El Despertaferro (1990) de Jordi Amorós que va precedir el Klaus (2018) de Sergio Pablos

CAT

Seguint amb el rodatge del documental sobre l’animadora Pepita Pardell (que ha rebut l’ajuda de l’ICEC al desenvolupament 2023), Jordi Amorós ens va convidar a casa seva per presentar-nos la truca amb què es van rodar pel·lícules que avui formen part del patrimoni fílmic català i espanyol. Amb ella es va rodar el primer film d’animació per a una audiència adulta, Historias de amor y masacre (1979), i el darrer fet completament amb animació tradicional, Despertaferro (1990). Ens va acompanyar també l’animador Toni Torronteras.

Pòsters de Despertaferro (1990) i Klaus (2018).

Per a Despertaferro, Amorós va comptar amb la seva professora, Pepita Pardell, que signaria el seu darrer treball en animació participant en aquesta pel·lícula. Amb el Jordi Amorós i la seva productora Equip, Pepita Pardell va animar nombrosos anuncis durant el boom de la publicitat que va tenir lloc a Barcelona els anys vuitanta i noranta. Per a Equip, que més tard va passar a dir-se Nic Frame a Frame, la Pepita també va animar una sèrie que ha passat als annals de la televisió: Moffli el darrer koala. 

Despertaferro és una història sobre els càtars que colonitzen la Barcelona del 1990 en un somni del protagonista, un jove anomenat Lauria. Pepita Pardell es va retirar després de treballar en aquesta pel·lícula i va comentar que no volia saber res sobre CGI. Despertaferro va néixer gràcies a la negativa de l'animador nord-americà Robert Balser a dirigir-la quan la va proposar la productora Isona Passola. Balser la va contactar amb Jordi Amorós, que va acabar dirigint la segona pel·lícula després d'Històries d'amor i massacre.

Jordi Amorós en un moment del rodatge.

Despertaferro va intentar desenvolupar certes tècniques innovadores per aconseguir profunditat en l'animació. Amb una estètica basada en cert realisme animat, algunes escenes reprodueixen una càmera a l'espatlla, un recurs narratiu inusual en animació. En l'àmbit tècnic, l'ús de la tècnica del frosted també va ser una novetat: es feien ombres amb llapis de colors i líquids especials que donaven al dibuix una tridimensionalitat que pretenia competir amb CGI. La Pepita no estava al departament de pintura i, per tant, no va utilitzar aquests llapis per pintar, sinó que va fer les animacions en paper. Aquests frames en paper després passarien a tinta o color persones del departament de tinta i pintura sota la supervisió de Carme Moliné, qui també havia treballat a l’estudi que Rober Balser tenia a Barcelona (Pegbar Productions).

Toni Torronteras preparant la truca.

A causa de l'ús d'aquestes tècniques innovadores, Despertaferro va ser un projecte cinematogràfic que es trobava a la cruïlla de la fi d'una època, la de l'animació tradicional en 2D, i l'inici d'un canvi de paradigma amb l'arribada del CGI. L'experimentació d'Amorós en animació 2D amb aparença en 3D només conclouria amb Klaus (2018), de Sergio Pablos, una pel·lícula animada amb principis clàssics d’encongir i estirar, però millorada per una il·luminació i una textura impressionants que van portar el 2D al segle XXI amb un fals 3D que podria enganyar l'ull més entrenat en el tema.

CAST

Siguiendo con el rodaje del documental sobre la animadora Pepita Pardell (que ha recibido una ayuda del ICEC al desarrollo 2023), Jordi Amorós nos invitó a su casa para presentarnos la truca con la que se rodaron películas que hoy forman parte del patrimonio fílmico catalán y español. Con ella se rodó el primer film de animación para una audiencia adulta, Historias de amor y masacre (1979), y el último hecho completamente con animación tradicional, Despertaferro (1990). También nos acompañó el animador Toni Torronteras.

La cámara de la truca encima de la plataforma de los acetatos y fondos.

Para Despertaferro, Amorós contó con la ayuda de su profesora, Pepita Pardell, que firmaría su último trabajo en animación al participar en esta película. Con Jordi Amorós y su productora Equip, Pepita Pardell animó numerosos anuncios durante el boom de la publicidad que tuvo lugar en Barcelona en los años ochenta y noventa. Para Equip, que más tarde pasó a llamarse Nic Frame a Frame, Pepita también animó una serie que hizo historia en la televisión: Moffli, el último koala.

Amorós y Torronteras hablando sobre elementos que faltaban de la truca.

Despertaferro es una historia sobre los cátaros, soldados medievales, que colonizan la Barcelona de 1990 en una ensoñación del protagonista, un joven llamado Lauria. Pepita Pardell se retiró después de trabajar en esa película y comentó que no quería saber nada acerca CGI. Despertaferro nació gracias a la negativa del animador estadounidense Robert Balser a dirigirla cuando se la propuso la productora Isona Passola. Balser la contactó con Jordi Amorós, que acabó dirigiendo su segunda película tras Historias de amor y masacre.

Póster de Historias de amor y masacre (1979).

Despertaferro intentó desarrollar ciertas técnicas para lograr profundidad en la animación. Con una mirada basada en el realismo, algunas escenas reproducen una cámara al hombro, por lo que es un recurso narrativo inusual en la animación. En el ámbito técnico, el uso de la técnica del frosted también fue una novedad: las sombras se hacían con lápices de colores y líquidos especiales que daban al dibujo una tridimensionalidad que pretendía competir con el CGI. Pepita no estaba en el departamento de pintura y, por lo tanto, no utilizó estos lápices para pintar, sino que hizo las animaciones en papel. Estos frames en papel después pasarían a tinta o color a personas del departamento de tinta y pintura bajo la supervisión de Carme Moliné, quien también había trabajado en el estudio que Rober Balser tenía en Barcelona (Pegbar Productions).

Debido al uso de estas técnicas innovadoras, Despertaferro fue un proyecto cinematográfico que se encontraba en la encrucijada del fin de una era, la de la animación tradicional 2D, y el comienzo de un cambio de paradigma con la llegada del CGI. La experimentación de Amorós en la animación 2D con apariencia 3D concluiría con Klaus (2018) de Sergio Pablos, una película animada con los principios clásicos de squash-and-stretch, pero realzada por una iluminación y texturas impresionantes que llevó el 2D al siglo XXI con un falso 3D que podría engañar al ojo más entrenado en el tema.

ENG

Continuing with the filming of the documentary about the animator Pepita Pardell (that has received aid from the ICEC for development 2023), Jordi Amorós invited us to his home to present the animation camera with which films that today are part of the Catalan film heritage were filmed. With this camera and the animation stand, the first animated Spanish film for adults was shot, Historias de amor y masacre (1979), and also the last one made entirely with traditional animation, Despertaferro (1990). The animator Toni Torronteras also accompanied us.

For Despertaferro, Amorós had the help of his teacher, Pepita Pardell, who would sign her last work in animation by participating in this film. With Jordi Amorós and his production company Equip, Pepita Pardell animated numerous advertisements during the advertising boom that took place in Barcelona in the eighties and nineties. For Equip, later renamed Nic Frame to Frame, Pepita also animated a series that made television history: Moffli el último koala (Moffli, the last koala).

Still frame from the TV Series Moffli, el último Koala (1987).

Despertaferro is a story about the Cathars’ soldiers that colonize 1990s Barcelona in a daydreaming of the protagonist, a young boy called Lauria. Pepita Pardell retired after working on that film and commented that she didn’t want to know nothing about CGI. Despertaferro was born thanks to the refusal of the American animator Robert Balser to direct it when the producer Isona Passola proposed it to him. Balser contacted her with Jordi Amorós, who ended up directing his second film after Historias de amor y masacre (Histories of Laugh and Slaughter). 

Despertaferro tried to develop certain innovative techniques to achieve depth in animation. With a look based on realism, some scenes reproduce a shoulder-held camera, by then an unusual narrative resource in animation. In the technical field, the use of the frosted technique was also a novelty: shadows were made with special color pencils and liquids that gave the drawing a three-dimensionality that aimed to compete with CGI. Pepita was not in the painting department and therefore did not use these pencils, but rather made the animations on paper. These paper frames would then be transferred to ink or color to people in the ink and paint department under the supervision of Carme Moliné, who had also worked in Rober Balser's studio in Barcelona (Pegbar Productions). 

The buttons to shot with the camera frame by frame.

The camera from the animation stand inside its box.

Because of the use of these innovatives techniques, Despertaferro was a film project that was in the cross-roads of the end of an era, that of 2D traditional animation, and the beginning of a paradigm shift with the arrival of CGI. Amorós experimentation in 2D animation with 3D appearance would only conclude with Sergio Pablos’ Klaus (2018), a movie animated with classic squash-and-stretch principles but enhanced by impressive lighting and texturing which took 2D into the 21st century with a deluded 3D dimension that could deceive the most trained eye on the subject.

Fragment of Despertaferrro in Youtube.

Opening of Moffli, el último koala in Youtube.

El naixement dels estudis d'animació espanyols a Animation Studies 2.0

Gràcies a Eve Benhamou i Anastasiia Gushchina, l’animació espanyola ha tingut cabuda en un blog d’animació de referència com és Animation Studies 2.0. En el text que he publicat, hi faig un resum ràpid dels principals estudis d’animació dels inicis i durant la dictadura. Espero que sigui el primer, però no el darrer d’aquests articles que permeti donar a conèixer la riquesa de la nostra indústria de l’animació.

Aquí hi ha l’article original en anglès.
https://blog.animationstudies.org/?p=6655

A continuació, us deixo la versió reduïda en CATALÀ i CASTELLA, així com una bibliografia final.

CAT
Malgrat el retard que arrossegà la creació animada a casa nostra, la industrialització dels estudis d'animació espanyols es va produir només una dècada més tard que als Estats Units. Tanmateix, les primeres experiències van passar a principis del segle XX. Segundo de Chomón va ser un dels primers cineastes que van muntar un estudi d'animació a Espanya, i més concretament a Barcelona. Hi va fer intertítols, acoloriment de cel·luloide i trucs per a la Star Films de Georges Méliès o la Pathé Frères. Les seves obres principals van ser pel·lícules de trucatges o trick-films (El hotel eléctrico) de producció francesa, tot i que va intentar posar en marxa diversos estudis a Barcelona els anys 1901 i 1910.

La següent possibilitat de fer de l'animació un negoci rendible va venir amb Josep Serra Massana, que l'any 1934 va establir el seu propi estudi per animar publicitat per a clients locals. L'Estudi Serra Massana no va sobreviure a l'arribada de la dictadura, però ha arribat fins a nosaltres un curt independent de l’època: Enric Ferran, que formaria part de l'època daurada dels quaranta, va animar un anunci titulat RCA radio (ca. 1934). En aquesta animació, una dona balla nua davant d'un home que somia despert prop d'una ràdio RCA, una llibertat en la representació corporal que es veurà mutilada durant la dècada vinent.

A la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil, es van crear més de cinc estudis a Barcelona. Cap d'ells va sobreviure a la crisi cinematogràfica de la dècada de 1950 desencadenada per la derrota d'Alemanya i Itàlia el 1945, així com el viratge polìtic del govern manifestat pel suport a l’Opus Dei. Dibsono Films i Hispano Gráfic Films es van crear al final de la conflagració, però més tard van unir forces sota un nom conjunt: Dibujos Animados Chamartín. Dos distribuïdors, Ramón Balet i José María Blay, van crear a Barcelona el seu estudi de producció per animar el primer llargmetratge d'animació europeu dibuixat a mà el 1945: Garbancito de la Mancha, el primer dels tres que la productora acabaria creant. A partir dels anys cinquanta, els canvis polítics i econòmics van acabar amb aquesta etapa daurada i els estudis d’aquesta dècada van acabar tancant. 

RCA Radio (ca. 1935); animació d'Enric Ferran.

A la dècada dels seixanta, l'economia de la dictadura es va expandir a mesura que el govern es centrava en el turisme, i el país es va obrir lleugerament a influències exteriors. Dos estudis van sorgir en aquest nou context: els Estudios Moro de Madrid (gràcies a la producció televisiva i la publicitat) i els Estudios Macián de Barcelona (que van agafar alguns personatges d'Estudios Moro per crear el següent llargmetratge: El mago de los sueños [1966]). La producció animada va poder mostrar nous continguts i temes, però aquests sempre estaven restringits per les lleis de censura de la dictadura.

L'últim llargmetratge d'animació espanyol va començar la seva producció quan Franco estava greument malalt, i no es va poder projectar fins després de la mort del dictador, l'any 1975. Es va anomenar Historias de Amor y Masacre. La pel·lícula s'adreçava als adults, mostrava els tabús que no s’havien pogut mostrar durant la dictadura, incloses agudes crítiques al franquisme, i presentava continguts explícits i obertament sexuals que no s'havien vist mentre el dictador encara era viu. El director va ser Jordi Amorós, que va convèncer l'editor d'una revista satírica en la qual treballava, El Papus (precedent de El Jueves), per invertir en aquesta pel·lícula feta amb historietes de diversos il·lustradors de la revista. Amorós formaria part dels estudis que participarien del boom de l'animació a la publicitat als anys 80, i dirigiria l'últim llargmetratge fet a Espanya en animació dibuixada a mà abans de l'arribada del CGI.

Malgrat els alts i baixos de la dictadura, amb la mort del dictador i la primera pel·lícula d'animació per a adults, els estudis espanyols dels anys setanta van intentar regularitzar una situació que s'acabaria estabilitzant durant la transició a la democràcia amb l’expansió de la publicitat i l’arrelament de la televisió.

CAST
Pese a una creencia común, la industrialización de los estudios de animación españoles se produjo sólo una década más tarde que en Estados Unidos. Sin embargo, las primeras experiencias ocurrieron a principios del siglo XX. Segundo de Chomón fue de los primeros cineastas que montaron un estudio de animación en España, y más concretamente en Barcelona. Allí realizó intertítulos, coloreó celuloide e hizo films de trucos para la Star Films de Georges Méliès o la Pathé Frères. Sus trabajos principales fueron películas de trucos (o film-tricks  como El hotel eléctrico) de producción francesa, aunque intentó poner en marcha varios estudios en Barcelona en 1901 y 1910.

La posibilidad de hacer de la animación un negocio rentable llegó con Josep Serra Massana, quien en 1934 instaló su propio estudio para animar publicidad para clientes locales. El Estudi Serra Massana no sobrevivió a la llegada de la dictadura, pero de esta época nos ha llegado un corto independiente: Enric Ferran, que formaría parte de la época dorada de los años cuarenta, animó un anuncio titulado RCA radio (ca. 1934). En esta animación, una mujer baila desnuda frente a un hombre que sueña despierto cerca de una radio RCA, una libertad en la representación del cuerpo que quedará mutilada durante la próxima década.

En la década de 1940, tras el final de la Guerra Civil Española, se crearon más de cinco estudios en Barcelona. Ninguno de ellos sobrevivió a la crisis cinematográfica de la década de 1950 que fue provocada por la derrota de Alemania e Italia en 1945 y los cambios políticos del gobierno que sustituyeron su apoyo al partido falangista por el soporte al Opus Dei. Al final del conflicto se crearon Dibsono Films e Hispano Gráfic Films, pero luego unieron fuerzas bajo un nombre conjunto: Dibujos Animados Chamartín. Dos distribuidores, Ramón Balet y Josep María Blay, crearon su estudio de producción en Barcelona para animar el primer largometraje europeo de animación dibujado a mano en 1945: Garbancito de la Mancha, el primero de los tres que finalmente crearía la productora. A finales de los años cincuenta, sin embargo, no hubo estabilidad para el desarrollo de los estudios en España y todos ellos tuvieron que cerrar.

Cartel promocional de El mago de los sueños (1966). Estudio Macián.

En la década de 1960, la economía de la dictadura se expandió cuando el gobierno decidió centrarse en el turismo y el país se abrió ligeramente a las influencias exteriores. Surgieron dos estudios principales: los Estudios Moro de Madrid (que crecieron gracias a la producción televisiva y la publicidad) y los Estudios Macián de Barcelona (que tomó algunos personajes de los Estudios Moro para crear el siguiente largometraje: El mago de los sueños [1966]). En la animación podían aparecer nuevos contenidos y temas, pero siempre estaban restringidos por las leyes de censura de la dictadura.

El último largometraje español de animación comenzó su producción cuando Franco estaba gravemente enfermo y no pudo proyectarse hasta su muerte, acaecida en 1975. Se llamó Historias de Amor y Masacre. La película estaba dirigida a adultos, mostrando los tabúes de la dictadura, incluidas duras críticas al franquismo, y mostrando contenidos explícitos y sexuales que no se habían visto mientras el dictador aún estaba vivo. El director fue Jordi Amorós, quien convenció al editor de una revista satírica en la que trabajaba, El Papus (antecedente de El Jueves), para invertir en esta película realizada a partir de historietas de varios ilustradores de la revista. Amorós formaría parte de los estudios que iniciarían un gran boom de la animación en publicidad en los años ochenta, y dirigiría el último largometraje realizado en España en animación dibujada a mano antes de la llegada del CGI.

A pesar de los vaivenes de la dictadura, con la muerte del dictador y la primera película de animación para adultos, los estudios españoles de los años setenta habían intentado regularizar una situación que acabaría por estabilizarse durante la transición a la democracia gracias a la expansión de la publicidad y el arraigo de la televisión.

Cartel de Amor y masacre (1979), de Jordi Amorós.

BIBLIOGRAFIA

Artigas, Jordi. Cinema d’animació publicitari i l’entorn de l’animació catalana a l’època de la República. Cinematògraf, 3, pp. 175-208, 2001.

De la Rosa, Emilio. Cine de animación en España. In: Gianalberto Bendazzi (ed.), Cartoons: 110 años de cine de animación, Madrid: Ocho y Medio, pp. 469-508, 2003.
Manzanera, María. Cine de animación en España. Murcia: Editum, Universidad de Murcia, 1992.

Minguet, Joan Maria. Segundo de Chomón and the fascination for color. Film History, 21(1), pp. 94-103, 2009.

Pagès, Maria. The shift to national Catholicism and the Falange in the Second World War: The case of Garbancito de la Mancha (1945). Journal of Visual Political Communication, 6(1), pp. 81 – 106, 2018.

https://intellectdiscover.com/content/journals/10.1386/jvpc_00004_1

Pagès, Maria. The Golden Age of Spanish Animation (1939-1951). Animation, an interdisciplinary journal, 15(1), pp. 37-60, 2020. 

https://journals.sagepub.com/doi/pdf/10.1177/1746847719898851

San Román, Jorge, and Delgado-Sánchez, Cruz (2015). De Don Quijote a los Trotamúsicos. los dibujos animados de Cruz Delgado. Madrid: Diábolo Ediciones.

Tharrats, Joan Gabriel. Los 500 films de Segundo de Chomón. Zaragoza: Prensa Universitaria Zaragoza, 2014.

Yébenes, Pilar. Cine de animación en España. Madrid: Ariel, 2002.

Placa a l'animadora Pepita Pardell (Plaque to the woman animator Pepita Pardell)

(CAT)

El passat dijous 16 de març es va tallar el carrer Rabassa del barri barceloní de Gràcia. L'aconteixement s'ho valia: va ser descoberta una placa amb el nom de la Pepita Pardell a l'immoble número 47, on aquesta animadora havia viscut durant més de cinquanta anys. Des d'aquell pis menut i il·luminat, la Pepita hi va animar nombroses sèries infantils que encara ara tenen un espai en l'imaginari de tota una generació. 

Marta i Anna Pardell, junt a l'alcaldessa Ada Colau, descobrint la placa de Pepita Pardell.
Foto: María Belchi.

En aquell immoble Pepita Pardell hi va dibuixar el desenvolupament visual, layouts i fites de La doncella guerrera (1975), un curtmetratge que formava part de la sèrie de contes d'Europa orquestrada per l'estudi londinenc de John Halas i Roy Batchelor. Pardell també va treballar amb Robert Balser, animador del videoclip musical dels Beatles The Yellow Submarine (1968). Per a Balser la Pepita va animar els icònics Snoopy i Charlie Brown a The Charlie Brown and Snoopy Show (Bill Meléndez, 1983-1985). També va animar un personatge força conegut a l'època com va ser l'ós Iogui a Yogi's Space Race (1978) amb l'estudi de William Hanna i Joseph Barbera, on va coincidir amb l'animador Raul García. A les ordres de Jordi Amorós, Pepita va participar en el darrer llargmetratge d'animació tradicional, Despertaferro (1989) i a l'exitosa sère de televisió Mofli el útlimo Koala (1987). La Pepita Pardell es va dedicar durant molts anys a l'animació a les ordres d'Amorós, participant en la campanya del govern per la conscienciació sobre el VIH "Si da, no da". 

Membres de la família de la Pepita celebrant la descoberta de la placa.
Foto: Marta Pardell.

En els parlaments de l'acte va participar l'expert en animació Jordi Artigas, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la neboda de la Pepita Pardell, la Marta Pardell. Persones properes a la Pepita Pardell, com ara família i amistats, es van congregar per celebrar aquest acte per tal de tenir-la present, entre elles la filla del director d'animació Artur Moreno, Isabel Moreno, o el director d'animació Jordi Amorós. Jo també hi vaig ser per filmar i visibilitzar tot el que aquesta dona animadora va fer per tal que no ens n'oblidem en els nostres llibres de text sobre l'animació a Espanya.

El director d'animació Jordi Amorós va ser present a l'acte.
Foto: María Belchi.

(CAST)

El pasado jueves 16 de marzo se cortó la calle Rabassa del barrio barcelonés de Gràcia. El acontecimiento valía la pena: fue descubierta una placa con el nombre de Pepita Pardell en el inmueble número 47, donde esta animadora había vivido durante más de cincuenta años. Desde ese piso pequeño e iluminado, Pepita animó numerosas series infantiles que todavía tienen un espacio en el imaginario de toda una generación. Allí dibujó el desarrollo visual, layouts y fotogramas clave de La doncella guerrera (1975), un cortometraje que formaba parte de la serie de cuentos de Europa orquestada por el estudio londinense de John Halas y Joy Batchelor.

"En esta finca vivió la dibujante, ilustradora y pintora Pepita Pardell y Terrade (Barcelona, 1928-2019)".
"In this building lived the cartoonist, illustrator and painter Pepita Pardell and Terrade"
 Foto: María Belchi.

Pardell también trabajó con Robert Balser, animador del videoclip musical de los Beatles The Yellow Submarine (1968). Para Balser, Pepita Pardell animó a los icónicos personajes de Schultz en The Charlie Brown and Snoopy Show (Bill Meléndez, 1983-1985). También animó a un personaje conocido en la época como fue el oso Yogui en Yogi's Space Race (1978) con el estudio de William Hanna y Joseph Barbera, donde coincidió con el animador Raul García. A las órdenes de Jordi Amorós, Pepita participó en el último largometraje de animación tradicional, Despertaferro (1989), y en la exitosa serie de televisión Mofli el útlimo Koala (1987). Pepita Pardell se dedicó durante muchos años a la animación publicitaria a las órdenes de Amorós, participando en la campaña del gobierno por la concienciación sobre el VIH "Si da, no da".

En los parlamentos del acto participó el experto en animación Jordi Artigas, la alcaldesa de Barcelona, ​​Ada Colau, y la sobrina de Pepita Pardell, Marta Pardell. Personas cercanas a Pepita Pardell, como familia y amistades, se congregaron para celebrar este acto para tenerla presente, entre ellas la hija del director de animación Artur Moreno, Isabel Moreno, o el director de animación Jordi Amorós. Yo también estuve allí para filmar el evento y para que no nos olvidemos de ella en los libros de texto que hablan de animación en España.

(EN)

Last Thursday, March 16th, Rabassa street in the Barcelona neighborhood of Gràcia was closed to traffic. The event was worth it: a plaque with Pepita Pardell's name was discovered in property number 47, where she lived for more than fifty years. From that tiny, well-lit flat, Pepita Pardell animated numerous children's series that still have a place in the imagination of an entire generation. There she drew the visual development, layouts and keyframes of La doncella guerrera (1975), a short film that was part of the short story series from Europe orchestrated by the London studio of John Halas and Roy Batchelor.

The animation specialist Jordi Artigas. Image: María Belchi.

Pepita Pardell also worked with Robert Balser, the animator of the Beatles music video The Yellow Submarine (1968). For Robert Balser's studio, Pegbar Productions, Pepita Pardell animated the iconic Schultz' characters in The Charlie Brown and Snoopy Show (Bill Meléndez, 1983-1985). She also animated a well-known character as Yogi the bear in Yogi's Space Race (1978) with the studio of William Hanna and Joseph Barbera, where she coincided with the animator Raul García. Under the direction of Jordi Amorós, Pepita Pardell participated in the last Spanish feature film made completely with traditional animation, Despertaferro (1989), and in the successful television series Mofli el último Koala (1987). She worked in animation and advertising for so many years under the direction of Jordi Amorós' Equip Studio, participating in the government's HIV awareness campaign "Si da, no da".

Pepita Pardell's granddaughter, Marta Pardell, moved during the parliament to her aunt.
Image: María Belchi.

Animation expert Jordi Artigas, the mayor of Barcelona, ​​Ada Colau, and Pepita Pardell's niece, Marta Pardell, participated in the debates of the event. People close to Pepita Pardell, such as family and friends, gathered to celebrate this event in order to have her present, among them the daughter of the animation director Artur Moreno, Isabel Moreno, or the animation director Jordi Amorós. I was there, too, filming the event to visualize this astonishing woman's milestones and rewriting the history of Spanish animation to have her in our minds when teaching or writing articles.

Me with the two of Pepita Pardell's nieces: Marta and Anna.

Creu Sant Jordi a Pepita Pardell

Finalment la veterana animadora Pepita Pardell tindrà una Creu de Sant Jordi, un premi que enguany ha atorgat el govern i que ja té llista de guardonats. Des d'aquest blog volem transmetre l'enhorabona a la Pepita i agrair a tothom el suport mostrat a la seva candidatura. Per recordar tota una vida dedicada a l'animació, reproduim aquí una entrevista que va ser realitzada l'any passat durant el II Fòrum d'animació de BAU i que va tenir com a interlocutor privilegiat un deixeble seu, el Jordi Amorós, director de Historias de amor y masacre i Despertaferro.

Finalmente la veterana animadora Pepita Pardell recibirá su Creu de Sant Jordi, un premio que este año ha otorgado el gobierno y que ya ha publicado su lista de premiados. Desde este bloc queremos felicitar a Pepita y agradecer el apoyo que ha recibido su candidatura. Para recordar toda una vida dedicada a la animación, reproducimos aquí una entrevista que realizamos el año pasado durante el II Forum de animación de BAU y que tuvo como interlocutor privilegiado a un discípulo suyo: Jordi Amorós, director de Historias de amor y masacre y Despertaferro.

Finally the animator Pepita Pardell will be prized with the Creu de Sant Jordi, a prize that will be given this year by the government who has published its list of winners. From that blog, we want to acknowledge the support shown to her candidature. To remember a whole life dedicated to animation, we reproduce here an interview we made to her during the BAU Second Animation Forum with the assistance of Jordi Amorós, a Pepita's disciple and director of Historias de amor y masacre and Despertaferro.