ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dijous, 27 de juny de 2013

Rotoscoping movement. El moviment rotoscopiat.

          Sovint s’ha dit que el film de Josep Benet fou el primer en utilitzar a l’estat espanyol la tècnica de la rotoscòpia, la qual cosa no és certa perquè Artur Moreno ja l’havia usat amb anterioritat en el primer llargmetratge d’animació de l’estat espanyol: Garbancito de la Mancha. Actualment s’utilitza en postproducció digital per aconseguir determinats efectes especials, i a grans trets el terme s’aplica a qualsevol operació en el metratge del film que impliqui el rastreig d’objectes mitjançant màscares.
        Aquesta tècnica pren el nom de l’aparell que s’utilitzava per dur-la a terme: el rotoscopi. Es tracta d’un aparell que va començar a utilitzar-se en els estudis d’animació a partir de l’any 1917, quan els germans Fleischer, creadors de Betty boop o de Koko the clown, el patentaren. 



         No he trobat explícitament una empresa que en fabriqués a l’estat espanyol: cada estudi se les empescava per fer-se’n un. Un cop s’havia rodat la pel·lícula amb personatges reals, un projector s’encarregava de projectar-la en un tauler amb un vidre translúcid a sobre del qual els animadors hi situaven el paper. Copiant fotograma a fotograma, l’animador no s’havia de preocupar per la continuïtat del moviment, que li venia donat per la imatge projectada, i es podia concentrar en la deformació que requerien els personatges en ser inserits en el món del cartoon.
        En el cas del film d’Érase una vez... els actors encarregats d’executar les coreografies ideades per Manuel Cubeles, i que serien la base de la rotoscòpia, eren membres de l’Esbart Verdaguer, que just en aquella època coneixia un moment d’esplendor i expansió ja que la dansa era una de les poques expressions de la cultura catalana que no podia ser censurada degut a l’absència del clandestí idioma català.
        He volgut reproduir d’alguna manera el mateix efecte que buscava el rotoscopi i he demanat a dos ballarins de l’Esbart Sabadell Dansaire, en Tomàs Manyosa i la Maria Rosa Castells, que ballessin la dansa del príncep i la ventafocs, l’Espunyolet, davant una càmera digital. Jo pensava sobreposar la seva dansa a la del film a postproducció, però el director de fotografia va proposar usar una tècnica més artesanal i analògica, com corresponia a l’època. Vam projectar el film en una paret blanca amb els ballarins vestits de blanc, i l’efecte va ser francament curiós. Els ballarins reals es fusionaven amb els de la pantalla en un estira i arronsa creador d’una nova realitat, a mig camí entre la ficció i el document.

        Aquí us deixo unes fotos del rodatge i la versió original de l’escena del film.


        Se ha dicho muchas veces que el film de Josep Benet fue el primero en utilizar en España la técnica de la rotoscopia, cosa que no es verdad ya que Artur Moreno ya la utilizó en el primer largo de animación español: Garbancito de la Mancha. Actualmente se utiliza en posproducción digital para conseguir determinados efectos especiales, y a grandes rasgos, el concepto se aplica a cualquier operación en el metraje del film que implique el rastreo de objetos mediante máscaras.
        Esta técnica tomó su nombre prestado del aparato que se utilizaba para llevarlo a cabo: el rotoscopio. Se trata de un aparato que empezó a utilizarse en los estudios de animación a partir del 1917, cuando los hermanos Fleischer, creadores de Bety Boop o Koko the clown, lo patentaran.
        No he encontrado ninguna referencia explícita de una empresa que los fabricara en España: cada estudio se las apañaba para fabricarse uno. Después de rodar la imagen con personajes reales, un proyector se encargaba de proyectar la imagen en una superficie de cristal sobre la cual los animadores ponían un papel. Copiando fotograma a fotograma, el animador no tenía que preocuparse por la continuidad del movimiento, que le venía dado por la imagen proyectada, pudiéndose concentrar así en la deformación que requerían los personajes al ser insertados en el mundo del cartoon.



        En el caso del film Érase una vez... los actores encargados de ejecutar las coreografías ideadas por Manuel Cubeles, y que serían la base de la rotoscopia, eran miembros del Esbart Verdaguer, que justo en aquella época vivía un momento de esplendor y expansión al ser la danza una de las pocas expresiones de la cultura catalana que no podía ser censurada al no llevar la mácula del clandestino idioma catalán.
        He querido reproducir de alguna manera el mismo efecto que se buscaba con el rotoscopio y he pedido a dos bailarines del Esbart Sabadell Dansaire, Tomàs Manyosa y Maria Rosa Castells, que bailaran la danza del príncipe y la cenicienta, el Espunyolet, delante de una cámara digital. Yo quería sobreponer su danza a la del film mediante posproducción, pero el director de fotografía propuso usar una técnica más artesanal i analógica, más acorde con la época. Proyectamos el film en una pared blanca con los bailarines vestidos también de blanco, y el efecto fue francamente curioso. Los bailarines reales se fusionaban con los de la pantalla en un tira y afloja creador de una nueva realidad, a medio camino entre la ficción y el documento.
        Aquí os dejo algunas fotos del rodaje y la versión original de la escena en el film.


It has been said that Josep Benet’s film was the first one that used the rotoscope in Spain, which is not true: Artur Moreno did it with the first animated film named Garbancito de la Mancha on 1945. Nowadays we use it on digital editing to get some special effects, and it usually refers to any variation made in the footage that implies tracing objects through masks.
This technique took its name from the machine that used to make it: the rotoscope. It is a machine that was first used on 1917, when the Fleischer brothers, creators of Betty boop and Koko the clown, registered it.
I haven’t found any enterprise that made rotoscopes in Spain: every studio managed to make one by hand. After shooting a scene with real people, a projector projected it on a glass canvas. The animator put a paper on it and traced it frame by frame. The animator didn’t have to worry about the movement continuity, being able to focus on the characters ‘ deformation to get them from reality to the world of cartoon.


The actors of the film choreographed by Manuel Cubeles were taken from the Esbart Verdaguer, that was a successful one by then because dancing was the only expression of catalan identity that doesn't imply the illegal catalan language.
I wanted to recreate the same effect of the original rotoscoping and I asked to Tomàs Manyosa and Maria Rosa Castells, dancers from the Esbart Sabadell Dansaire, to dance in front of a digital camera. I wanted to edit their dancing on top of the animated one from the film, but the DP came up with an idea of using a more crafty and analogical technique. We screened the film on a white wall with the dancers dressed in white, and the effect was very particular. The real dancers melted with the animated ones in a back and forth that created a new reality in between the fiction and the document.

I add some photos of the shooting and the original scene in the film.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada