ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dimarts, 19 d’abril del 2022

Ana María Inchausti, intercaladora de Sueños de Tay-pi

CAT

El dissabte passat vam tenir el plaer d'anar a entrevistar l'Ana María Inchausti, una il·lustradora i pintora que viu a Gandía i que el desembre passat, pel seu norantè aniversari, va poder visionar el film on ella havia participat de jove: Sueños de Tay-pi (1952), el tercer i últim film d'animació de l'estudi de Balet y Blay. Ja vaig parlar en una altra entrada de la restrena del film al cinema Doré gràcies a la Filmoteca Española, en una sessió on hi vam ser tots aquells que sentim devoció per l'animació tradicional. 

Ana María Inchausti durant l'entrevista a Gandía. Foto: Aitor Morant.

La xerrada amb l'Ana María va ser molt agradable. Vaig reproduir uns fons i un acetat de la pel·lícula Sueños de Tay-pi i amb aquest material ens va explicar la seva feina, que va ser la d'intercalar els dibuixos del film a partir de les fites que havien fet els animadors més experimentats. Es tractava d'una feina minuciosa on calia copiar la línia dels personatges amb petites variacions, i ella recorda com treballar a la taula d'animació, amb la llum d'una bombeta que venia de sota, va fer que la resta de la seva vida hagués de dur ulleres. En el món de l'animació 2D en digital aquesta feina gairebé ha desaparegut, ja que les intercalacions, o interpolació de moviment, moltes vegades les fa el programa. Un mateix animador pot encarregar-se de l'animació d'un mateix pla i no necessita delegar la feina en algú que li faci els intermitjos.

Tot i així, produccions com Klaus (2019), de Sergio Pablos, han utilitzat recentment la metodologia de l'animació tradicional, recuperant la figura de l'intercalador. El videojoc Cuphead (2017, Studio MDHR) també ha recuperat no només l'estètica de l'animació americana dels anys trenta sinó que alguns cicles s'han fet també utilitzant la taula de llums i l'animació tradicional, per la qual cosa la intercalació també s'ha fet manualment.

Explica la llegenda que la posició d'intercalador va néixer als Fleischer Studios, dels germans Max i Dave Fleischer. Un dels seus animadors, Dich Theimer, va rebre una queixa dels seus directius, a qui els agradava molt la feina que feia però es queixaven que no la feia prou ràpid. El senyor Theimer va contestar que si li posessin a algú que li fes els fotogrames intermitjos, aniria més ràpid. A partir d'aquell moment va néixer la divisió entre els animadors principials, que feien les fites o fotogrames claus, i els intercaladors, o inbetweeners, que feien els fotogrames que estaven entremig (in between).


Max Fleischer i la seva creació: Bimbo. GeekMom.com


No només va ser molt interessant parlar amb l'Ana María de la seva feina a Balet y Blay: els seus fills em van ensenyar tota la seva producció que abarca milers de pintures, des de bodegons, retrats, recreacions de quadres orientals i disfresses de carnaval. Llàstima que la seva feina a Sueños de Tay-pi fos l'única cosa que va fer en animació. Tot i així, un dels seus fill ens va explicar que havia treballat amb un altre referent de l'animació en plastilina, Rodolfo Pastor. I això em fa pensar que potser li hauria de dedicar una entrada a aquest animador argentí autor de la sèrie de Capelito el 2009 i que va formar a vàries generacions d'animadors i animadores mentre va ser a Barcelona.

CAST

El sábado pasado tuvimos el placer de ir a entrevistar a Ana María Inchausti, una ilustradora y pintora que vive en Gandía y que en diciembre pasado, por su noventa aniversario, pudo visionar el filme donde ella había participado de joven : Sueños de Tay-pi (1952), el tercero y último film de animación del estudio Balet y Blay. Ya hablé en otra entrada del estreno del filme en el cine Doré gracias a la Filmoteca Española, en una sesión donde estuvimos todos aquellos que sentimos devoción por la animación tradicional.

Sin embargo, producciones como Klaus (2019), de Sergio Pablos, han utilizado recientemente la metodología de la animación tradicional, recuperando la figura del intercalador. El videojuego Cuphead (2017, Studio MDHR) también ha recuperado no sólo la estética de la animación americana de los años treinta sino que algunos ciclos se han realizado también utilizando la mesa de luces y la animación tradicional, por lo que la intercalación también se ha realizado manualmente.


Cuphead. 2017. Studio MDHR.
 

La charla con Ana María fue muy agradable. Reproduje unos fondos y un acetato de la película Sueños de Tay-pi y con este material nos contó su trabajo, que fue el de intercalar los dibujos del filme a partir de los hitos que habían realizado los animadores más experimentados. Se trataba de un trabajo minucioso donde había que copiar la línea de los personajes con pequeñas variaciones, y ella recuerda cómo trabajar en la mesa de animación, con la luz de una bombilla que venía de abajo, hizo que el resto de su vida tuviera que llevar gafas. En el mundo de la animación 2D en digital este trabajo casi ha desaparecido, ya que las intercalaciones, o interpolación de movimiento, muchas veces las realiza el programa. Un mismo animador puede encargarse de la animación de un mismo plano y no necesita delegar el trabajo en alguien que le haga los intermedios.



Momento del rodaje con Ana María Inchausti. Foto: Aitor Morant.


Cuenta la leyenda que la posición de intercalador nació en los Fleischer Studios, de los hermanos Max y Dave Fleischer. Uno de sus animadores, Dich Theimer, recibió una queja de sus directivos, a los que les gustaba mucho el trabajo que hacía pero se quejaban de que no la hacía lo suficientemente rápido. El señor Theimer contestó que si le pusieran a alguien que le hiciera los fotogramas intermedios, iría más rápido. A partir de ese momento nació la división entre los animadores principiales, que hacían los hitos o fotogramas claves, y los intercaladores, o inbetweeners, que hacían los fotogramas que estaban en medio (in between).

No sólo fue muy interesante hablar con Ana María de su trabajo en Balet y Blay: sus hijos me enseñaron toda su producción que abarca miles de pinturas, desde bodegones, retratos, recreaciones de cuadros orientales y disfraces de carnaval. Lástima que su trabajo en Sueños de Tay-pi fuera lo único que hizo en animación. Sin embargo, uno de sus hijos nos explicó que había trabajado con otro referente de la animación en plastilina, Rodolfo Pastor. Y eso me hace pensar que quizá debería dedicarle una entrada a este animador argentino autor de la serie de Capelito en el 2009 y que formó a varias generaciones de animaciones mientras tuvo su estudio en Barcelona.

ENG

Last Saturday we had the pleasure to interview Ana María Inchausti, an illustrator and painter who lives in Gandía and who last December, for her ninetieth anniversary, she had been able to watch the film in which she had participated as a young inbetweener: Sueños de Tay-pi (1952), third and last animation feature film from Balet y Blay Studio. I have already wrote about it in another entry about the premiere of the film at the Doré cinema thanks to the Filmoteca Española, in a session attended by all devoters to traditional animation.

However, productions such as Klaus (2019), by Sergio Pablos, have recently used the methodology of traditional animation, recovering the figure of the inbetweener. The video game Cuphead (2017, MDHR) had also recovered not only the aesthetics of American animation from the thirties, but some cycles had also been made using the light table and traditional animation. Therefore, the inbetweening had been done manually to adapt the technique to the aesthetics.

Image with the keyframes and the inbetweens in a shot of Klaus (2019). Cartoon Brew.


Legend say that the inbetweener position was born at Fleischer Studios thanks to brothers Max and Dave Fleischer. One of his animators, Dich Theimer, received a complaint from his managers, who really liked the work he was doing but complained that he wasn't doing it fast enough. Mr. Theimer replied that if he have had someone doing the middle frames for him, he would go faster. From that moment on, a new position was born between the main animators, who made the milestones or key frames, and the inbetweeners, who made the frames that were in between.

Not only was it very interesting to talk to Ana María about her work at Balet y Blay: her children showed me her entire production, which encompasses thousands of paintings, from still lives, portraits, recreations of oriental paintings and carnival costumes. It's a pity that her work on Sueños de Tay-pi was the only thing he did in animation. However, one of his sons explained to us that he had worked with another referent of Spanish plasticine animation, Rodolfo Pastor. And that makes me think that perhaps I should dedicate an entry to this Argentine animator, author of the Capelito series in 2009, that formed animators while he was active in Barcelona.




dijous, 14 d’abril del 2022

SEVI, the anonymous artist

L'altre dia em reunia amb el col·leccionista de Sabadell i gran grafòpata Lluís Giralt, un home sempre interessat per tot allò que envolti els artistes del TBO. La nostra trobada va anar precedida, com passa sovint, d'una pregunta que em va deixar anar: "Coneixes un il·lustrador que dibuixava portades als anys quaranta i signava amb el pseudònim de SEVI?" Al primer moment, no li vaig saber donar resposta, però vaig deduir, i ell també, que es podia tractar de l'escultor mèdic, il·lustrador científic i animador Frederic Sevillano, de qui ja hem parlat en una altra entrada

Portada i detalls de "La fuga de los juguetes" d'Olga Ginesi per a l'Editorial Reguera.
Cessió: Lluís Giralt.




Com que aquest creador sempre ens sorprèn, crec que no anàvem mal encaminats en pensar que aquelles portades eren d'ell. Vaig decidir consultar l'Alfons Zarzoso, que ha estudiat profundament la part d'escultor i il·lustrador mèdic d'aquest animador dels Dibujos Animados Chamartín, però la seva resposta va ser negativa: no li sonava que en cap de les produccions d'aquest prolífic creador hi aparegués la misteriosa signatura de "Sevi". En quedar amb el company Lluís Giralt i veure les portades, vam compartir la certesa que l'autor n'era Frederic Sevillano, tot i que no en podíem oferir cap document que ho acredités. 

El domini de l'aerògraf va caracteritzar els treballs de Sevillano, sobretot en làmbit de la il·lustració mèdica, on dibuixava òrgans patològics que gairebé sortien del paper amb el seu volum. L'ús d'aquest estri en aquestes portades és òbvi, i això ens fa pensar que el famós "Sevi" no sigui altre que en Frederic Sevillano. El fet que en una de les portades hi apareguin personatges d'animació també ens fa pensar en Sevillano, ja que ell s'hi va dedicar als anys quaranta i segurament estava al dia de l'animació internacional. I tampoc hem d'oblidar que l'editorial que va encarregar aquestes portades era l'editorial Reguera, i el seu editor, Alejandro F. de la Reguera, fou un dels impulsors dels dibuixos animats durant aquesta época en crear Dibsono Films l'any 1941.


Tot i així, si algú en té alguna altra pista que certifiqui que Frederic Sevillano firmava com a "Sevi", que ens ho faci saber. Mentrestant ens resta admirar aquestes portades amb la tipografia curosament dibuixada i un relleu al natural que les converteix en peces dignes d'exposició. Moltes d'aquestes subtileses es devien perdre en la impressió de la portada, que no hem pogut trobar. Gràcies, Senyor grafòpata, per compartir aquests tresors!

CAST

El otro día me reunía con el coleccionista de Sabadell y gran grafópata Lluís Giralt, un hombre siempre interesado por todo lo que rodea a los artistas del TBO. Nuestro encuentro fue precedido, como ocurre a menudo, de una pregunta que me soltó: "¿Conoces a un ilustrador que dibujaba portadas en los años cuarenta y firmaba con el seudónimo de SEVI?" En el primer momento, no le supe dar respuesta, pero deduje, y él también, que podía tratarse del escultor médico, ilustrador científico y animador Frederic Sevillano, del que ya hemos hablado en otra entrada.


Portada y detalle de "Caperucita Negra" de Pina Gonzales, Editorial Reguera.
Cesión: Lluís Giralt.

Como este creador siempre nos sorprende, creo que no íbamos mal encaminados al pensar que esas portadas eran de él. Decidí consultar a Alfons Zarzoso, que ha estudiado profundamente el trabajo como escultor e ilustrador médico de este animador de los Dibujos Animados Chamartín, pero su respuesta fue negativa: no le sonaba que en ninguna de las producciones de este prolífico creador apareciera la misteriosa firma de "Sevi". Al quedar con el compañero Lluís Giralt y ver las portadas, compartimos la certeza de que el autor era Frederic Sevillano, aunque no podíamos ofrecer ningún documento que lo acreditara.

El dominio del aerógrafo caracterizó muchos de los trabajos de Sevillano, sobre todo en el ámbito de la ilustración médica, donde dibujaba órganos patológicos que casi se salían del papel por su volumen. El uso de este utensilio en estas portadas es obvio, y eso nos hace pensar que el famoso "Sevi" no sea otro que Frederic Sevillano. El hecho de que en una de las portadas aparezcan personajes de animación también nos hace pensar en Sevillano, ya que él se dedicó a animar en los años cuarenta y seguramente estaba al día de la animación internacional. Y tampoco debemos olvidar que la editorial que encargó estas portadas era la editorial Reguera, y su editor, Alejandro F. de la Reguera, fue uno de los impulsores de los dibujos animados durante esta época al crear Dibsono Films al año 1941.

Sin embargo, si alguien tiene alguna otra pista que certifique que Frederic Sevillano firmaba como "Sevi", que nos lo haga saber. Mientras tanto, nos queda admirar estas portadas con la tipografía cuidadosamente dibujada y un relieve al natural que las convierte en piezas dignas de una exposición. Muchas de estas sutilezas debieron de perderse en la impresión de la portada, que no hemos podido encontrar. ¡Gracias, Señor grafópata, por compartir estos tesoros!

ENG
The other day I met the Sabadell collector and great graphopath Lluís Giralt, a man always interested in everything that surrounds TBO artists. Our meeting was preceded, as is often the case, by a question he put to me: "Do you know an illustrator who drew covers in the 1940s and signed under the pseudonym SEVI?" At first, I didn't know what to answer him, but I deduced (and he did so too) that it could be the medical sculptor, scientific illustrator and animator Frederic Sevillano, of whom we have already spoken in another post.

Since this creator always surprises us, I don't think we were wrong in thinking that those covers were his. I decided to consult Alfonso Zarzoso, who has studied in depth the role of sculptor and medical illustrator of this animator of the Dibujos Animados Chamartín, but his answer was negative: it did not sound to him that in any of the productions of this prolific creator had the mysterious signature of "Sevi" on it. When we met up with comrade Lluís Giralt and saw the covers, we shared the certainty that the author was Frederic Sevillano, although we could not offer any document to prove it.


Cover and detail of "Jorge es Juan u Juan es Jorge", Editorial Reguera, 1940s.
Image: Lluís Giralt.

The mastery of the airbrush characterized Sevillano's work, especially in the field of medical illustration, where he drew pathological organs that almost came out of the paper with its volume. The use of this tool on these covers is obvious, and this makes us think that the famous "Sevi" is no other than Frederic Sevillano. The fact that animated characters appear on one of the covers also links them to Sevillano, as he devoted himself to it in the 1940s and was probably up to date with international animation. And we must not forget that the publisher that commissioned these covers was Editorial Reguera, and its publisher, Alejandro F. de la Reguera, was one of the promoters of cartoons during this time as he created the studio Dibsono Films in 1941.

However, if anyone has any other clues that certify that Frederic Sevillano signed as "Sevi", let us know. In the meantime, we can admire these covers with carefully drawn typography and a natural relief that makes them pieces worthy of exhibition. Many of these subtleties were probably lost in the printing of the cover, which was impossible to find. Thank you, Mr. Graphopath, for sharing these treasures!

Frederic Sevillano in the Camera journal (1950), painting the stars of the skyline
from one of the sceneries of the animated film Érase una vez...