Hi havia una vegada... l'Esbart Marboleny i en Manuel Cubeles

Enguany es celebra el centenari del naixement de Manuel Cubeles, i per a aquesta efemèride l'Esbart Marboleny em va proposar de fer una conferència ballada. Sí, ho heu llegit bé. Però no us avanceu: jo no ballaré, malgrat sovint em confonen amb la María Pagés. Jo tan sols hi parlaré d'animació i qui sí que ballarà serà l'Esbart Marboleny. Estrenem aquesta singular conferència ballada a Dansàneu, el festival de cultures d'Esterri D'Àneu, el dijous 29 a les 12h del migdia. 

Per si no sou a temps d'arribar-vos-hi, no patiu: hi ha una segona oportunitat a l'Ésdansa, el festival de la dansa d'arrel tradicional que cada any té lloc a Les Preses. Enguany es celebra la 39a edició del festival organitzat pel Cercle de Cultura Tradicional Marboleny. Ja hem fet un assaig general i, malgrat faltar-hi algun vestuari, sembla que va prenent forma. Us deixo algunes fotografies de l'assaig, que va tenir molt mèrit. Veure dansar amb esclops amb cinc mitjons posats, un sobre l'altre, amb la calor que feia no és pas cosa fàcil. I no us dic del nombre de faldilles que duien les dansaires. Tot un repte a finals de juliol! Crec que es mereixen que vingueu a gaudir-ne. I de passada, a aprendre una mica sobre l'animació tradicional que va sorgir els anys quaranta a casa nostra, que tampoc té pèrdua!

Manuel Cubeles Memorial/L'any Manuel Cubeles

Malgrat el desembre passat es van cumplir setanta anys de l’estrena d’Érase una vez... i que va ser l’any Josep Benet, no es va fer cap acte per recordar el film d’animació de l’any cinquanta amb què un estudi barceloní va intentar evitar el declivi de la indústria de l’animació a Catalunya. A finals de l’any passat vaig escriure un article a la revista Serra d’Or, gràcies a l’amable oferiment d’en Tariq Porter i el Paco Poch, per recordar la data, un 18 de desembre de 1950, en què aquest film es va estrenar a casa nostra. 

Enguany s’ha engegat l’Any Manuel Cubeles, i aquest cop sí que existeix una iniciativa per recordar aquest film. És per això que estic preparant la combinació d’una posada en escena de les danses del film amb l’Esbart Marboleny amb la projecció d’algunes escenes de la pel·lícula i entrevistes amb alguns dels protagonistes. En aquest sentit, projectarem una entrevista inèdita amb Manuel Cubeles, on ens explica la seva participació en el film d’animació. 

Amb la direcció coreogràfica de Joana Vila i Josep García, es ballaran per a l’ocasió la Tirotitaina del Pallars, el ball de cavallets d’Olot, L’espunyolet del Ripollès i el Ball de cabeçuts d’Olot. Aquest estiu hi ha previstes tres actuacions al Festival Ésdansa de Les Preses, al Dansàneu del Pallars i a la Fira Mediterrània de Manresa. Serà un bon moment per fer un merescut homenatge a aquesta peça animada que ja forma part de la nostra història de l’animació.

Manuel Cubeles assajant la Tirotitaina pel film Érase una vez... (ca. 1949).
Font: Arxiu Xavier Cubeles

Aunque en diciembre pasado se cumplieron setenta años del estreno de Érase una vez... y que fue el año Josep Benet, no se hizo ningún acto para recordar el film de animación del año cincuenta del siglo pasado con el que un estudio ubicado en Barcelona intentó evitar el declive de la industria de la animación en Cataluña. A finales del año pasado escribí un artículo en la revista Serra d’Or, gracias al amable ofrecimiento de Tariq Porter y Paco Poch, para recordar la fecha, un 18 de diciembre de 1950, en que este film se estrenó en Barcelona. A principios de 2021 se ha puesto en marcha el Año Manuel Cubeles, y esta vez sí que los organizadores del acto se han acordado del film. 

Es por ello que estoy preparando un acto que comibinará una puesta en escena de las danzas del film ejecutadas por  el Esbart Marboleny con la proyección de algunas escenas de la película y entrevistas con algunos de los protagonistas. En este sentido, proyectaremos una entrevista inédita de Manuel Cubeles, donde nos cuenta su participación en el film de animación. 

Con la dirección coreográfica de Joana Vila y Josep García, se bailarán para la ocasión la Tirotitaina del Pallars, el ball de cavallets d’Olot, L’espunyolet del Ripollès i el Ball de cabeçuts d’Olot. Para el verano hay previstas tres actuaciones al Festival Ésdansa de Les Preses, al Dansàneu del Pallars y a la Fira del Mediterrani de Manresa. Serà un buen momento para rendir un merecido homenaje a esta pieza animada que ya forma parte de nuestra historia de la animación.

Manuel Cubeles durante una entrevista con la autora el 2013.
Fotografía: Maria Pagès.

Although last December was the seventieth anniversary of the premiere of Érase un vez ... (and spite of being the Josep Benet’s memorial year), no act was made to remember the 1950s animated film in which a Barcelona studio tried to prevent the decline of the animation industry in Catalonia. As a way to recall the release of that film in a Barcelona Cinema the 18^th December 1950, I wrote an article in the Serra d’Or journal thanks to the kind offering of Tariq Porter and Paco Poch. In 2021 the Manuel Cubeles’ Memorial Year will take place and an act will recover the memory of the film. 

That is why I am preparing the combination of a staging of the dances of the film with Esbart Marboleny and the projection of some scenes from the film mingled with interviews I did to some of the film protagonists. In this sense, we will project an unpublished interview with Manuel Cubeles, where he explains his involvement in the animated film. 

Under the direction of Joana Vila and Josep García, will be danced for the occasion the Tirotitaina del Pallars, the dansa dels cavallets d’Olot (the horseman dance of Olot), l’Espunyolet del Ripolllès, and the ball dels Cabeçuts d’Olot (Big head’s dance of Olot). Three performances of that piece are now planned next summer at the Festival Ésdansa de Les Preses, the Dansàneu del Pallars and the Mediterranean Fair in Manresa (Fira Mediterrània de Manresa). It will be a nice moment to recall this animated piece of art that now is part of our heritage in our history of animation.

Article sobre els 70 anys d'Érase una vez... a Serra d'Or:

Vet aquí que una vegada... el cinema d'animació a Catalunya

Carme Mechó i la rotoscòpia

Vaig conèixer la Carme Mechó fa gairebé deu anys quan buscava materials sobre Érase una vez... Ella i el Manuel Cubeles es disputaven l'orgull d'haver dansat davant d'una càmera per a ser rotoscopiats pel film i animats per hàbils animadors que van convertir la seva dansa en una dansa de cavalls. Jo vaig treure la conclusió que les dues danses van ser inserides en el film, doncs hi apareix un Can-can, que afirmava haver ballat la Carme Mechó, i una mena de swing amb voltes sobre una cama final, que eren marca de fàbrica de Manuel Cubeles. Fa uns anys ens va deixar el Manuel Cubeles i la matinada del 24 de gener ho ha fet la Carme Mechó. A Manuel Cubeles el Festival Ésdansa s'encarregarà de fer un homenatge enguany amb el seu llegat com a director i fundador d'esbarts, així com responsable de les primeres emissions de teatre en català per a la televisió. De Carme Mechó em consta l'arrelament que el seu mestratge va tenir a Sabadell i a l'esbart d'aquesta ciutat. En Tomàs Manyosa, d'aquest esbart, em va demanar el film per parlar de la seva mestra, la Carme, en una conferència el 2016, i ell va protagonitzar la recreació de la rotoscòpia d'Érase una vez que es va fer pel documental encara no presentat en públic. Tanmateix, us deixo la xerrada que vaig tenir amb la Carme Mechó al Palau de la Música, on ella havia dansat sovint, així com la dansa de l'Espunyolet protagonitzada per Tomàs Manyosa i Rosa Maria Castells, integrants de l'Esbart Sabadell que molt amablement es van oferir a participar en l'experiment d'invertir la rotoscòpia i ballar a sobre de la pel·lícula projectada en una paret en blanc. Un exercici interessant que resta com un experiment en el qual caldria aprofundir.

Carme Mechó durant l'entrevista amb Maria Pagès (2013).

Conocí a Carme Mechó hace casi diez años cuando buscaba materiales sobre Érase una vez... Ella y Manuel Cubeles se disputaban el orgullo de haber danzado ante una cámara para ser rotoscopiados para el film y animados por hábiles animadores que convirtieron su danza en una danza de caballos. Yo saqué la conclusión de que las dos danzas fueron insertadas en el film, pues aparece un Can-can, que afirmaba haber bailado Carme Mechó, y un swing con vueltas sobre una pierna final, que eran marca de fábrica de Manuel Cubeles. Hace unos años nos dejó Manuel Cubeles y la madrugada del 24 de enero pasado lo hizo Carme Mechó. A Manuel Cubeles el Festival Ésdansa se encargará de hacerle un homenaje este año recuperando su legado como director y fundador de esbarts, así como responsable de las primeras emisiones de teatro en catalán para la televisión. De Carme Mechó me consta el arraigo que su maestría tuvo en Sabadell y en el esbart de esta ciudad. Tomàs Manyosa, uno de los miembros de este esbart, me pidió el film Érase una vez... para hablar de su maestra, Carme, en una conferencia el 2016, y él protagonizó la recreación de la rotoscópia de Érase una vez que se hizo para el documenta aún no presentado en público. Aun así, os dejo la charla que tuve con Carme Mechó en el Palau de la Música, donde ella había danzado a menudo, así como la danza del Espunyolet protagonizada por Tomàs Manyosa y Rosa Maria Castells, integrantes del Esbart de Sabadell que muy amablemente se ofrecieron a participar en el experimento de invertir la rotoscòpia y bailar encima de la película proyectada en una pared en blanco. Un ejercicio interesante que resta como un experimento en el cual habría que profundizar.

Imatge del dossier de premsa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
La ballarina de la fotografia és la Carme Mechó

I met Carme Mechó almost ten years ago when I was looking for materials from Érase a vez... She and Manuel Cubeles were proud to have danced in front of a camera to be rotoscoped for the film and to have been animated by skilled animators who turned their dance into a horse dance. I came to the conclusion that the two dances were inserted into the film, as there is a Can-can, which claimed to have been danced by Carme Mechó, and a swing with turns over a leg, which were Manuel Cubeles' factory-brand. A few years ago, Manuel Cubeles left us and, in the early morning of January 24th, Carme Mecho did so. The Ésdansa Festival will pay tribute to Manuel Cubeles next summer, and will recover his legacy as director and founder of esbarts (Catalan popular dance's Associations), as well as responsible for the first Catalan theater broadcast for television. I know Carme Mecho has roots in Sabadell, where she taught dance classes to the Esbart of Sabadell. Tomàs Manyosa, a member of this esbart, asked me to lend him the film for a talk about his teacher, Carme, at a conference in 2016. He also starred in the re-enacting of Érase's rotoscopy that was made for the documentary not yet premièred. However, I want to share the talk I had with Carme Mechó at the Palau de la Música, where she had danced frequently, as well as the Epunyolet dance starring Tomàs Manyosa and Rosa Maria Castells. This two members of the Esbart Sabadell kindly offered to participate in the experiment of reversing the rotoscopy and dancing on the projected film on a white wall. An interesting exercise that remains an experiment that should be deepened.

More information:

Entrevista amb Maria Pagès

Adéu a Carme Mechó

Rotoscoping movement (El moviment rotoscopiat)

Sevillano, Ferran i Cubeles

Us proposem dues activitats d'aquest mes que giren entorn l'animació dels pioners a Catalunya. La primera és una xerrada que Alfons Zarzoso farà al Centre Cívic Urgell l'11 de febrer a les 19.30h. Amb ell vam entrevistar a la filla de Frederic Sevillano en motiu d'una exposició al Col·legi de Metges de Barcelona on s'exposaven peces anatòmiques dermatològiques fetes per aquest il·lustrador, escultor i animador. En la seva xerrada Zarzoso també parlarà d'Enric Ferran i de les darreres troballes que ha fet que vinculen estretament la pràctica de la il·lustració científica i l'animació a Catalunya durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat.

La segona activitat és lectora, ja que la revista Canemàs acaba de publicar un article sorgit de la xerrada que vaig fer al Festival Ésdansa de l'any passat, on vaig parlar de les aportacions coreogràfiques de Manuel Cubeles al film Érase una vez... Amb el meu article, i en el mateix número, també podreu gaudir d'una interessant entrevista a Joan Manuel Tresserras, ex-conseller de cultura i professor de la Universitat Autònoma, de qui vaig aprendre a valorar els productes culturals de la indústria de la comunicació de masses com el film d'animació al què he dedicat aquest bloc. Ni fet expressament.

Os proponemos dos actividades de este mes sobre animación de los pioneros en Cataluña. La primera es una charla que Alfons Zarzoso hará en el Centre Cívic Urgell el 11 de febrero a las 19.30h. Con él entrevistamos a la hija de Frederic Sevillano en motivo de una exposición en el Col·legi de Metges de Barcelona donde se exponían piezas anatómicas dermatológicas hechas por este ilustrador, escultor y animador. En su charla Zarzoso también hablará de Enric Ferran y de los últimos hallazgos que ha hecho que vinculan estrechamente la práctica de la ilustración científica y la animación en Cataluña durante los años cuarenta, cincuenta y sesenta del siglo pasado. La segunda actividad es lectora, puesto que la revista Canemàs acaba de publicar un artículo surgido de la charla que di en el Festival Ésdansa del año pasado, donde hablé de las aportaciones coreográficas de Manuel Cubeles al film Érase una vez... Con mi artículo, y en el mismo número, también podréis disfrutar de una interesante entrevista a Joan Manuel Tresserras, ex-consejero de cultura y profesor de la Universitat Autònoma, de quién aprendí a valorar los productos culturales de la industria de la comunicación de masas como el film de animación al cual he dedicado este blog. Ni hecho a drede.

We recommend you two activities of this month about animation of the pioneers in Catalonia. The first one is a talk that Alfons Zarzoso will give at the Centre Civic Urgell the 11th of February at 19.30h. We both interviewed Frederic Sevillano's daughter in the context of an exhibition that took place at the Col·legi de Metges of Barcelona, where some dermatologic anatomical pieces made by Sevillano were exhibited. Zarzoso will also talk about Enric Ferran and the latest findings he has made: they link tightly the practice of the scientific illustration and animation in Catalonia during the forties, fifties and sixties of the last century. The second activity is a reading, as the magazine Canemàs has published an article about the talk that I did at las year's Festival Ésdansa, where I talked about Manuel Cubeles' contribution to the film Érase una vez... Joining my article, you will also be able to enjoy an interesting interview with Joan Manuel Tresserras, ex-councillor of culture and teacher of the Universitat Autònoma de Barcelona. From him I learnt the value of the cultural products from mass communication industry, that are exemplified in the film of animation that founded this blog. Is seems to be done on purpose.

Festival Ésdansa

El dia 23 d'agost seré al Festival Ésdansa de Les Preses parlant dels balls tradicionals d'Érase una vez... L'Esbart Marboleny m'acompanyarà per ballar en directe algunes danses del llargmetratge d'animació, que van ser-hi introduïdes per Manuel Cubeles (1920-2017), fundador de l'Esbart Verdaguer i coreògraf del film. Parlarem també de la producció d'Érase una vez... i del que va significar dins la cultura de masses del moment. Serà un petit homenatge a en Manuel Cubeles, a qui li dedicaré aquesta xerrada tal i com li he dedicat l'article aparegut a la revista Gràfica de la Universitat Autònoma de Barcelona, i que podeu fullejar aquí. Ell ha estat el darrer testimoni viu d'aquella aventura cinematogràfica que va intentar posar els fonaments de la indústria de la comunicació de masses a Catalunya conjuntament amb un equip de dibuixants, pintors, compositors, ballarins i artistes en general que a finals dels anys cinquanta es trobaven en un punt àlgid de les seves respectives carreres. De tots ells, i dels balls tradicionals que hi apareixen, en parlarem el dia 23 d'agost a les 18.30h al Centre Cultural de Les Preses.



El día 23 de agosto seré al Festival Ésdansa de Les Preses hablando de los bailes tradicionales de Érase una vez... L'Esbart Marboleny me acompañará para bailar en directo algunas danzas del largometraje de animación, que fueron introducidas por Manuel Cubeles (1920-2017), fundador de l'Esbart Verdaguer y coreógrafo del film. Hablaremos también de la producción de Érase una vez... y de lo que significó dentro de la cultura de masas del momento. Será un pequeño homenaje a Manuel Cubeles, a quien le dedicaré esta charla tal y como le he dedicado el artículo aparecido a la revista Gráfica de la Universitat Autònoma de Barcelona, y que podéis hojear aquí. Él ha sido el último testigo vivo de aquella aventura cinematográfica que intentó poner los fundamentos de la industria de la comunicación de masas en Cataluña conjuntamente con un equipo de dibujantes, pintores, compositores, bailarines y artistas en general que a finales de los años cincuenta se encontraban en un punto álgido de sus respectivas carreras. De todos ellos, y de los bailes tradicionales que aparecen, hablaremos el día 23 de agosto a las 18.30h en el Centro Cultural de Les Preses.

The 23th of August I will be at the Festival Ésdansa of Les Preses talking about the traditional dances of Érase one vez... The Esbart Marboleny will accompany me dancing live some traditional dances that appear in the animated feature film. Manuel Cubeles (1920-2017), founder of L'Esbart Verdaguer and choreographer of the film, was responsible for introducing them in it. We will talk about the production of Érase una vez... and what it meant to the mass culture of that period. It will be also be a small homage to Manuel Cubeles (decesead last Christmas), whom I will devote this talk as I devoted to him the article appeared in Universitat Autónoma de Barcelona's magazine Gráfica, and that you can find here. He has been the last witness alive from that cinematographic adventure that tried to put the basis of the mass media industry in Catalonia. I will speak also about the team of cartoonists, painters, composers, dancers and artists in general that were at the highest point of their careers at the end of the fifties. About them all, and about the traditional dances that appear in the film, we will debate the 23th of August at 18.30h in the Cultural Centre of Les Preses.

More information about Manuel Cubeles in this post:
Manuel Cubeles, the film choreographer

Homenatge Alexandre Cirici-Pellicer a la Filmoteca

Dijous passat la Filmoteca de Barcelona va acollir un acte d’homenatge a l’historiador i crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer. Per fer-ho, es va projectar un documental inèdit sobre l’art català de l’any 1977 amb Alexandre Cirici-Pellicer com a narrador. Art català contemporani, de Gustau Hernández i Ernest Blasi, és un recorregut històric des dels orígens fins l’any 1977 posant de relleu l’especificitat històrica i geogràfica de Catalunya. Entre els testimonis hi trobem les aportacions d'Antoni Tàpies o Albert Ràfols-Casamada. Posteriorment, es va realitzar una taula rodona amb Itziar González, arquitecta, Xavier Cubeles, professor d'Economia de la Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, Teresa Martínez, professora de la Universitat de Disseny BAU, i jo mateixa. Itziar González ens va explicar la reedició que ha fet del llibre de Cirici Barcelona pam a pam editat originàriament per Teide i ara reeditat per Comanegra. El seu treball exhaustiu per aproximar-se a les intencions originals de Cirici i saber-les adaptar al perfil actual de la ciutat van fer-nos adonar de la ingent tasca que dugué a terme el crític i historiador. 

Els ponents i Octavi Martí (primer per l'esquerra), director adjunt de la Filmoteca de Barcelona.

Xavier Cubeles, fill del fundador de l'Esbart Verdaguer, Manuel Cubeles, ens va fer reviure l’època de la gestació del film d’animació dirigit per Alexandre Cirici-Pellicer Érase una vez.... Amb les seves anècdotes i fotografies de l’arxiu familiar, va fer paleses les esperances dipositades en el film. Impediments polítics, com la dictadura sota la qual va néixer, i històrics, com la coincidència amb Disney en l’elecció del tema, van convertir el llarg en un projecte oblidat fins avui. Seguidament vaig exposar les vinculacions de les revistes il·lustrades de principis del segle passat, com el Cu-cut o l’Esquella de la Torratxa, amb l’època d’or del dibuix animat dels anys quaranta que s’acaba amb el llargmetratge de Cirici de l’any 1951. 

Cartell del film amb la firma de Sande Cirici a l'angle inferior dret.

Esbós del cartell del film executat per Alexandre Cirici-Pellicer

Teresa Martínez ens va desvetllar els referents pictòrics del film, que fa un recorregut per les obres mestres del quattrocento i insereix en el metratge referents reals com La torre del Oro de Sevilla o l’edifici Gòtic de l’Ajuntament de Barcelona. La sessió es va tancar donant a conèixer l’inici del projecte de recuperació del color endegat per la Filmoteca i que ha estat possible gràcies a les aportacions de col·leccionistes i familiars que es trobaven entre el públic. A tots ells, moltes gràcies.

Xavier Cubeles.

El jueves pasado la Filmoteca de Barcelona acogió un acto en homenaje al historiador y crítico artístico Alexandre Cirici-Pellicer. Se proyectó un documental inédito sobre el arte catalán del año 1977 con Alexandre Cirici-Pellicer como narrador. Art català contemporani, de Gustau Hernández y Ernest Blasi, es un recorrido histórico des de los orígenes hasta el año 1977 que pone émfasis en la especificidad geográfica y histórica de Catalunya. Cuenta con los testimonios de Antoni Tàpies y Albert Ràfols-Casamada. Posteriomente, ser realizó una mesa redonda con Itziar González, arquiteca, Xavier Cubeles, profesor de Economía de la Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, Teresa Martínez, profesora de la Universitat de Disseny BAU, y yo misma. Itziar González nos comentó la reciente reedición que hizo del libro de Cirici Barcelona Pam a pam publicado originariamente por Teide y ahora reeditado por Comanegra. Su trabajo exhaustivo para aproximarse a las intenciones originales de Cirici y saberlas adaptar al perfil actual de la ciudad nos ayudaron a darnos cuenta del ingente trabajo que llevó a cabo Cirici-Pellicer. Xavier Cubeles, hijo del fundador del Esbart Verdaguer, nos hizo revivir la época de gestación del filme de animación dirigido por Alexandre Cirici-Pellicer Érase una vez... 

Portada del Dosier de Prensa (Press book) del filme.

Con sus anécdotas y fotografías del archivo familiar, hizo hincapié en las esperanzas puestas en el filme. Obstáculos políticos, como la dictadura bajo la que nació, o casualidades históricas, como la coincidencia con Disney en la elección del tema, convirtieron el filme en un proyecto olvidado hasta nuestros días. Posteriormente expuse las vinculaciones de las revistas ilustradas de principio del siglo pasado, como el Cu-cut o L’esquella de la Torratxa, con la época dorada de la animación de los años cuarenta que se cierra con el largometraje de Cirici del año 1951. Teresa Martínez nos recordó los referentes pictóricos del film, que recorre las obras maestras del quattrocento y inserta en el metraje referentes reales como La Torre del Oro de Sevilla o el edificio Gótico del Ayuntamiento de Barcelona. La sesión se cerró dando a conocer el comienzo del proyecto de recuperación del color del film por parte de la Filmoteca, el cual ha sido posible gracias a las aportaciones de coleccionistas y familiares que se encontraban entre el público. A todos ellos, muchas gracias.

The Film Archive of Barcelona (Filmoteca de Barcelona) made an homage to the art historian and critic Alexandre Cirici-Pellicer last Thursday. The documentary Art Català contemporani (1977), with Alexandre’s voice over, was screened as a première. This film is a journey through catalan art from its origins to 1977, emphasizing the catalan historical and geographical specificity. It has Antoni Tàpies and Albert Ràfols-Casamada among the interviewed ones. Later on, there had been a round table with Itziar González, architect, Xavier Cubeles, Cultural Economy teacher at Universitat Pompeu Fabra, Teresa Martinez, design teacher at Universitat del Disseny BAU, and myself. Itziar González pointed out the brand new edition she has made from a classic book from Cirici-Pellicer: Barcelona Pam a Pam. Originally edited by Teide, it is now published by Comanegra. Her exhaustive work wanted to get closer to Alexandre Cirici-Pellicer original purpouse adapting it to the new skyline of the city. Her appreciations made us realize about the great amount of work made by Cirici. 

Alexandre Cirici designed the costumes of the characters following italian quattrocento fashion.
Revista Cámara, n.174, 1-4-1950.

Xavier Cubeles, son of the founder of Esbart Verdaguer, made us to go back to the period where the animated film Érase una vez..., directed by Alexandre Cirici-Pellicer, was made. With his stories and familiar archive photos, he made us know about the hopes beneath the film. Political difficulties, like being made during a dictatorship, and the coincidence in the argument with Disney, made the project to be neglected since then from today. I talked later about the bounds between the illustrated reviews from the beginning of the 20th century and the golden age in animation from de forties, which ended on 1951 with Érase una vez... Teresa Martínez showed us the pictorial references in the film that go through the italian quattrocento and insert real places as background like La Torre del Oro de Sevilla or the Gothic building of Barcelona City Hall. The session finished as I made the auditory aware about the colour recovering project the Filmoteca has just started, thanks to donations made by collectors and relatives among the audience. Thanks a lot to all of them.

Llibres sobre/Libros sobre/Books about Alexandre Cirici Pellicer:

Barcelona pam a pam, d'Alexandre Cirici Pellicer.

Alexandre Cirici Pellicer. Pionero en la dirección de arte, de Teresa Martínez.

Diari d'un funàmbul. Les llibretes d'Alexandre Cirici Pellicer. Edició de Glòria Soler.

Rotoscoping movement. El moviment rotoscopiat.

          Sovint s’ha dit que el film de Josep Benet fou el primer en utilitzar a l’estat espanyol la tècnica de la rotoscòpia, la qual cosa no és certa perquè Artur Moreno ja l’havia usat amb anterioritat en el primer llargmetratge d’animació de l’estat espanyol: Garbancito de la Mancha. Actualment s’utilitza en postproducció digital per aconseguir determinats efectes especials, i a grans trets el terme s’aplica a qualsevol operació en el metratge del film que impliqui el rastreig d’objectes mitjançant màscares.

        Aquesta tècnica pren el nom de l’aparell que s’utilitzava per dur-la a terme: el rotoscopi. Es tracta d’un aparell que va començar a utilitzar-se en els estudis d’animació a partir de l’any 1917, quan els germans Fleischer, creadors de Betty boop o de Koko the clown, el patentaren. 

         No he trobat explícitament una empresa que en fabriqués a l’estat espanyol: cada estudi se les empescava per fer-se’n un. Un cop s’havia rodat la pel·lícula amb personatges reals, un projector s’encarregava de projectar-la en un tauler amb un vidre translúcid a sobre del qual els animadors hi situaven el paper. Copiant fotograma a fotograma, l’animador no s’havia de preocupar per la continuïtat del moviment, que li venia donat per la imatge projectada, i es podia concentrar en la deformació que requerien els personatges en ser inserits en el món del cartoon.

        En el cas del film d’Érase una vez... els actors encarregats d’executar les coreografies ideades per Manuel Cubeles, i que serien la base de la rotoscòpia, eren membres de l’Esbart Verdaguer, que just en aquella època coneixia un moment d’esplendor i expansió ja que la dansa era una de les poques expressions de la cultura catalana que no podia ser censurada degut a l’absència del clandestí idioma català.

        He volgut reproduir d’alguna manera el mateix efecte que buscava el rotoscopi i he demanat a dos ballarins de l’Esbart Sabadell Dansaire, en Tomàs Manyosa i la Maria Rosa Castells, que ballessin la dansa del príncep i la ventafocs, l’Espunyolet, davant una càmera digital. Jo pensava sobreposar la seva dansa a la del film a postproducció, però el director de fotografia va proposar usar una tècnica més artesanal i analògica, com corresponia a l’època. Vam projectar el film en una paret blanca amb els ballarins vestits de blanc, i l’efecte va ser francament curiós. Els ballarins reals es fusionaven amb els de la pantalla en un estira i arronsa creador d’una nova realitat, a mig camí entre la ficció i el document.

        Aquí us deixo unes fotos del rodatge i la versió original de l’escena del film.

        Se ha dicho muchas veces que el film de Josep Benet fue el primero en utilizar en España la técnica de la rotoscopia, cosa que no es verdad ya que Artur Moreno ya la utilizó en el primer largo de animación español: Garbancito de la Mancha. Actualmente se utiliza en posproducción digital para conseguir determinados efectos especiales, y a grandes rasgos, el concepto se aplica a cualquier operación en el metraje del film que implique el rastreo de objetos mediante máscaras.

        Esta técnica tomó su nombre prestado del aparato que se utilizaba para llevarlo a cabo: el rotoscopio. Se trata de un aparato que empezó a utilizarse en los estudios de animación a partir del 1917, cuando los hermanos Fleischer, creadores de Bety Boop o Koko the clown, lo patentaran.

        No he encontrado ninguna referencia explícita de una empresa que los fabricara en España: cada estudio se las apañaba para fabricarse uno. Después de rodar la imagen con personajes reales, un proyector se encargaba de proyectar la imagen en una superficie de cristal sobre la cual los animadores ponían un papel. Copiando fotograma a fotograma, el animador no tenía que preocuparse por la continuidad del movimiento, que le venía dado por la imagen proyectada, pudiéndose concentrar así en la deformación que requerían los personajes al ser insertados en el mundo del cartoon.

        En el caso del film Érase una vez... los actores encargados de ejecutar las coreografías ideadas por Manuel Cubeles, y que serían la base de la rotoscopia, eran miembros del Esbart Verdaguer, que justo en aquella época vivía un momento de esplendor y expansión al ser la danza una de las pocas expresiones de la cultura catalana que no podía ser censurada al no llevar la mácula del clandestino idioma catalán.

        He querido reproducir de alguna manera el mismo efecto que se buscaba con el rotoscopio y he pedido a dos bailarines del Esbart Sabadell Dansaire, Tomàs Manyosa y Maria Rosa Castells, que bailaran la danza del príncipe y la cenicienta, el Espunyolet, delante de una cámara digital. Yo quería sobreponer su danza a la del film mediante posproducción, pero el director de fotografía propuso usar una técnica más artesanal i analógica, más acorde con la época. Proyectamos el film en una pared blanca con los bailarines vestidos también de blanco, y el efecto fue francamente curioso. Los bailarines reales se fusionaban con los de la pantalla en un tira y afloja creador de una nueva realidad, a medio camino entre la ficción y el documento.

        Aquí os dejo algunas fotos del rodaje y la versión original de la escena en el film.

It has been said that Josep Benet’s film was the first one that used the rotoscope in Spain, which is not true: Artur Moreno did it with the first animated film named Garbancito de la Mancha on 1945. Nowadays we use it on digital editing to get some special effects, and it usually refers to any variation made in the footage that implies tracing objects through masks.

This technique took its name from the machine that used to make it: the rotoscope. It is a machine that was first used on 1917, when the Fleischer brothers, creators of Betty boop and Koko the clown, registered it.

I haven’t found any enterprise that made rotoscopes in Spain: every studio managed to make one by hand. After shooting a scene with real people, a projector projected it on a glass canvas. The animator put a paper on it and traced it frame by frame. The animator didn’t have to worry about the movement continuity, being able to focus on the characters ‘ deformation to get them from reality to the world of cartoon.

The actors of the film choreographed by Manuel Cubeles were taken from the Esbart Verdaguer, that was a successful one by then because dancing was the only expression of catalan identity that doesn't imply the illegal catalan language.

I wanted to recreate the same effect of the original rotoscoping and I asked to Tomàs Manyosa and Maria Rosa Castells, dancers from the Esbart Sabadell Dansaire, to dance in front of a digital camera. I wanted to edit their dancing on top of the animated one from the film, but the DP came up with an idea of using a more crafty and analogical technique. We screened the film on a white wall with the dancers dressed in white, and the effect was very particular. The real dancers melted with the animated ones in a back and forth that created a new reality in between the fiction and the document.

I add some photos of the shooting and the original scene in the film.

La dansa rotoscopiada. Rotoscoping dance.

Mentre entrevistàvem en Manuel Cubeles, que es va emocionar profundament quan li vam portar una còpia del film en blanc i negre, ens va parlar d’un dels personatges que es veuen a la pel·lícula i que encara era viu: en Joan Mendizábal. En aquella època en Joan era dansaire de l’Esbart Verdaguer i va interpretar la dansa dels cavallins en imatge real, la qual va ser insertada en el metratge del film com a un dels espectacles oferts al príncep i la ventafocs el dia del ball. La seva dona, l’Esther Riera, era pianista acompanyant dels assaigs de l’Esbart. Entre els dos ens van fer quatre cèntims de les danses que apareixen al film i l’Esther ens les interpretà al piano. Aquestes foren la Tirotitaina, la Dansa dels Cavallins, els nans d’Olot i l’Espunyolet.

Era una pràctica habitual en els estudis d’animació de l’època prendre com a referència una imatge real filmada, projectar-la en una superfície transparent i dibuixar-hi a sobre en paper, fotograma per fotograma, amb les deformacions específiques del  personatge animat. Aquesta tècnica s’anomena rotoscòpia, ja que rotoscopi era el nom de l’aparell que s’utilitzava per dur-la a terme. Fou utilitzada per Walt Disney en els seus primers curts i desenvolupada pels germans Fleischer, que van dur-la al seu punt àlgid amb Els viatges de Gulliver (Gulliver’s travels, 1939).

El film de la ventafocs utilitza el metratge rodat als estudis Orphea amb els ballarins de l’Esbart Verdaguer amb dues finalitats: introduir la imatge real directament a la narració però sense interactuar amb els personatges animats (com en el cas del ball dels cavallers esmentat o els dansaires de dins d’una capseta de música al principi) o bé és utilitzada per traçar un a un els fotogrames del moviment real i transformar-lo en el del personatge. D’aquest darrer mètode en trobem exemples en la dansa del príncep i la ventafocs o el ball dels cavalls drogats, que consumeixen per error un beuratge que anava destinat a la madrastra.

Mirant el dossier de Premsa que tenen a la biblioteca de la Filmoteca, vaig trobar una imatge d’una noia de l’Esbart Verdaguer, el peu de foto de la qual explicava com el seu moviment havia estat rotoscopiat per extreure’n l’ebri ball dels cavalls drogats. No fou així, doncs després de 40 anys d’haver ballat davant de la càmera, en Manuel Cubeles va reconèixe’s en l’escena del ball dels cavalls drogats tot assegurant que “aquestes voltes sobre una cama són meves!”. Ens va explicar que va ser ell el model dels cavalls ballant un can-can i una contradansa en ple deliri, ja que al director volia un ball més desinhibit que el que li oferien els ballarins de l’Esbart. 

La filla d’en Manuel Cubeles em va comentar com fins i tot ella va aprendre a ballar donant tombs sobre una sola cama com el seu pare, que en ressentir-se sempre de la bala perduda que rebé durant la Guerra Civil, va fer de la mancança una marca de fàbrica.

Immediatament Manuel Cubeles ens va posar en contacte amb en Joan Mendizàbal, que és l’únic cavaller que du la cara descoberta en el film durant l’espectacle dels cavallins als monarques i ens va poder explicar vàries anècdotes. També va certificar que la noia que surt al dossier de premsa, i que un text explicatiu diu que era de l’Esbart Verdaguer i va ballar per la rotoscòpia, no n’era pas, de l’Esbart. Potser senzillament era més comercial posar-hi una ballarina amb tutú que en Manuel Cubeles fent la seva famosa dansa amb una cama sola. (veure video al final del post) Més tard hem sabut que la noia de la imatge és la ballarina Carme Mechó, que va ballar un Can-can que apareix rotoscopiat al film. De fet, per l'escena dels cavalls es va utilitzar tant el ball de Manuel Cubeles com el Can-can de la Carme Mechó.

Imatge del dossier de premsa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
La ballarina de la fotografia és la Carme Mechó.

Mientras hablábamos con Manuel Cubeles, que se emocionó profundamente al mostrarle una copia del film, en blanco y negro, nos habló de uno de los personajes que se ven en la película y que aún está vivo: Joan Mendizábal. En aquella época Joan era bailarín del Esbart Verdaguer y fue el encargado de interpretar la danza dels cavallins en imagen real que fue insertada en el film como uno de los espectáculos de los que gozaban el príncipe y la cenicienta la noche del baile.

Era una practica entonces habitual en los estudios de animación tomar como referencia una imagen real filmada, proyectarla en una superficie transparente y dibujarla encima de ésta con papel, fotograma a fotograma, con las deformaciones específicas del personaje animado. A esta técnica se le llama rotoscopia  ya que el rotoscopio era el aparato que se utilizaba para llevarla a cabo. Fue utilizada por Walt Disney en sus primeros cortos y desarrollada posteriormente por los hermanos Fleischer, que la encaminaron hacia su punto álgido con la novela homónima de Swift Los viajes de Gulliver Gulliver’s travels, 1939).

La película de la cenicienta utiliza metraje rodado en los estudios Orphea con los bailarines del Esbart Verdaguer con dos finalidades: introducir la imagen real directamente en la narración, sin interactuar directamente con los personajes animados (como es el caso del baile dels cavallins anteriormente citado o los bailarines que danzan dentro de una cajita de música al principio) o utilizar la imagen real para trazar uno a uno los fotogramas y transformar su movimiento en el del personaje. De ésta última finalidad encontramos ejemplos en el baile del príncipe y la cenicienta o la danza de los caballos drogados, que consumen por error el bebedizo que iba destinado a la madrastra.

Echando un vistazo al dosier de prensa que tienen en la biblioteca de la Filmoteca de Barcelona, encontré una imagen de una chica del Esbart Verdaguer, cuyo pie de foto explicaba como su movimiento había sido rotoscopiado para extraer de ella el ebrio baile de los caballos drogados. No fu así, pues después de haber bailado ante la cámara hace más de 40 años, Manuel Cubeles se reconoció en la escena del baile de los caballos drogados asegurando que “¡estas vueltas sobre una pierna son mías!”. Nos contó que el fue el modelo de los caballos bailando un can-can y una contradanza en pleno delirio, ya que el director quería un baile más deshinibido que el que le ofrecían los bailarines del Esbart. La hija de Manuel Cubeles me comentó como hasta ella había aprendido de pequeña a dar vueltas sobre una sola pierna como su padre, quien toda su vida se resintió de una bala perdida que recibió en la pierna durante la Guerra Civil e hizo de la carencia una marca de fábrica.

Inmediatamente Manuel Cubeles nos puso en contacto con Joan Mendizábal, que es el único caballero del film que lleva la cara destapada durante el espectáculo dels cavallins a los monarcas, y nos pudo contar varias anécdotas. También certificó que la chica que sale en el dosier de prensa, y que el texto explicativo dice ser miembro del Esbart Verdaguer, no lo era. Tal vez era más comercial poner en el dosier a una bailarina con tutú que a Manuel Cubeles haciendo su famosa danza con sólo una pierna. (ver vídeo al final del post). Más tarde hemos sabido que la imagen de la bailarina es la de Carme Mechó, quien bailó un Can-can delante de la cámara que fue rotoscopiado para el film. De hecho, para la escena de los caballos se utilizó tanto el baile de Manuel Cubeles como el Can-can de Carme Mechó.

Joan Mendizabal (centre) in Érase una vez...

Manuel Cubeles was deeply touched when he saw the film: he hadn’t seen it since it was released. Meanwhile, he told us that one of the dancers that appear in the film is still alive: Joan Mendizábal. On the fifties, Joan was on of the Esbart Veraguer dancers, and he was in charge to perform the Dansa dels Cavallins (Little horses dance) in real image to insert it in the diegesis as a show offered to the prince and Cinderella. 

The animation companies used to shoot real people acting and then they projected it on a glass. On the other side of it, the animator drew on paper each frame projected, with the deformation that every character imposed to the image. This technique is called rotoscoping, as the machine’s name used to make it was a “rotoscope”. We find that procedure on early Disney’s shortfilms and the Fleischer brothers brought it to its highest point with the feature film Gulliver's travels  on 1939.

Érase una vez... uses material shooted in the Estudios Orphea with the Esbart Verdaguer dancers with two purposes. One is to insert real image directly into the diegesis, without leaving it to interact with animated characters. An example of that is the Ball dels Cavallins’ scene or the dance inside a music box at the beginning of the film. Another purpose is to use real image to rotoscope it, which means to trace frame by frame the movement from the shooted material projected on a glass, as we have just described. There are some examples of it on the drugged horses’ dance, that drink poison by mistake, and the prince and Cinderella’s dance.

As I kept an eye on the film’s press kit that can be found in the Filmoteca’s library in Barcelona, I found an image of a girl on classical dance clothing. The text under it explained that she was a member of the Esbart Verdaguer, and her movements were rotoscoped to trace the drugged horses dance. That’s not true cause after dancing in front of the camera more than 40 years ago, Manuel Cubeles could recognize his particular way of dancing embodied on the horses when we watched the film together. “This turns are mine!”, assured him while watching the horses. He told us that he had been the model for the horses who danced a can-can and a counter dance in madness. The director asked for a more frenzy way of dancing than the one the dancers were offering, so Manel showed his turns on a single leg. Cubeles’ daughter said that she had also learned as a child to make the particular turns her father did. Manel danced this way because of the bullet he took in  during the war  and enabled him to use both legs. He turned a disadvantage into a trademark.

Manuel Cubeles put us immediately in contact with Joan Mendizàbal, the only knight in the film who doesn’t wear a helmet during the Cavallins dance, and he could told us some anecdotes from the shooting. He also certified that the girl in classical dressing from the press kit wasn’t an Esbart Verdaguer’s dancer. Probably a girl with ballet skirt is more commercial than Manuel Cubeles doing his one leg dance.

Manuel Cubeles, the film's choreographer.

Manuel Cubeles, coreògraf del film Érase una vez... i fundador de l’Esbart Verdaguer.

Vam anar a filmar a casa d’en Manuel Cubeles, tota una institució en el món de la dansa popular catalana. Va fundar l’Esbart Verdaguer en un moment en què la dansa era l’única expressió catalana que la censura permetia perquè “no lleva texto”. Tot i així, Cubeles va fer servir l’esbart com a quinta columna d’una cultura catalana que pugnava per resistir a les provocacions del franquisme.

Primer vaig contactar amb el seu fill, en Xavier Cubeles, que és professor d’economia de la cultura a la Universitat Pompeu Fabra. En ell vaig trobar un magnífic aliat, doncs sempre ha pensat que la història del rodatge d’Érase una vez... va ser tant excepcional i extraordinària que era una llàstima veure com minvaven els testimonis vivents que la van protagonitzar. Quan va saber que jo estava interessada en fer-ne un documental, hi va haver un encaix de mans instantani, i des de llavors ha estat de gran ajuda pel que fa a la localització de documents i testimonis sobre l’aventura d’aquells bojos de Barcelona que van desafiar no només a Franco sinó també al mateix Walt Disney.

El senyor Manuel Cubeles és un home molt gran però amb una memòria prodigiosa. Vam fer-li l’entrevista acompanyats del seu fill Xavier, repassant els nombrosos aconteixements, persones i fets que van acabar confluint en el llargmetratge d’animació del 1951. En ser un home tan gran, no vaig gosar tallar el fil dels seus records, i em va començar a explicar el llarg procés d’entronització de la Verge de Montserrat que va tenir lloc després de la Guerra Civil, sense deixar-se ni un dels noms de les persones que van protagonitzar l’esdeveniment ni els detalls de l’organització d’aquest. 

Jo no entenia com tot allò que un senyor de més de noranta anys estava intentant desxifrar per mi podia tenir res a veure amb el meu documental i el film d’animació. Però alguna cosa en el posat d’en Xavier, el seu fill, que forçava el seu pare a expressar els seus records en veu alta, em deia que segur que valia la pena esperar. I vaig esperar pacient l’entrellat del moviment cívic més bèstia que ha esdevingut en aquest país a resultes de la Guerra Civil.

No és casualitat que Manuel Cubeles, coreògraf del film, Josep Benet, que en seria el productor, i Alexandre Cirici-Pellicer, que esdevindria el director artístic, coincidissin en el mateix batalló durant la Guerra Civil. Manuel Cubeles se’n va sortir pitjor que Benet i Cirici: una bala a la cama el va impossibilitar per la dansa de per vida, però no per això va deixar de dedicar-s’hi en cor i ànima, ni que fos desde les bambolines. 

L'Esbart Verdaguer a Érase una vez... amb el Ball de cavallins

Benet, Cirici, Cubeles i el mecenes Fèlix Millet i Maristany, sense l’empenta dels quals el film de la ventafocs no hagués estat possible, coincidiren després de la guerra en un moviment d’agermanament que es va fer a les esquenes de Franco per tal de reunificar la nació dividida pel conflicte bèl·lic. Amb l’excusa de recollir fons per restaurar el tron de la Verge de Montserrat, es va crear una comissió anomenada Abat Oliba i formada pels integrants de l’associació de joves catòlics catalans, entre els quals hi havia Benet, Cirici, Cubeles i Fèlix Millet i Maristany, que havia delegat en el primer l’organització de l’esdeveniment. Amb l’excusa de l’entronització de la verge, la comissió va visitar tants pobles catalans com va ser possible per aconseguir una pacifícació cívica de la població, que havia quedat fortament dividida com a resultes de la guerra.

Amb la suma de les energies de tots aquests personatges es va crear una necessitat de treure la cultura catalana de les catacumbes on l’havia relegat el franquisme i fer-la renéixer de les cendres. Per això aquest grup de gent va aconseguir organitzar un moviment de pacificació cívica que havia estat prohibit pel franquisme, traduir i publicar llibres en un català il·legalitzat pel franquisme, protegir la dansa i la música catalanes sense el català, amb l’Esbart Verdaguer o l’Orfeó Català, i fer un intent per impulsar la indústria audiovisual i de l’animació amb seu a Barcelona que havia fruït d’una edat daurada en la dècada dels anys quaranta i llavors es veia amenaçada pel centralisme del règim.

Penso que val la pena recordar aquesta aventura que per alguns pot semblar només la història de la ventafocs explicada una vegada més. Però us asseguro que no és ben bé això.

Manuel Cubeles, coreógrafo del film Érase una vez... y fundador del Esbart Verdaguer.

Fuimos a filmar a Manuel Cubeles en su casa: por si no lo conocéis, tan sólo deciros que es toda una institución en el mundo de la danza popular catalana. Fundó el Esbart Verdaguer en un momento en que la danza era la única expresión de la cultura catalana que la censura permitía porque “no lleva texto”. A pesar de ello, Manuel Cubeles utilizó el Esbart como quinta columna de una cultura catalana que pugnaba por resisitr a las provocaciones del franquismo.

Primero contacté con su hijo, Xavier Cubeles, que es profesor de Economía de la Cultura en la Universitat Pompeu Fabra. En él encontré a un magnífico aliado, pues siempre ha pensado que la historia del rodaje de Érase una vez... fue tan excepcional y extraordinaria que era una lástima ver como mermaban los testimonios vivientes que la protagonizaron. Cuando supo que yo estaba interesada en hacer un documental sobre el tema, hubo un apretón de manos instantáneo, y desde entonces ha sido de gran ayuda en lo referente a la localización de documentos y testimonios sobre la aventura de aquellos locos de Barcelona que desafiaron no solamente a Franco sino también al mismo Walt Disney.

El señor Manuel Cubeles es un hombre mayor pero conserva una memoria prodigiosa. Pudimos entrevistarle acompañados de su hijo Xavier para revivir los numerosos acontecimientos, personas y hechos que acabaron confluyendo en el largometraje de animación del año 1951. Al ser un hombre mayor, no me atreví a cortar el hilo de sus pensamientos cuando empezó a contarme el largo proceso de entronización de la Virgen de Montserrat que tuvo lugar tras la guerra, sin dejarse ninguno de los nombres de las personas que protagonizaron el acontecimiento ni los detalles de su organización.

Yo no entendí demasiado qué tenía que ver con mi documental ni con el film de animación todo aquello que un señor de noventa años estaba intentando recordar con pelos y señales. Pero había algo en el ademán de su hijo Xavier, quien forzaba a su padre a expresar sus recuerdos en voz alta, que me decía que valía la pena esperar. Así que esperé pacientemente los entresijos del movimiento cívico más bestia que ha tenido lugar en este país como consecuencia de la Guerra Civil.

No es casualidad que Manuel Cubeles, encargado de las coreografías del film, Josep Benet, que sería su productor, y Alexandre Cirici-Pellicer, que se convertiría en su director artístico, coincidieran en el mismo batallón durante la Guerra Civil. Manuel Cubeles salió perdiendo más que Cirici y Benet: una bala en la pierna le inhabilitó para la danza de por vida, pero no por eso dejó de dedicarse a ella con todo su empeño, aunque fuera desde las candilejas.

Benet, Cirici, Cubeles y el mecenas Félix Millet y Maristany, sin cuyo tesón el largo de la cenicienta no hubiera sido posible, coincidieron después de la guerra en un movimiento de hermanamiento que se hizo a espaldas de Franco para reunificar la nación dividida tras el conflicto bélico. Con la excusa de recoger fondos para restaurar el trono de la Virgen de Montserrat, se creó una comisión llamada Abat Oliba, que estaba formada por miembros de la asociación de jóvenes católicos catalanes. Entre ellos estaban Benet, Cirici, Cubeles y Fèlix Millet i Maristany, el cual había delegado en el primero la organización del acontecimiento. Con la excusa de la entronización de la virgen, la comisión visitó tantos pueblos de Cataluña como le fue posible para conseguir la pacificación cívica de la población, que había quedado fuertemente dividida como consecuencia de la guerra.

La suma de las energías de todos estos personajes creó la necesidad de sacar la cultura catalana de las catacumbas en las que la había relegado el franquismo y hacerla renacer de las cenizas. Por eso este grupo de gente consiguió organizar un movimiento de pacificación cívica que había sido prohibido por el franquismo, traducir y publicar ilegalmente libros en catalán, apoyar la danza y la música catalana sin el catalán, con el Esbart Verdaguer y el Orfeó Català, y intentar impulsar la industria audiovisual y de la animación con sede en Barcelona que había gozado de una edad de oro en la década de los cuarenta y que estaba amenazada por el centralismo del régimen.

Pienso que vale la pena recordar esta aventura que para algunos puede parecer tan sólo la historia de la cenicienta contada una vez más. Pero os aseguro que no es exactamente esto.

Manuel Cubeles, the film choreographer and the Esbart Verdaguer's founder.

We brought our camera to shoot Manuel Cubeles at his home: as you may not know him, he is a reference in popular catalan dance. He founded the Esbart Verdaguer when dancing was the only way to express oneself in catalan because “it has no text”. Despite this, Manuel Cubeles turned the Esbart into a fifth column from a banned catalan culture that was trying to resist against Franco’s incitements.

My first contact with the Cubeles’ family was Manuel’s son, Xavier Cubeles, who is Culture Economic’s professor at Universitat Pompeu Fabra. He became a magnificent ally, so he has always been thinking about doing a documentary about the shooting of Érase una vez..., and was worried by the decreasing of the event’s witnesses. As he knew I was interested on making a documentary about that film, we shook hands immediately, and from then on he has been a great help on finding documents or witnesses that would report the crazy adventure of those Barcelonians that defied not only Franco but also Walt Disney himself.

Manuel Cubeles is an old man but he has a great memory. We could interview him accompanied by his son to explore the uncountable events, people and facts that finally converged in the making of that animated film on 1951. As he is an old man, I didn‘t have the courage to interrupt him when he started talking about the Virgin of Montserrat’s new throne project that took place after the Civil War, quoting all the people and details that involved the organisation. 

I didn’t understand how this story could have something to do with my documentary, but there was something on his son’s gesture that told me it was worthy to wait. So I waited patiently the intricacies of the most heavy pacification process I have ever heard as a consequence of the Spanish Civil War.

Is not a coincidence that Manuel Cubeles, choreographer of the film, Josep Benet, the producer, and Alexandre Cirici-Pellicer, the art director, were in the same regiment during the war. During the conflict, Manuel Cubeles lost more than Cirici and Benet: a bullet got into his leg and it enabled him to dance anymore. Despite of that, he got involved for ever more to popular dance, although he did it from the backstage.

Josep Benet, Alexandre Cirici, Manuel Cubeles and the patron Félix Millet i Maristany, who made the film became a reality, met after the Civil War in a movement of fraternity made behind the backs of Franco. The purpose was to join the nation divided after the conflict. The funds that were collected to build a new throne to the Verge de Montserrat was an excuse to create the Abat Oliba Commission, composed by members of the young catalan catholic’s association. Among them there was Josep Benet, Cirici-Pellicer, Manuel Cubeles i Fèlix Millet, who made Benet responsible for the organisation. The commission visited as many countries as possible to pacify the population strongly divided in two because of the war.

The amount of the whole energies from all that actors created the need to rescue the catalan culture from the catacombs were Franco placed it, and force it to reborn from the ashes. That group of people succed in organising a civic pacification movement that had been banned by the government, in translating and publishing in the banned catalan, support catalan dance and music through the Esbart Verdaguer and the Orfeó Català, and promote the audiovisual and animation industry based in Barcelona that had had a golden age the previous decade and was now threatened by the Régimen’s centralism.

I think it’s worthy to recall that adventure that may just seem to be the Cinderella story told once more. But I can assure you that it’s not exactly that.