CAT
El dissabte passat vam tenir el plaer d'anar a entrevistar l'Ana María Inchausti, una il·lustradora i pintora que viu a Gandía i que el desembre passat, pel seu norantè aniversari, va poder visionar el film on ella havia participat de jove: Sueños de Tay-pi (1952), el tercer i últim film d'animació de l'estudi de Balet y Blay. Ja vaig parlar en una altra entrada de la restrena del film al cinema Doré gràcies a la Filmoteca Española, en una sessió on hi vam ser tots aquells que sentim devoció per l'animació tradicional.
La xerrada amb l'Ana María va ser molt agradable. Vaig reproduir uns fons i un acetat de la pel·lícula Sueños de Tay-pi i amb aquest material ens va explicar la seva feina, que va ser la d'intercalar els dibuixos del film a partir de les fites que havien fet els animadors més experimentats. Es tractava d'una feina minuciosa on calia copiar la línia dels personatges amb petites variacions, i ella recorda com treballar a la taula d'animació, amb la llum d'una bombeta que venia de sota, va fer que la resta de la seva vida hagués de dur ulleres. En el món de l'animació 2D en digital aquesta feina gairebé ha desaparegut, ja que les intercalacions, o interpolació de moviment, moltes vegades les fa el programa. Un mateix animador pot encarregar-se de l'animació d'un mateix pla i no necessita delegar la feina en algú que li faci els intermitjos.
Tot i així, produccions com Klaus (2019), de Sergio Pablos, han utilitzat recentment la metodologia de l'animació tradicional, recuperant la figura de l'intercalador. El videojoc Cuphead (2017, Studio MDHR) també ha recuperat no només l'estètica de l'animació americana dels anys trenta sinó que alguns cicles s'han fet també utilitzant la taula de llums i l'animació tradicional, per la qual cosa la intercalació també s'ha fet manualment.
Explica la llegenda que la posició d'intercalador va néixer als Fleischer Studios, dels germans Max i Dave Fleischer. Un dels seus animadors, Dich Theimer, va rebre una queixa dels seus directius, a qui els agradava molt la feina que feia però es queixaven que no la feia prou ràpid. El senyor Theimer va contestar que si li posessin a algú que li fes els fotogrames intermitjos, aniria més ràpid. A partir d'aquell moment va néixer la divisió entre els animadors principials, que feien les fites o fotogrames claus, i els intercaladors, o inbetweeners, que feien els fotogrames que estaven entremig (in between).
No només va ser molt interessant parlar amb l'Ana María de la seva feina a Balet y Blay: els seus fills em van ensenyar tota la seva producció que abarca milers de pintures, des de bodegons, retrats, recreacions de quadres orientals i disfresses de carnaval. Llàstima que la seva feina a Sueños de Tay-pi fos l'única cosa que va fer en animació. Tot i així, un dels seus fill ens va explicar que havia treballat amb un altre referent de l'animació en plastilina, Rodolfo Pastor. I això em fa pensar que potser li hauria de dedicar una entrada a aquest animador argentí autor de la sèrie de Capelito el 2009 i que va formar a vàries generacions d'animadors i animadores mentre va ser a Barcelona.
CAST
El sábado pasado tuvimos el placer de ir a entrevistar a Ana María Inchausti, una ilustradora y pintora que vive en Gandía y que en diciembre pasado, por su noventa aniversario, pudo visionar el filme donde ella había participado de joven : Sueños de Tay-pi (1952), el tercero y último film de animación del estudio Balet y Blay. Ya hablé en otra entrada del estreno del filme en el cine Doré gracias a la Filmoteca Española, en una sesión donde estuvimos todos aquellos que sentimos devoción por la animación tradicional.
Sin embargo, producciones como Klaus (2019), de Sergio Pablos, han utilizado recientemente la metodología de la animación tradicional, recuperando la figura del intercalador. El videojuego Cuphead (2017, Studio MDHR) también ha recuperado no sólo la estética de la animación americana de los años treinta sino que algunos ciclos se han realizado también utilizando la mesa de luces y la animación tradicional, por lo que la intercalación también se ha realizado manualmente.
Cuphead. 2017. Studio MDHR.
La charla con Ana María fue muy agradable. Reproduje unos fondos y un acetato de la película Sueños de Tay-pi y con este material nos contó su trabajo, que fue el de intercalar los dibujos del filme a partir de los hitos que habían realizado los animadores más experimentados. Se trataba de un trabajo minucioso donde había que copiar la línea de los personajes con pequeñas variaciones, y ella recuerda cómo trabajar en la mesa de animación, con la luz de una bombilla que venía de abajo, hizo que el resto de su vida tuviera que llevar gafas. En el mundo de la animación 2D en digital este trabajo casi ha desaparecido, ya que las intercalaciones, o interpolación de movimiento, muchas veces las realiza el programa. Un mismo animador puede encargarse de la animación de un mismo plano y no necesita delegar el trabajo en alguien que le haga los intermedios.
No sólo fue muy interesante hablar con Ana María de su trabajo en Balet y Blay: sus hijos me enseñaron toda su producción que abarca miles de pinturas, desde bodegones, retratos, recreaciones de cuadros orientales y disfraces de carnaval. Lástima que su trabajo en Sueños de Tay-pi fuera lo único que hizo en animación. Sin embargo, uno de sus hijos nos explicó que había trabajado con otro referente de la animación en plastilina, Rodolfo Pastor. Y eso me hace pensar que quizá debería dedicarle una entrada a este animador argentino autor de la serie de Capelito en el 2009 y que formó a varias generaciones de animaciones mientras tuvo su estudio en Barcelona.
ENG
Last Saturday we had the pleasure to interview Ana María Inchausti, an illustrator and painter who lives in Gandía and who last December, for her ninetieth anniversary, she had been able to watch the film in which she had participated as a young inbetweener: Sueños de Tay-pi (1952), third and last animation feature film from Balet y Blay Studio. I have already wrote about it in another entry about the premiere of the film at the Doré cinema thanks to the Filmoteca Española, in a session attended by all devoters to traditional animation.
However, productions such as Klaus (2019), by Sergio Pablos, have recently used the methodology of traditional animation, recovering the figure of the inbetweener. The video game Cuphead (2017, MDHR) had also recovered not only the aesthetics of American animation from the thirties, but some cycles had also been made using the light table and traditional animation. Therefore, the inbetweening had been done manually to adapt the technique to the aesthetics.
Legend say that the inbetweener position was born at Fleischer Studios thanks to brothers Max and Dave Fleischer. One of his animators, Dich Theimer, received a complaint from his managers, who really liked the work he was doing but complained that he wasn't doing it fast enough. Mr. Theimer replied that if he have had someone doing the middle frames for him, he would go faster. From that moment on, a new position was born between the main animators, who made the milestones or key frames, and the inbetweeners, who made the frames that were in between.
Not only was it very interesting to talk to Ana María about her work at Balet y Blay: her children showed me her entire production, which encompasses thousands of paintings, from still lives, portraits, recreations of oriental paintings and carnival costumes. It's a pity that her work on Sueños de Tay-pi was the only thing he did in animation. However, one of his sons explained to us that he had worked with another referent of Spanish plasticine animation, Rodolfo Pastor. And that makes me think that perhaps I should dedicate an entry to this Argentine animator, author of the Capelito series in 2009, that formed animators while he was active in Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada