ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dimarts, 11 de gener del 2022

El cinema català brilla al Cine Doré

El passat dia 29 de desembre es va estrenar per segona vegada el film de Balet y Blay Sueños de Tay-pi. Va ser un gran esdeveniment, ja que la primera vegada que es va estrenar va ser al Cine Avenida de la Luz de Barcelona l'any 1952, i sembla ser que no va tenir massa més vida comercial que aquesta ja que els estudis van tancar just després d'aquest film. Si fem cas al testimoni de l'animadora Pepita Pardell, a l'estrena de l'any 52 només hi va anar l'equip del film. Gràcies a la iniciativa d'Alex Mendíbil, el programador de la Sala B de la Filmoteca Espanyola, el film es va poder veure per segona vegada en la seva història a finals de desembre del 2021. 

Va ser una reestrena molt emotiva, ja que van poder-hi assistir els fills de l'única intercaladora (que se sàpiga) que encara és viva avui en dia: l'Ana María Inxausti. Tot i no poder-se desplaçar fins a Madrid, Inxausti va poder veure el film uns dies abans, i precisament pel seu norantè aniversari, en una versió en digital que li va facilitar la Filmoteca Espanyola. Li vaig fer arribar una llista de treballadors de Balet y Blay als seus fills perquè ho comentessin amb la seva mare, però ella només tenia 17 anys quan va entrar als estudis i no recorda gaires noms de la gent que hi treballava. 

Jesús Fraiz Ordóñez. http://labarcelonadeantes.com
Cine Avenida de la Luz, Bracelona, 1950s. Autor: Jesús Fraiz Ordóñez.

Tanmateix, té molts records de rutines d'aquella època i sobretot del bon ambient que hi havia a l'estudi. És curiós que precisament quan fa uns mesos a Barcelona s'enderrocava l'edifici que va ser la seu dels estudis Balet y Blay després de 84 anys, al Cine Doré de Madrid es reivindiquin els films d'aquesta productora catalana. A la reestrena van poder assistir no només els fills: també va ser un punt de trobada d'experts de l'art de l'animació en les seves diverses formes.

Va introduir l'acte el periodista i divulgador Alejandro Macías, que em va cedir amablement la seva invitació, l'especialista en stop-motion Adrián Encinas, el veterà historiador Santiago Aguilar i l'especialista en animació digital Samuel Viñolo. Algú altre em dec deixar ja que amb això de les mascaretes es fa difícil reconèixer la gent. I també perquè vaig sortir just a l'entreacte, abans que passessin El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), per poder parlar amb els fills de l'Ana María, a qui properament espero poder fer una entrevista en profunditat. Estigueu atents si voleu saber més coses sobre l'animació tradicional dels inicis.

El pasado día 29 de diciembre se estrenó por segunda vez el film de Balet y Blay Sueños de Tay-pi. Fue un gran acontecimiento, puesto que la primera vez que se estrenó fue en el Cine Avenida de la Luz de Barcelona en 1952, y parece ser que no tuvo demasiado más vida comercial que esta puesto que los estudios cerraron justo después de este film. Si hacemos caso a la animadora Pepita Pardell, al estreno del año 52 solo fue el equipo del film. Gracias a la iniciativa de Alex Mendíbil, programador de la Sala B de Filmoteca Española, el film se pudo ver por segunda vez en su historia.

Póster del film


Fue un reestreno muy emotivo, puesto que pudieron asistir los hijos de la única intercaladora del film (que se sepa) que está viva hoy en día: Ana María Inxausti. A pesar de no poderse desplazar hasta Madrid, Inxausti pudo ver el film unos días antes, y precisamente por su nonagésimo cumpleaños, en una versión en digital que le facilitó la Filmoteca Española. Le hice llegar una lista de trabajadores de Balet y Blay a sus hijos para que lo comentaran con su madre, pero ella solo tenía 17 años cuando entró en los estudios y no recuerda muchos nombres de la gente que trabajaba. Aun así, tiene muchos recuerdos de rutinas de aquella época y sobre todo del buen ambiente que había en el estudio. Es curioso que precisamente cuando hace unos meses en Barcelona se derribaban los estudios Balet y Blay después de 86 años de su creación, tenga que ser en Madrid y en el Cine Doré dónde se reivindiquen los films de esta productora catalana. 

Al reestreno pudieron asistir no solo los hijos: también fue un punto de encuentro de expertos del arte de la animación en sus diversas formas. Amenizó el acto el periodista y divulgador Alejandro Macías, que me cedió amablemente su invitación, el especialista en stop-motion Adrián Encinas, el veterano historiador Santiago Aguilar y el especialista en animación digital Samuel Viñolo. Seguro que también había algún otro que me debo dejar puesto que con esto de las mascarillas se hace difícil reconocer a la gente. Y también porque salí justo en el entreacto, antes de que pasaran El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), para poder hablar con los hijos de Ana María, a quien próximamente espero poder hacer una entrevista en profundidad. Estad atentos si queréis saber más cosas sobre esta animadora que nos compartirá sus recuerdos sobre animación tradicional.

On December 29th, the Balet and Blay last animated film, Sueños de Tay-pi, premiered for the second time in Madrid. It was a great event, since the first time it was released it was on Avenida de Luz Cinema in Barcelona in 1952, and it seems that it did not have much more commercial life than this since the studios closed right after this film. According to the words of the animator Pepita Pardell, the premiere of the year 52 was only attended by the film team. Thanks to the initiative of Alex Mendíbil, the programmer of Sala B of the Filmoteca Española, the film could be seen for the second time in its history.

Ana María Inxausti and his family watching Sueños de Tay-pi.
La Sexta coverage by Natalia Sprenger

It was a very emotive revival, since the children of the only inbetweener who is still alive today (as far as we know) were able to attend. Her name is Ana María Inxausti and despite not being able to travel to Madrid, she was able to see the film a few days before. She watched it precisely for his ninetieth birthday, in a digital version provided by the Filmoteca Española. I sent a list of Balet and Blay workers to her children so they would discuss it with their mother, but she was only 17 when she entered the studio and she does not remember many names of the people who worked there.

Apart from that, she has memories about that period animated routines, and above all she remembers the good mood they enjoyed in the studio during the making of the film. It is curious that precisely a few months ago in Barcelona the Studio Balet y Blay building was demolished after 86 years of existence, while in Madrid this studio productions are being recovered. In this second premiere Inxausti's children could watch the movie in a big screen, and it was also a moment of reunion of several experts on the art of Spanish animation.

Advertising of the film release in the Spanish press, 1952.


Introducing the premiere, there was the journalist Alejandro Macías, who kindly gave me his invitation, the stop-motion specialist Adrián Encinas, the veteran historian Santiago Aguilar and digital animation specialist Samuel Viñolo. Probably there was some more animation experts in the theatre, but surgical masks make it difficult to recognise people. And also because I left during the intermission, before the screening of El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), so I could have a talk with Ana María's children to arrange with them an interview with their mother. Stay tuned if you want to know more about traditional animation in Spain!


 Links and related bibliography:

Reportaje en La Sexta sobre Ana María Inxausti.
Artículo de Santiago Aguilar sobre Animación republicana: entre la transmedialidad y la radicalización  ideológica (Con A de animación, 2020) y entrada en su blog sobre El Dufaycolor en España (2020).
Libro sobre Stop-motion de Adrián Encinas Animando lo imposible (Diábolo, 2017).
Libro de Samuel Viñolo Cien años de animación española. Arte y Tecnología (Otros autores: Pilar Yébenes, José Antonio Rodríguez, Rodrigo Mesonero, Sygnatia, 2016).
Artículo de Maria Pagès sobre la demolición del Estudio Balet y Blay (2021, en catalán).