marta Santaolalla (1922-2019) sería la Cenicienta de Érase una vez... Las negociaciones no debieron llegar a buen puerto puesto que Santaolalla fue sustituida por Valero, a pesar de, o quizás, por tener un bagaje profesional en el campo de la música clásica y conocimientos técnicos musicales que la llevaron a difundir importantes obras escénicas de autores españoles poco conocidos. Marta Santaolalla también ofreció su voz a actrices de la talla de Shirley Temple y a lo largo de su carrera contribuyó a la formación de actores con sus clases de dicción y ortofonía. Ambas actrices nunca más volverían a participar en un proyecto animado, demostrando una vez más la carencia de estabilidad de la industria de la animación característica del mercado español.

Marta Santaolalla nos dejaba el 22 de octubre pasado, y a su memoria y a la de actrices de doblaje como Santaolalla y Valero dedicamos esta entrada.

Ficha técnica de Érase una vez... aparecida en el n. 173 de la revista Cámara, 15 marzo 1950.

An important task in animated productions is the job of the actors and actresses who bring their voices to the animated characters. In this field the actress and dubbing actress Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) had an important role in the animation of the Spanish Golden Age. She took part of two among the four feature films of the forties: Garbancito de la Mancha (1945) and Érase una vez... (1959). She had important roles in both feature films because in the first one she played the main female character, the fairy godmother, and in the second she was the protagonist: Cinderella. Her more relevant characters dubbed came from Hollywood cinema stars because she usually dubbed actresses like Elizabeth Taylor or Marilyn Monroe. She started playing in theaters in her hometown in Granada, and during the forties she worked for Barcelona MGM studios. After the fifties she settled down in Madrid to work as an actress and a dubbing actress. 

Although Rosita Valero ended up playing the character of Cinderella in Érase una vez..., at the beginning of 1950 the Spanish magazine Cámara announced that the actress Marta Santaolalla (1922-2019) would be the Cinderella of the Catalan film. The negotiations between the production house and the actress weren’t successful as Rosita Valero played finally the Cinderella character. Surprising enough, Marta Santaolalla had a strong professional background in classical music. She was a musicologist that disseminated works of unknown Spanish composers and also helped young actors and actresses in the art of performing for the stage and the camera. Marta Santaolalla often dubbed for the Spanish audience actresses like Shirley Temple or Deanna Durbin. Both actresses would never take part of an animated project again, showing once more the lack of stability that historically has suffered the industry of animation in Spain.

Marta Santaolalla died last 22nd of October, and this text is dedicated to her memory trying to recover women dubbing actresses like Santolalla and Valero.

More information:

https://eldoblajeenandalucia.webnode.es/rosita-valero/

https://enciclopediacineespa-fernando.blogspot.com/2019/10/rosita-valero.html

http://www.eldoblaje.com/datos/FichaActorDoblaje.asp?id=2568&pag=1&orden=

https://www.lavanguardia.com/cultura/20191022/471150871261/muere-actriz-marta-santa-olalla.html

Ha marxat la Pepi

Als noranta-un anys ha marxat la Pepi, la doncella guerrera. Vaig ser a temps de poder gaudir d'una dona forta, que volia ser animadora després de veure la Blancaneu i els set nans, malgrat que en aquella època l'animació no era cosa de dones. M'ho explicava amb una anècdota. Una tieta seva, preocupada perquè no era "com les altres nenes", va pressionar perquè els seus pares la portessin a un metge molt car de Barcelona, a la Casa Batlló. Allí, mentre mirava els vidres pintats, els doctor li va dir als seus pares que la nena estava en perfectes condicions, i que senzillament la deixessin fer. Per sort, els pares de la Pepita van promoure les seves ganes de dibuixar i d'animar i, amb 14 anys, es presentava a una prova per animar Garbancito de la Mancha a les ordres d'Artur Moreno. Finalment, per la seva inexperiència, va acabar pintant cel·luloide a les ordres d'Ana María Melero, però aviat va començar a intercalar i va acabar animant. I no va parar fins a la jubilació, amb Despertaferro, de Jordi Amorós. Al II Fòrum d'animació de BAU, sobre dones i animació, vam publicar part del seu diari. La Creu de Sant Jordi i el Gaudi d'honor li van fer molta il·lusió, i jo la vull recordar amb aquesta entrevista que li vam fer amb el seu deixeble, el Jordi, que sabia buscar-li les pessigolles com ningú. Ha marxat  una animadora guerrera, però no pas el seu exemple.

A los noventa y uno años se ha ido la Pepi, la doncella guerrera. Por suerte, pude disfrutar de una mujer fuerte, que quería ser animadora después de ver Blancanieves y los siete enanitos, a pesar de que en aquella época la animación no era cosa de mujeres. Me lo explicaba con una anécdota. Una tía suya, preocupada porque no era "como las otras niñas", presionó para que sus padres la llevaran a un médico muy caro de Barcelona, en la Casa Batlló. Allí, mientras miraba los cristales pintados, los doctor le dijo a sus padres que la niña estaba en perfectas condiciones, y que sencillamente no la presionaran. Por suerte, los padres de la Pepita promovieron sus ganas de dibujar y de animar, y con 14 años se presentaba a una prueba para animar Garbancito de la Mancha a las órdenes de Artur Moreno. Finalmente, por su inexperiencia, acabó pintando celuloide a las órdenes de Ana María Melero, pero pronto empezó a intercalar y acabó animando. Y no paró hasta la jubilación, con Despertaferro, de Jordi Amorós. En el II Fórum de animación de BAU, sobre mujeres y animación, publicamos parte de su diario. La Cruz de Sant Jordi y el Gaudí de honor le hicieron mucha ilusión, y yo la quiero recordar con esta entrevista que le hicimos con su discípulo, Jordi, que sabía buscarle las cosquillas como nadie. Se ha ido una animadora guerrera, pero no su ejemplo.

The warrior maiden (1975). Concept art, layouts and animation by Pepita Pardell. Pegbar Productions. 


At the age of ninety-one Pepi, the warrior maiden, has left us. I'm lucky because I've been able to enjoy the personality of a strong woman that wanted to be animator after watching the Snowhite and the seven dwarfs, during a period when a woman hardly ever made a life of animation. She explained it to me with an anecdote. Her aunt, worried because she was not "like the other girls", pressured her parents to took her at a very expensive doctor, at the Casa Batlló. There, while she was looking at the painted glasses, the doctor said her parents that the girl was on good health, and that they simply had to let her go. Luckily, Pepita's parents promoted her aim for drawing and animating, so when she was 14 years old she got into the Garbancito of the Mancha production with Artur Moreno as the director. Because she had no experience in animation, she finally got in the ink and paint department, driven by Ana García Melero. Later on, she worked as an in-betweener and finally as an animator. And she didn't stop animating until her retirement, after animating Jordi Amoros' Despertaferro. We published parts of her diary in the Second Animation Forum in BAU, that was about woman and animation. The Creu de Sant Jordi prize and the Gaudi of Honour fulfilled her, and I want to remember her the interview I organized with her disciple, Jordi, that knew how to make fun of her with tenderness. An animator warrior has left us, but her example will remain.

Dibuixos d'Enric Ferran (Enric Ferran's drawings)

Gràcies al col·leccionista sabadellenc Lluís Giralt, hem localitzat unes portades il·lustrades per l'animador i il·lustrador Enric Ferran. Són tres portades per a novel·les de l'Editorial Reguera, que portava el nom del seu fundador, l'Alejandro Fernández de la Reguera. Aquest editor, que va crear les revistes El hogar y la Moda i Lecturas, també va estar molt present durant els anys quaranta en el camp de l'animació a Catalunya. Va crear Dibsono Films, un estudi que es fusionaria el 1941 amb l'estudi del Jaume Baguñà, l'Hispano Gráfic Films, per crear Dibujos Animados Chamartín amb seu a la Casa Batlló. Tal i com ens comentava el fill del Jaume Baguñà, Enric Ferran sovint es posava a dibuixar portades de novel·les de western a l'estudi d'animació, doncs com molts dels animadors combinava la tasca d'animador amb la de dibuixant. Per tant, mentre apareixia als crèdits de sèries dels Dibujos Animados Chamartín, com ara la de Garabatos, Ferran també il·lustrava portades com les que ens ha cedit amablement el grafòpata Lluís Giralt. Sembla ser que Ferran també va arribar a dibuixar moltes portades per a l'Editorial Bruguera, i continuarem buscant per trobar-ne alguna. En els exemples que hi ha a continuació, fixeu-vos que les lletres d'aquestes portades també estan fetes a mà, amb molta cura i atenció en els detalls. Dibuixar tipografia és tot un art que avui s'ha perdut amb el word i la facilitat per canviar la tipus de lletra amb un sol clic.

Esbós d'Enric Ferran per a "La nariz de un notario".

Original d'Enric Ferran per a "La nariz de un notario".

"La nariz de un notario" va ser publicada per l'Editorial Reguera, i dins el número 15 de la Colección Oasis, el gener del 1945. "Narraciones extraordinarias" es va publicar dins la mateixa editorial i en el número 11 de la Colección Oasis el novembre del 1944.

Original d'Enric Ferran per a "Narraciones extraordinarias".

Portada impresa de "Narraciones extraordinarias".

En aquestes fotografies de l'època, que ens va cedir Èrica Sevillano, podem veure a Enric Ferran a l'estudi de Dibujos Animados Chamartín. A la fotografia de grup és el segon començant per l'esquerra de la tercera fila.

L'equip de Dibujos Animados Chamartín davant d'un storyboard (1942).

Recreació de la fotografia de l'equip de Dibujos Animados Chamartín al pati de la Casa Batlló (1942).

Gracias al coleccionista de Sabadell Lluís Giralt, hemos localizado unas portadas ilustradas por el animador e ilustrador Enric Ferran. Son dos portadas para novelas de la Editorial Reguera, que llevaba el nombre de su fundador, Alejandro Fernández de la Reguera. Este editor, que creó las revistas Lo hogar y la Moda y Lecturas, también estuvo muy presente durante los años cuarenta en el campo de la animación en Catalunya. Creó Dibsono Films, un estudio que se fusionaría en 1941 con el estudio de Jaume Baguñà, el Hispano Gráfic Films, para crear Dibujos Animados Chamartín con sede en la Casa Batlló. Tal y como nos comentaba el hijo de Jaume Baguñà, Enric Ferran a menudo se ponía a dibujar portadas de novelas de western en el estudio de animación, pues como muchos de los animadores combinaba la tarea de animador con la de dibujante. Por lo tanto, mientras aparecía a los créditos de series de los Dibujos Animados Chamartín, como por ejemplo la de Garabatos, Ferran también ilustraba portadas como las que nos ha cedido amablemente lo grafópata Lluís Giralt. Parece ser que Ferran también llegó a dibujar muchas portadas para la Editorial Bruguera, y continuaremos buscando para encontrar alguna. En los ejemplos que hay en esta entrada, las letras de estas portadas también están hechas a mano, con mucha atención en los detalles. Dibujar tipografía es todo un arte que hoy en día se ha perdido con el word y la facilidad para cambiar la tipo de letra con un solo clic.

Thanks to the collector of Sabadell Lluís Giralt, we have found some covers illustrated by the animator and illustrator Enric Ferran. There are two novel covers for the Editorial Reguera, which bore the name of its founder, Alejandro Fernández de la Reguera. This editor, who created the magazines El hogar y la Moda and Lecturas, was also very important during the forties in the field of animation in Catalunya. He created Dibsono Films, an animation studio that would merge on 1941 with the studio of Jaume Baguñà, the Hispano Gráfic Films, to create a studio based in the Casa Batlló: Dibujos Animados Chamartín. As the son of Jaume Baguñà told us, Enric Ferran was often drawing covers of western novels in the animation studio, as many of the animators combined the task of animator with the one of illustrator. Therefore, while appearing in the series credits of Dibujos Animados Chamartín, such as Garabatos, Ferran also illustrated covers like those ones the grafópata Lluís Giralt has kindly given us. It seems that Ferran had also drawn many covers for Editorial Bruguera, and we will keep trying to find them. In the examples above, notice that the letters on these covers are also made by hand, with a lot of attention put on to detail. Drawing typography is an art that today has been lost with the word software and the ease to change the typography with a single click.

Escobar: la imaginació desbordant

Aquest dimecres 27 de març es presentarà al Saló d'Actes del Rectorat de la Universitat Politècnica de València el nou número de la revista Con A de animación: Anime y videojuegos. Esteu convidats a venir-hi perquè aquesta revista li ha dedicat un espai a l'animació dels pioners: hi he escrit un article sobre la trajectòria animada de Josep Escobar. Fer aquest petit estudi en profunditat sobre els 15 anys que Josep Escobar va dedicar a l'animació m'ha reafirmat la omnipresència d'aquest creador en la gestació del llenguatge animat a casa nostra. I quan dic a casa nostra em refereixo també a tota Espanya, doncs al llarg dels anys quaranta del segle passat no es pot trobar un altre animador que hagi participat a tants estudis com ho va fer el pare dels Zipi i Zape. Malgrat això, encara es (re)coneix poc l'aportació d'aquest mestre de dibuixants i animadors, que fou pròdig en els seus coneixements durant la seva carrera professional com animador i posteriorment, quan coordinà un curs d'animació, un de caricatura i un d'humor gràfic per correspondència. Aquest article intenta situar en la justa mesura el Josep Escobar com un pioner de l'animació espanyola. El fet que aquesta revista dedicada a l'animació i els videojocs li hagi fet un lloc entre les seves pàgines em fa pensar que la recuperació de la seva memòria ja és un fet.

Este miércoles 27 de marzo se presentará en el Salón de Actos del Rectorado de la Universitat Politècnica de València el nuevo número de la revista Con A de animación: Anime y videojuegos. Estáis invitados a venir porque esta revista le ha dedicado un espacio a la animación de los pioneros: he escrito un artículo sobre la trayectoria animada de Josep Escobar. Haciendo este pequeño estudio en profundidad sobre los 15 años que Josep Escobar dedicó a la animación me he reafirmado sobre la omnipresencia de este creador en la gestación del lenguaje animado autóctono. Y cuando digo autóctono también a toda España, pues a lo largo de los años cuarenta del siglo pasado no se puede encontrar otro animador que haya participado en tantos estudios como lo hizo el padre de los Zipi y Zape. A pesar de esto, todavía se (re)conoce poco la aportación de este maestro de dibujantes y animadores, que fue pródigo en sus conocimientos durante su carrera profesional como animador y también posteriormente, cuando coordinó un curso de animación, uno de caricatura y uno de humor gráfico por correspondencia. Este artículo intenta situar en la justa medida a Josep Escobar como un pionero de la animación española. El hecho de que esta revista dedicada a la animación y los videojuegos le haya hecho un lugar entre sus páginas me lleva a pensar que la recuperación de su memoria ya es un hecho.

Sevillano, Ferran i Cubeles

Us proposem dues activitats d'aquest mes que giren entorn l'animació dels pioners a Catalunya. La primera és una xerrada que Alfons Zarzoso farà al Centre Cívic Urgell l'11 de febrer a les 19.30h. Amb ell vam entrevistar a la filla de Frederic Sevillano en motiu d'una exposició al Col·legi de Metges de Barcelona on s'exposaven peces anatòmiques dermatològiques fetes per aquest il·lustrador, escultor i animador. En la seva xerrada Zarzoso també parlarà d'Enric Ferran i de les darreres troballes que ha fet que vinculen estretament la pràctica de la il·lustració científica i l'animació a Catalunya durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat.

La segona activitat és lectora, ja que la revista Canemàs acaba de publicar un article sorgit de la xerrada que vaig fer al Festival Ésdansa de l'any passat, on vaig parlar de les aportacions coreogràfiques de Manuel Cubeles al film Érase una vez... Amb el meu article, i en el mateix número, també podreu gaudir d'una interessant entrevista a Joan Manuel Tresserras, ex-conseller de cultura i professor de la Universitat Autònoma, de qui vaig aprendre a valorar els productes culturals de la indústria de la comunicació de masses com el film d'animació al què he dedicat aquest bloc. Ni fet expressament.

Os proponemos dos actividades de este mes sobre animación de los pioneros en Cataluña. La primera es una charla que Alfons Zarzoso hará en el Centre Cívic Urgell el 11 de febrero a las 19.30h. Con él entrevistamos a la hija de Frederic Sevillano en motivo de una exposición en el Col·legi de Metges de Barcelona donde se exponían piezas anatómicas dermatológicas hechas por este ilustrador, escultor y animador. En su charla Zarzoso también hablará de Enric Ferran y de los últimos hallazgos que ha hecho que vinculan estrechamente la práctica de la ilustración científica y la animación en Cataluña durante los años cuarenta, cincuenta y sesenta del siglo pasado. La segunda actividad es lectora, puesto que la revista Canemàs acaba de publicar un artículo surgido de la charla que di en el Festival Ésdansa del año pasado, donde hablé de las aportaciones coreográficas de Manuel Cubeles al film Érase una vez... Con mi artículo, y en el mismo número, también podréis disfrutar de una interesante entrevista a Joan Manuel Tresserras, ex-consejero de cultura y profesor de la Universitat Autònoma, de quién aprendí a valorar los productos culturales de la industria de la comunicación de masas como el film de animación al cual he dedicado este blog. Ni hecho a drede.

We recommend you two activities of this month about animation of the pioneers in Catalonia. The first one is a talk that Alfons Zarzoso will give at the Centre Civic Urgell the 11th of February at 19.30h. We both interviewed Frederic Sevillano's daughter in the context of an exhibition that took place at the Col·legi de Metges of Barcelona, where some dermatologic anatomical pieces made by Sevillano were exhibited. Zarzoso will also talk about Enric Ferran and the latest findings he has made: they link tightly the practice of the scientific illustration and animation in Catalonia during the forties, fifties and sixties of the last century. The second activity is a reading, as the magazine Canemàs has published an article about the talk that I did at las year's Festival Ésdansa, where I talked about Manuel Cubeles' contribution to the film Érase una vez... Joining my article, you will also be able to enjoy an interesting interview with Joan Manuel Tresserras, ex-councillor of culture and teacher of the Universitat Autònoma de Barcelona. From him I learnt the value of the cultural products from mass communication industry, that are exemplified in the film of animation that founded this blog. Is seems to be done on purpose.