El naixement dels estudis d'animació espanyols a Animation Studies 2.0

Gràcies a Eve Benhamou i Anastasiia Gushchina, l’animació espanyola ha tingut cabuda en un blog d’animació de referència com és Animation Studies 2.0. En el text que he publicat, hi faig un resum ràpid dels principals estudis d’animació dels inicis i durant la dictadura. Espero que sigui el primer, però no el darrer d’aquests articles que permeti donar a conèixer la riquesa de la nostra indústria de l’animació.

Aquí hi ha l’article original en anglès.
https://blog.animationstudies.org/?p=6655

A continuació, us deixo la versió reduïda en CATALÀ i CASTELLA, així com una bibliografia final.

CAT
Malgrat el retard que arrossegà la creació animada a casa nostra, la industrialització dels estudis d'animació espanyols es va produir només una dècada més tard que als Estats Units. Tanmateix, les primeres experiències van passar a principis del segle XX. Segundo de Chomón va ser un dels primers cineastes que van muntar un estudi d'animació a Espanya, i més concretament a Barcelona. Hi va fer intertítols, acoloriment de cel·luloide i trucs per a la Star Films de Georges Méliès o la Pathé Frères. Les seves obres principals van ser pel·lícules de trucatges o trick-films (El hotel eléctrico) de producció francesa, tot i que va intentar posar en marxa diversos estudis a Barcelona els anys 1901 i 1910.

La següent possibilitat de fer de l'animació un negoci rendible va venir amb Josep Serra Massana, que l'any 1934 va establir el seu propi estudi per animar publicitat per a clients locals. L'Estudi Serra Massana no va sobreviure a l'arribada de la dictadura, però ha arribat fins a nosaltres un curt independent de l’època: Enric Ferran, que formaria part de l'època daurada dels quaranta, va animar un anunci titulat RCA radio (ca. 1934). En aquesta animació, una dona balla nua davant d'un home que somia despert prop d'una ràdio RCA, una llibertat en la representació corporal que es veurà mutilada durant la dècada vinent.

A la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil, es van crear més de cinc estudis a Barcelona. Cap d'ells va sobreviure a la crisi cinematogràfica de la dècada de 1950 desencadenada per la derrota d'Alemanya i Itàlia el 1945, així com el viratge polìtic del govern manifestat pel suport a l’Opus Dei. Dibsono Films i Hispano Gráfic Films es van crear al final de la conflagració, però més tard van unir forces sota un nom conjunt: Dibujos Animados Chamartín. Dos distribuïdors, Ramón Balet i José María Blay, van crear a Barcelona el seu estudi de producció per animar el primer llargmetratge d'animació europeu dibuixat a mà el 1945: Garbancito de la Mancha, el primer dels tres que la productora acabaria creant. A partir dels anys cinquanta, els canvis polítics i econòmics van acabar amb aquesta etapa daurada i els estudis d’aquesta dècada van acabar tancant. 

RCA Radio (ca. 1935); animació d'Enric Ferran.

A la dècada dels seixanta, l'economia de la dictadura es va expandir a mesura que el govern es centrava en el turisme, i el país es va obrir lleugerament a influències exteriors. Dos estudis van sorgir en aquest nou context: els Estudios Moro de Madrid (gràcies a la producció televisiva i la publicitat) i els Estudios Macián de Barcelona (que van agafar alguns personatges d'Estudios Moro per crear el següent llargmetratge: El mago de los sueños [1966]). La producció animada va poder mostrar nous continguts i temes, però aquests sempre estaven restringits per les lleis de censura de la dictadura.

L'últim llargmetratge d'animació espanyol va començar la seva producció quan Franco estava greument malalt, i no es va poder projectar fins després de la mort del dictador, l'any 1975. Es va anomenar Historias de Amor y Masacre. La pel·lícula s'adreçava als adults, mostrava els tabús que no s’havien pogut mostrar durant la dictadura, incloses agudes crítiques al franquisme, i presentava continguts explícits i obertament sexuals que no s'havien vist mentre el dictador encara era viu. El director va ser Jordi Amorós, que va convèncer l'editor d'una revista satírica en la qual treballava, El Papus (precedent de El Jueves), per invertir en aquesta pel·lícula feta amb historietes de diversos il·lustradors de la revista. Amorós formaria part dels estudis que participarien del boom de l'animació a la publicitat als anys 80, i dirigiria l'últim llargmetratge fet a Espanya en animació dibuixada a mà abans de l'arribada del CGI.

Malgrat els alts i baixos de la dictadura, amb la mort del dictador i la primera pel·lícula d'animació per a adults, els estudis espanyols dels anys setanta van intentar regularitzar una situació que s'acabaria estabilitzant durant la transició a la democràcia amb l’expansió de la publicitat i l’arrelament de la televisió.

CAST
Pese a una creencia común, la industrialización de los estudios de animación españoles se produjo sólo una década más tarde que en Estados Unidos. Sin embargo, las primeras experiencias ocurrieron a principios del siglo XX. Segundo de Chomón fue de los primeros cineastas que montaron un estudio de animación en España, y más concretamente en Barcelona. Allí realizó intertítulos, coloreó celuloide e hizo films de trucos para la Star Films de Georges Méliès o la Pathé Frères. Sus trabajos principales fueron películas de trucos (o film-tricks  como El hotel eléctrico) de producción francesa, aunque intentó poner en marcha varios estudios en Barcelona en 1901 y 1910.

La posibilidad de hacer de la animación un negocio rentable llegó con Josep Serra Massana, quien en 1934 instaló su propio estudio para animar publicidad para clientes locales. El Estudi Serra Massana no sobrevivió a la llegada de la dictadura, pero de esta época nos ha llegado un corto independiente: Enric Ferran, que formaría parte de la época dorada de los años cuarenta, animó un anuncio titulado RCA radio (ca. 1934). En esta animación, una mujer baila desnuda frente a un hombre que sueña despierto cerca de una radio RCA, una libertad en la representación del cuerpo que quedará mutilada durante la próxima década.

En la década de 1940, tras el final de la Guerra Civil Española, se crearon más de cinco estudios en Barcelona. Ninguno de ellos sobrevivió a la crisis cinematográfica de la década de 1950 que fue provocada por la derrota de Alemania e Italia en 1945 y los cambios políticos del gobierno que sustituyeron su apoyo al partido falangista por el soporte al Opus Dei. Al final del conflicto se crearon Dibsono Films e Hispano Gráfic Films, pero luego unieron fuerzas bajo un nombre conjunto: Dibujos Animados Chamartín. Dos distribuidores, Ramón Balet y Josep María Blay, crearon su estudio de producción en Barcelona para animar el primer largometraje europeo de animación dibujado a mano en 1945: Garbancito de la Mancha, el primero de los tres que finalmente crearía la productora. A finales de los años cincuenta, sin embargo, no hubo estabilidad para el desarrollo de los estudios en España y todos ellos tuvieron que cerrar.

Cartel promocional de El mago de los sueños (1966). Estudio Macián.

En la década de 1960, la economía de la dictadura se expandió cuando el gobierno decidió centrarse en el turismo y el país se abrió ligeramente a las influencias exteriores. Surgieron dos estudios principales: los Estudios Moro de Madrid (que crecieron gracias a la producción televisiva y la publicidad) y los Estudios Macián de Barcelona (que tomó algunos personajes de los Estudios Moro para crear el siguiente largometraje: El mago de los sueños [1966]). En la animación podían aparecer nuevos contenidos y temas, pero siempre estaban restringidos por las leyes de censura de la dictadura.

El último largometraje español de animación comenzó su producción cuando Franco estaba gravemente enfermo y no pudo proyectarse hasta su muerte, acaecida en 1975. Se llamó Historias de Amor y Masacre. La película estaba dirigida a adultos, mostrando los tabúes de la dictadura, incluidas duras críticas al franquismo, y mostrando contenidos explícitos y sexuales que no se habían visto mientras el dictador aún estaba vivo. El director fue Jordi Amorós, quien convenció al editor de una revista satírica en la que trabajaba, El Papus (antecedente de El Jueves), para invertir en esta película realizada a partir de historietas de varios ilustradores de la revista. Amorós formaría parte de los estudios que iniciarían un gran boom de la animación en publicidad en los años ochenta, y dirigiría el último largometraje realizado en España en animación dibujada a mano antes de la llegada del CGI.

A pesar de los vaivenes de la dictadura, con la muerte del dictador y la primera película de animación para adultos, los estudios españoles de los años setenta habían intentado regularizar una situación que acabaría por estabilizarse durante la transición a la democracia gracias a la expansión de la publicidad y el arraigo de la televisión.

Cartel de Amor y masacre (1979), de Jordi Amorós.

BIBLIOGRAFIA

Artigas, Jordi. Cinema d’animació publicitari i l’entorn de l’animació catalana a l’època de la República. Cinematògraf, 3, pp. 175-208, 2001.

De la Rosa, Emilio. Cine de animación en España. In: Gianalberto Bendazzi (ed.), Cartoons: 110 años de cine de animación, Madrid: Ocho y Medio, pp. 469-508, 2003.
Manzanera, María. Cine de animación en España. Murcia: Editum, Universidad de Murcia, 1992.

Minguet, Joan Maria. Segundo de Chomón and the fascination for color. Film History, 21(1), pp. 94-103, 2009.

Pagès, Maria. The shift to national Catholicism and the Falange in the Second World War: The case of Garbancito de la Mancha (1945). Journal of Visual Political Communication, 6(1), pp. 81 – 106, 2018.

https://intellectdiscover.com/content/journals/10.1386/jvpc_00004_1

Pagès, Maria. The Golden Age of Spanish Animation (1939-1951). Animation, an interdisciplinary journal, 15(1), pp. 37-60, 2020. 

https://journals.sagepub.com/doi/pdf/10.1177/1746847719898851

San Román, Jorge, and Delgado-Sánchez, Cruz (2015). De Don Quijote a los Trotamúsicos. los dibujos animados de Cruz Delgado. Madrid: Diábolo Ediciones.

Tharrats, Joan Gabriel. Los 500 films de Segundo de Chomón. Zaragoza: Prensa Universitaria Zaragoza, 2014.

Yébenes, Pilar. Cine de animación en España. Madrid: Ariel, 2002.

Rafael Ferrer-Fitó, pioner de la música per a l'animació

CAT

Rafael Ferrer-Fitó va ser el primer compositor d'animació de l'estat, component la primera banda sonora específicament animada per a la sèrie Don Cleque de la productora Dibsono films, fundada el 1940 per Alejandro Fernández de la Reguera. Malgrat que a vegades s'ha dit que el primer en composar per a l'animació fou Jacinto Guerrero, mestre de zarzueles que resten en l'imaginari popular i autor acreditat de la música del film Garbancito de la Mancha (1945), cal precisar que el mestre Guerrero no va ser el primer a dedicar-se específicament a l'animació.

Àlbum il·lustrat de la sèrie d'animació Don Cleque, de Dibujos Animados Chamartín.

Amb la posterior fusió, l'any 1941, de les dues principals productores d'animació de l'estat amb seu a Barcelona, Dibsono Films i Hispano Gráfic Films (de Jaume Baguñà), Rafael Ferrer-Fitó va passar a formar part de l'equip de Dibujos Animados Chamartín. Aquest estudi, ancorat a la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, era independent dels Estudios Chamartín de Madrid, malgrat rebre'n el nom. Vull desfer aquí la confusió separant molt bé ambdues empreses: Chamartín Producciones y Distribuciones operava des de Madrid, i distribuïa els films de l'estudi Dibujos Animados Chamartín, fundat per Jaume Baguñà, a qui només li faltava un peu en l'exhibició per tenir les tres potes del negoci.

El Fakir González en la selva (1942), de Francesc Rovira-Beleta, productor de la CEIDA.

Francesc Rovira-Beleta (fundador de la productora d'animació CEIDA) confessava anys més tard en una entrevista que ell utilitzava música clàssica i l'apedaçava per fer-la quadrar amb la seva sèrie dels anys quaranta protagonitzada pel Faquir González i animada per Joaquim Muntanyola i Josep Escobar. En canvi, per la mateixa època, Jaume Baguñà ja confiava la composició musical de les seves sèries animades (Civilón, Zapirón, Pituco, Garabatos i Don Cleque) al mestre Ferrer-Fitó, que a finals de la dècada passaria a dirigir l'orquestra de la RTVE a Barcelona.

El Compositor Rafael Ferrer-Fitó. Imatge de domini públic.

El 1950 Ferrer-Fitó coronava la seva carrera musical animada amb la BSO d'Érase una vez..., film de Josep Escobar i Alexandre Cirici que no va fer gran fortuna a taquilla per la competència amb el film de Disney del mateix argument (Cinderella). Oblidat per la premsa i les institucions en la recuperació recent d'aquest film emblemàtic, vull reivindicar la figura de Ferrer-Fitó amb l'article que acabo de publicar Serra d'Or. No només va escriure música per a cinema i animació, sinó que també va fer composicions de gran envergadura i també vinculades al patrimoni català, com ara música coral i per a cobla. Gràcies a les aportacions del seu fill, he pogut recomposar la figura d'aquest mestre oblidat.

Per a més informació:

Serra d'Or, n.763, jul. 2023

The Golden Age of Spanish Animation (1929-1951)

Rafael Ferrer-Fitó

ESP

Rafael Ferrer-Fitó fue el primer compositor de animación del estado, componiendo en 1940 la primera banda sonora específicamente animada para la serie Don Cleque de la productora Dibsono films, fundada a finales de los años treinta por Alejandro Fernández de la Reguera. Aunque a veces se ha dicho que el primero en componer para la animación fue Jacinto Guerrero, maestro de zarzuelas que han quedado en el imaginario colectivo y autor acreditado de la banda sonora de Garbancito de la Mancha (1945), cabe precisar que el maestro Guerrero no fue el primero en dedicarse específicamente a la animación.

Con la fusión, en 1941, de las dos principales productoras de animación del estado con sede en Barcelona, ​​Dibsono Films e Hispano Gráfico Films (de Jaume Baguñà), Rafael Ferrer-Fitó pasó a formar parte del equipo de Dibujos Animados Chamartín. Este estudio, anclado en la Casa Batlló del Paseo de Gracia, era independiente de los Estudios Chamartín de Madrid, a pesar de recibir su nombre. Quiero deshacer aquí la confusión separando muy bien a ambas empresas: Chamartín Producciones y Distribuciones operaba desde Madrid, y distribuía los filmes del estudio Dibujos Animados Chamartín, fundado por Jaume Baguñà, al que sólo le faltaba un pie en la exhibición para tener las tres patas del negocio.

Material promocional de Don Cleque marinero (Don Cleque sailor, 1942), serie de Dibujos Animados Chamartín heredada de Dibsono Films. Hemeroteca Josep Mora de Granollers.

Francesc Rovira-Beleta (fundador de la productora de animación CEIDA) confesaba años más tarde en una entrevista que él utilizaba música clásica y la parcheaba para hacerla cuadrar con su serie de los años cuarenta protagonizada por el Faquir González y animada por Joaquim Muntanyola y Josep Escobar. En cambio, por la misma época, Jaume Baguñà confiaba ya la composición musical de sus series animadas (Civilón, Zapirón, Pituco, Garabatos y Don Cleque) al maestro Ferrer-Fitó, que a finales de la década pasaría a dirigir la orquesta de la RTVE en Barcelona.

En 1950 Ferrer-Fitó coronaba su carrera musical animada con la BSO de Erase una vez..., filme de Josep Escobar y Alexandre Cirici que no hizo gran fortuna en taquilla por la competencia con el filme de Disney del mismo argumento (Cinderella). Olvidado por la prensa y las instituciones en la reciente recuperación de este filme emblemático, quiero reivindicar la figura de Ferrer-Fitó con el artículo que acabo de publicar Serra d'Or. No sólo escribió música para cine y animación, sino que también realizó composiciones de gran envergadura y también vinculadas al patrimonio catalán, como música coral y para copla. Gracias a las aportaciones de su hijo, he podido recomponer la figura de ese maestro olvidado.

Characters and prizes won by Don Cleque and Civilón series. Junior Films Journal (1945).

Más información;

Serra d'Or, n.763, jul. 2023

The Golden Age of Spanish Animation (1929-1951)

Rafael Ferrer-Fitó

ENG

Rafael Ferrer-Fitó was the first Spanish animation composer, creating in 1940 the first specifically animated soundtrack for the series Don Cleque in the production company Dibsono films, founded in the late thirties by Alejandro Fernández de la Reguera. Although it has sometimes been said that the first to compose for animation in Spain was Jacinto Guerrero, master of zarzuelas that have remained in local imagery and accredited author of the soundtrack for Garbancito de la Mancha (1945), it should be noted that maestro Guerrero was not the first to dedicate himself specifically to animation.

In 1941, the two main Spanish animation studios based in Barcelona, ​​Dibsono Films and Hispano Gráfico Films (of Jaume Baguñà), had merged and Rafael Ferrer-Fitó became part of the Dibujos Animados Chamartín, the new studio created from the combination. This studio, established in Gaudi's fashionable Casa Batlló in Passeig de Gracia, was independent from Estudios Chamartín in Madrid, despite receiving its name. I want to undo a historical confusion by separating the two companies: Chamartín Producciones y Distribuciones operated from Madrid, and distributed the films of the Dibujos Animados Chamartín studio, founded in Barcelona by Jaume Baguñà, which only lacked one foot in the exhibition to have the three legs of the business.

Animators working in Dibujos Animados Chamartín Headquarters (1942).
Promotional material. Filmoteca de Catalunya.

Francesc Rovira-Beleta (founder of the animation production company of the period, CEIDA) confessed years later in an interview that he used classical music and patched it up to make it fit with his series from the forties starring Fakir González and animated by Joaquim Muntanyola and Josep Escobar. On the other hand, Jaume Baguñà already entrusted the musical composition of his animated series (Civilón, Zapirón, Pituco, Garabatos and Don Cleque) to maestro Ferrer-Fitó, who at the end of the decade would go on to direct the RTVE orchestra in Barcelona.

Comic strip Don Cleque en el circo (Don Cleque in the circus, 1946) published in the Junior Films Journal.

In 1950 Ferrer-Fitó crowned his animated musical career with the soundtrack of Érase una vez..., a film by Josep Escobar and Alexandre Cirici that did not make a great box office due to competition with the Disney film with the same plot (Cinderella). Forgotten by the press and the institutions in the recent recovery of this emblematic film, I want to vindicate the figure of Ferrer-Fitó with the article that Serra d'Or journal has just published. Not only did he write music for film and animation, but he also made large-scale compositions linked to Catalan heritage, such as choral music and tradicional Cobla music. Thanks to his son's contributions, I have been able to rebuild the figure of that forgotten pioneer.

More information:

Serra d'Or, n.763, jul. 2023

The Golden Age of Spanish Animation (1929-1951)

Rafael Ferrer-Fitó

Érase una vez... a El Cartoonscopio

CAT

Gràcies a l'amable invitació de Cruz Delgado (el fill del més prolífic director espanyol d'animació tradicional) he pogut participar en aquest podcast dedicat a l'animació d'Érase una vez.... El Cruz em va convidar per tal que aportés la informació que he anat recopilant amb els anys no només d'aquesta pel·lícula sinó també de Josep Escobar, que va ser un animador fonamental de l'etapa daurada de l'animació dels anys quaranta a Catalunya. Quan encara no s'estava fent animació a la resta d'Espanya, i el tímid intent de crear indústria de la SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) durant l'època republicana no havia tingut continuïtat, a Catalunya neixen després de la Guerra Civil tot un seguit d'estudis que van demostrar el bon moment que vivia la indústria de l'animació. Hispano Gráfic Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay i Estela Films són les productores catalanes que durant els anys quaranta van permetre una expansió de la indústria catalana creant publicitat animada, sèries d'animació, animació divulgativa i científica, així com quatre llargmetratges d'animació en poc més de sis anys (1945- 1952). 

https://www.ivoox.com/cartoonscopio-56-erase-vez-de-audios-mp3_rf_111400341_1.html

Amb aquest podcast fem un repàs a aquesta etapa gloriosa, intensa i amb molts alts i baixos que culmina amb l'estrena d'Érase una vez..., on es reuneix tot el talent del moment per donar lloc al que sovint s'ha qualificat, i amb raó, el cant del cigne de l'edat daurada de l'animació espanyola. Després d'aquest film estrenat el 1950, i amb la poca viabilitat de la darrera estrena de Balet y Blay el 1952, Sueños de Tay-pi, no tornarem a tenir llargmetratges fins que el 1966 s'estreni El mago de los sueños. Tota una indústria es va desmantellar i va trigar més d'una dècada en recuperar-se, malvivint amb la publicitat. Els artífex de l'edat daurada els anys seixanta ja s'havien reciclat, i permetran el boom del còmic de l'etapa de Bruguera: no només Escobar, sinó també Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran i Sevillano formaren part d'aquests animadors que es van reciclar a les imatges estàtiques per continuar vivint de l'ofici de dibuixant. Agraeixo al Cruz la seva insistència a tenir-me en el programa, i espero que aquesta participació es repeteixi en el futur. Gràcies, Cruz!

ESP

Gracias a la amable invitación de Cruz Delgado (el hijo del más prolífico director español de animación tradicional) he podido participar en este podcast dedicado a la animación de Erase una vez.... Cruz me invitó a que aportara la información que he ido recopilando con los años no sólo de esta película sino también de Josep Escobar, que fue un animador fundamental de la etapa dorada de la animación de los años cuarenta en Cataluña. Cuando todavía no se estaba haciendo animación en el resto de España, y el tímido intento de crear industria de la SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) durante la época republicana no había tenido continuidad, en Cataluña nacen después de la Guerra Civil una serie de estudios que demostraron el buen momento que vivía la industria de la animación. Hispano Gráfico Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay y Estela Films son las productoras catalanas que durante los años cuarenta permitieron una expansión de la industria catalana creando publicidad animada , series de animación, animación divulgativa y científica, así como cuatro largometrajes de animación en poco más de seis años (1945-1952). 

Con este podcast hacemos un repaso a esta etapa gloriosa, intensa y con muchos altibajos que culmina con el estreno de Erase una vez..., donde se reúne todo el talento del momento para dar lugar a lo que a menudo se ha calificado, y con razón, el canto del cisne de la edad dorada de la animación española. Después de este filme estrenado en 1950, y con la poca viabilidad del último estreno de Balet y Blay en 1952, Sueños de Tay-pi, no volveremos a tener largometrajes hasta que en 1966 se estrene El mago de los sueños. Toda una industria se desmanteló y tardó más de una década en recuperarse, malviviendo con la publicidad. Los artífices de la edad dorada en los años sesenta ya se habían reciclado, permitiendo el boom del cómic de la etapa de Bruguera: no sólo Escobar, sino también Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran y Sevillano formaron parte de estos animadores que se reciclaron en las imágenes estáticas para seguir viviendo del oficio de dibujante. Agradezco a Cruz su insistencia en tenerme en el programa, y ​​espero que esta participación se repita en el futuro. ¡Gracias, Cruz!

ENG

Thanks to the kind invitation of Cruz Delgado (the son of the most prolific Spanish director of traditional animation) I was able to participate in this podcast dedicated to the animation of Érase una vez.... Cruz invited me in order to provide the information that I have been collecting over the years not only about this film but also about Josep Escobar, who was a fundamental animator of the golden stage of animation in the 1940s in Catalonia. When animation was not yet being done in the rest of Spain, and the timid attempt to create an industry by SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) during the Republican era had not had continuity, in Catalonia a whole series of studies were born after the Civil War, and thet demonstrated the good times that the animation industry was living. Hispano Gráfic Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay and Estela Films are the Catalan production companies that during the 1940s enabled the expansion of the Catalan industry by creating animated advertising , animated series, dissemination and scientific animation, as well as four animated feature films in just over six years (1945-1952). 

With this podcast we take a look at this glorious, intense era with many ups and downs that culminate with the premiere of Érase una vez..., where all the talent of the moment gathered to give rise to what has often been qualified, and rightly so, the swan song of the golden age of Spanish animation. After this film released in 1950, and with the poor viability of Balet y Blay's last release in 1952, Sueños de Tay-pi, we will not have feature films again until El mago de los sueños is released in 1966. An entire industry was dismantled and took more than a decade to recover, living off of advertising. The artists of the golden age in the sixties had already been recycled, and they will allow the comic boom of the Bruguera era: not only Escobar, but also Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran and Sevillano were part of these animators who were recycled into static images to continue living from the draftsman's craft. I thank Cruz for his insistence on having me on the podcast, and I hope that this participation will be repeated in the future. Thanks Cruz!

 

SEVI, the anonymous artist

L'altre dia em reunia amb el col·leccionista de Sabadell i gran grafòpata Lluís Giralt, un home sempre interessat per tot allò que envolti els artistes del TBO. La nostra trobada va anar precedida, com passa sovint, d'una pregunta que em va deixar anar: "Coneixes un il·lustrador que dibuixava portades als anys quaranta i signava amb el pseudònim de SEVI?" Al primer moment, no li vaig saber donar resposta, però vaig deduir, i ell també, que es podia tractar de l'escultor mèdic, il·lustrador científic i animador Frederic Sevillano, de qui ja hem parlat en una altra entrada. 

Portada i detalls de "La fuga de los juguetes" d'Olga Ginesi per a l'Editorial Reguera.
Cessió: Lluís Giralt.

Com que aquest creador sempre ens sorprèn, crec que no anàvem mal encaminats en pensar que aquelles portades eren d'ell. Vaig decidir consultar l'Alfons Zarzoso, que ha estudiat profundament la part d'escultor i il·lustrador mèdic d'aquest animador dels Dibujos Animados Chamartín, però la seva resposta va ser negativa: no li sonava que en cap de les produccions d'aquest prolífic creador hi aparegués la misteriosa signatura de "Sevi". En quedar amb el company Lluís Giralt i veure les portades, vam compartir la certesa que l'autor n'era Frederic Sevillano, tot i que no en podíem oferir cap document que ho acredités. 

El domini de l'aerògraf va caracteritzar els treballs de Sevillano, sobretot en làmbit de la il·lustració mèdica, on dibuixava òrgans patològics que gairebé sortien del paper amb el seu volum. L'ús d'aquest estri en aquestes portades és òbvi, i això ens fa pensar que el famós "Sevi" no sigui altre que en Frederic Sevillano. El fet que en una de les portades hi apareguin personatges d'animació també ens fa pensar en Sevillano, ja que ell s'hi va dedicar als anys quaranta i segurament estava al dia de l'animació internacional. I tampoc hem d'oblidar que l'editorial que va encarregar aquestes portades era l'editorial Reguera, i el seu editor, Alejandro F. de la Reguera, fou un dels impulsors dels dibuixos animats durant aquesta época en crear Dibsono Films l'any 1941.

Tot i així, si algú en té alguna altra pista que certifiqui que Frederic Sevillano firmava com a "Sevi", que ens ho faci saber. Mentrestant ens resta admirar aquestes portades amb la tipografia curosament dibuixada i un relleu al natural que les converteix en peces dignes d'exposició. Moltes d'aquestes subtileses es devien perdre en la impressió de la portada, que no hem pogut trobar. Gràcies, Senyor grafòpata, per compartir aquests tresors!

CAST

El otro día me reunía con el coleccionista de Sabadell y gran grafópata Lluís Giralt, un hombre siempre interesado por todo lo que rodea a los artistas del TBO. Nuestro encuentro fue precedido, como ocurre a menudo, de una pregunta que me soltó: "¿Conoces a un ilustrador que dibujaba portadas en los años cuarenta y firmaba con el seudónimo de SEVI?" En el primer momento, no le supe dar respuesta, pero deduje, y él también, que podía tratarse del escultor médico, ilustrador científico y animador Frederic Sevillano, del que ya hemos hablado en otra entrada.

Portada y detalle de "Caperucita Negra" de Pina Gonzales, Editorial Reguera.

Cesión: Lluís Giralt.

Como este creador siempre nos sorprende, creo que no íbamos mal encaminados al pensar que esas portadas eran de él. Decidí consultar a Alfons Zarzoso, que ha estudiado profundamente el trabajo como escultor e ilustrador médico de este animador de los Dibujos Animados Chamartín, pero su respuesta fue negativa: no le sonaba que en ninguna de las producciones de este prolífico creador apareciera la misteriosa firma de "Sevi". Al quedar con el compañero Lluís Giralt y ver las portadas, compartimos la certeza de que el autor era Frederic Sevillano, aunque no podíamos ofrecer ningún documento que lo acreditara.

El dominio del aerógrafo caracterizó muchos de los trabajos de Sevillano, sobre todo en el ámbito de la ilustración médica, donde dibujaba órganos patológicos que casi se salían del papel por su volumen. El uso de este utensilio en estas portadas es obvio, y eso nos hace pensar que el famoso "Sevi" no sea otro que Frederic Sevillano. El hecho de que en una de las portadas aparezcan personajes de animación también nos hace pensar en Sevillano, ya que él se dedicó a animar en los años cuarenta y seguramente estaba al día de la animación internacional. Y tampoco debemos olvidar que la editorial que encargó estas portadas era la editorial Reguera, y su editor, Alejandro F. de la Reguera, fue uno de los impulsores de los dibujos animados durante esta época al crear Dibsono Films al año 1941.

Sin embargo, si alguien tiene alguna otra pista que certifique que Frederic Sevillano firmaba como "Sevi", que nos lo haga saber. Mientras tanto, nos queda admirar estas portadas con la tipografía cuidadosamente dibujada y un relieve al natural que las convierte en piezas dignas de una exposición. Muchas de estas sutilezas debieron de perderse en la impresión de la portada, que no hemos podido encontrar. ¡Gracias, Señor grafópata, por compartir estos tesoros!

ENG

The other day I met the Sabadell collector and great graphopath Lluís Giralt, a man always interested in everything that surrounds TBO artists. Our meeting was preceded, as is often the case, by a question he put to me: "Do you know an illustrator who drew covers in the 1940s and signed under the pseudonym SEVI?" At first, I didn't know what to answer him, but I deduced (and he did so too) that it could be the medical sculptor, scientific illustrator and animator Frederic Sevillano, of whom we have already spoken in another post.

Since this creator always surprises us, I don't think we were wrong in thinking that those covers were his. I decided to consult Alfonso Zarzoso, who has studied in depth the role of sculptor and medical illustrator of this animator of the Dibujos Animados Chamartín, but his answer was negative: it did not sound to him that in any of the productions of this prolific creator had the mysterious signature of "Sevi" on it. When we met up with comrade Lluís Giralt and saw the covers, we shared the certainty that the author was Frederic Sevillano, although we could not offer any document to prove it.

Cover and detail of "Jorge es Juan u Juan es Jorge", Editorial Reguera, 1940s.

Image: Lluís Giralt.

The mastery of the airbrush characterized Sevillano's work, especially in the field of medical illustration, where he drew pathological organs that almost came out of the paper with its volume. The use of this tool on these covers is obvious, and this makes us think that the famous "Sevi" is no other than Frederic Sevillano. The fact that animated characters appear on one of the covers also links them to Sevillano, as he devoted himself to it in the 1940s and was probably up to date with international animation. And we must not forget that the publisher that commissioned these covers was Editorial Reguera, and its publisher, Alejandro F. de la Reguera, was one of the promoters of cartoons during this time as he created the studio Dibsono Films in 1941.

However, if anyone has any other clues that certify that Frederic Sevillano signed as "Sevi", let us know. In the meantime, we can admire these covers with carefully drawn typography and a natural relief that makes them pieces worthy of exhibition. Many of these subtleties were probably lost in the printing of the cover, which was impossible to find. Thank you, Mr. Graphopath, for sharing these treasures!

Frederic Sevillano in the Camera journal (1950), painting the stars of the skyline
from one of the sceneries of the animated film Érase una vez...

Un bigote para el siglo XXI

          Vull afegir-me als actes que estan organitzant la Filmoteca Española i el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dins el programa «Un bigote para el siglo XXI», que fa una sèrie de relectures de peces fílmiques al voltant de la revista La Codorniz. Intentaré complementar l’oferta cinematogràfica d'aquestes dues institucions amb la transposició animada de la revista, ja que dos dels components de La Codorniz van veure traslladades les seves historietes il·lustrades a l’animació. Entre els dibuixants “guatllencs” que van participar a l’edat daurada de l’animació espanyola trobem a l’humorista i guionista Tono (Antonio Lara) i Miguel Mihura, dibuixant també de la revista Gutiérrez i autor de la peça teatral Tres sombreros de copa (1932). Els dibuixos d’aquests dos dibuixants els trobem a Garabatos, una de les sèries que Dibujos Animados Chamartín produí entre el 1942 i el 1945 i que duia com a subtítol: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.

            Enric Ferran es va encarregar de la direcció dels primers números, posteriorment ho va fer Josep Escobar i un del darrers títols fou dirigit per Guillem Fresquet. Garabatos va tenir sempre la mateixa estructura regular; s’encetava amb una caricatura animada d’un personatge famós (que donava nom al títol i de la què s’encarregava Josep Escobar), la seguien historietes de dibuixants del moment animades per animadors de l’estudi i acabava amb quatre acudits curts.

            La presència de Tono i Mihura s’enceta amb el segon títol de la sèrie, Garabatos Alady (1943), que rep el nom del popular còmic que amb la seva caricatura animada s’encarregà d’obrir el capítol. Cal tenir en compte que Alady ja havia protagonitzat l’any 1935 el curtmetratge Don Viudo de Rodríguez dirigit pel germà de Mihura, Jerónimo. L’humor de l’absurd és present a la cinta i es trasllada a l’animació amb la primera de les històries dels Señores de Álvarez de Mihura que apareix en  aquest segon Garabatos, un episodi que es tanca amb un acudit de Tono.

Fotograma de Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Els acudits de Tono i Mihura desapareixen fins que arriba el desè episodi: Garabatos Imperio Argentina (1944). Aquest va dedicat a aquesta actriu espanyola i es clou amb quatre acudits animats dels dos dibuixants madrilenys . L’onzè episodi, titulat Garabatos José Nieto (1944) recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura i un acudit final de Tono. A partir d’aquí tant el matrimoni Álvarez com els acudits de Tono es repetiran en tots els episodis fins arribar al darrer del què es té constància: Garabatos Manolete (1945). L’historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx de l’any 1944 que apareix en algunes filmografies, però que l’historiador sospita que no es va arribar a realitzar.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura a Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Un anàlisi visual de Garabatos ens permet dividir els esquetxos en dues línies molt marcades: el geometrisme i l’abstracció versus l’animació tradicional i les seves deformacions característiques. Els acudits de Tono, Mihura, Del Arco i Niubó són fets de formes bàsiques, gairebé cubistes, seguint una concepció molt moderna i arriscada. Al costat oposat trobem les creacions dels dibuixants que també són animadors, com Escobar o Urda, on les formes dels seus personatges, per ser més fàcils d’animar, són més arrodonides i recorden a Fleischer o Disney. Vull estacar dues històries de Mihura i Del Arco d’aquest episodi pel contingut trencador que proposen. En la de Mihura, el matrimoni Álvarez, per avorriment, se’n va a caçar. El marit, fusell a la mà, s’emporta a la senyora al bosc, on desapareixen. Se sent un tret. Seguidament, del bosc en surt només el senyor Álvarez, donant a entendre amb una el·lipsi que el marit s’ha desfet de la senyora Álvarez. 

                 Per acabar trobem “Cuatro chistes de verdugos” que ironitzen sobre quatre maneres de matar a un home: amb una destral, a la forca, al garrote vil o amb una guillotina . Si tenim en compte que ens trobem en la primera dècada de la dictadura franquista, on l’estat assassinava impunement a aquells que podien fer perillar l’estatus quo, sobta que aquest humor negre amb referències a la dictadura imperant hagués passat per alt a la censura i formés part d’una cinta on el destinatari era el públic infantil. Tanmateix, no sorprèn tant que es passés per alt un cas de maltractament amb feminicidi inclòs com el que exposa Mihura, amb aquell punt ambiguament misògin que a vegades es permetien els components de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco a Garabatos Valeriano León (1944). 
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Quiero sumarme a los actos que están organizando la Filmoteca Española y el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dentro del programa «Un bigote para el siglo XXI», que abarca una serie de relecturas de piezas fílmicas alrededor de la revista La Codorniz. Intentaré complementar la oferta cinematográfica de estas instituciones con la transposición animada de la revista, puesto que dos de los componentes de La Codorniz vieron trasladadas sus historietas ilustradas a la animación. Entre los dibujantes codornicescos que participaron en la edad dorada de la animación española encontramos al humorista y escritor Tono (Antonio Lara) y Miguel Mihura, dibujante también de la revista Gutiérrez y autor de la celebérrima Tres sombreros de copa (1932). Encontramos historietas de ambos en la serie Garabatos que Dibujos Animados Chamartín produjo entre el 1942 y el 1945 y que llevaba el siguiente subtítulo: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.

            Enric Ferran se encargó de la dirección de los primeros números, posteriormente lo hizo Josep Escobar y uno del últimos títulos fue dirigido por Guillem Fresquet. Todos los episodios de Garabatos tenían una estructura regular; se empezaba con una caricatura animada de un personaje famoso (que daba nombre al título y de la que se encargaba Josep Escobar), la seguían historietas de dibujantes del momento animadas por animadores del estudio y terminaba con cuatro chistes cortos.

     La presencia de Tono y Mihura es patente en el segundo título de la serie, Garabatos Alady (1943), que recibe el nombre del popular cómico que se encargó de empezar el capítulo mediante su caricatura animada. Hay que tener en cuenta que Alady ya había protagonizado en 1935 el cortometraje Don Viudo de Rodríguez dirigido por el hermano de Mihura, Jerónimo. El humor del absurdo es presente en la cinta y se traslada a la animación con la primera de las historias de Los señores de Álvarez de Mihura que aparece a este segundo Garabatos, un episodio que se cierra con un chiste de Tono.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

    Los chistes de Tono y Mihura desaparecen hasta llegar al décimo episodio: Garabatos Imperio Argentina (1944). Este va dedicado a esta actriz española y se cierra con cuatro chistes animados de los dos dibujantes madrileños. El undécimo episodio, titulado Garabatos José Nieto (1944), recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura y un chiste final de Tono. A partir de aquí tanto el matrimonio Álvarez como los chistes de Tono se repetirán en todos los episodios hasta llegar al último del qué se tiene constancia: Garabatos Manolete (1945). El historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx del año 1944 que aparece en algunas filmografías, pero que el historiador sospecha que no se llegó a realizar.

            Un análisis visual de Garabatos nos permite diferenciar los sketchs en dos corrientes muy marcadas: el geometrismo y la abstracción versus la animación tradicional y sus deformaciones características. Las historietas de Tono, Mihura, Del Arco y Niubó son hechas con formas geométricas, casi cubistas, siguiendo una concepción muy moderna y arriesgada. Al lado opuesto encontramos historias de los dibujantes que también son animadores, como Escobar o Urda, donde las formas de sus personajes, más fáciles de animar, son redondeadas y por eso recuerdan a Max Fleischer o Disney. De este episodio vale la pena destacar dos historias de Mihura y Del Arco por el contenido atrevido que proponen. En la de Mihura, el matrimonio Álvarez, por aburrimiento, se va a cazar. El marido, fusil en mano, se lleva a la señora al bosque y en él desaparecen. Se oye un tiro. Seguidamente, del bosque sale solo el señor Álvarez, dando a entender con una elipsis visual que se ha librado de la señora Álvarez. 

Fotograma de Origen de las manchas solares de Niubó en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

           Para terminar el episodio encontramos Cuatro chistes de verdugos que ironizan sobre cuatro maneras de matar a un hombre: con una hacha, en la horca, por garrote vil y en la guillotina. Si tenemos en cuenta que nos encontramos en la primera década de la dictadura franquista, en la que se asesinaba impunemente a aquellos que podían hacer peligrar el status quo, sorprende que este humor negro con referencias a la dictadura imperante hubiera pasado por alto a la censura y fuera producido para un público infantil. Aun así, no sorprende tanto que se pasara por alto un caso de maltrato con feminicidio incluido como el que expone Mihura, con aquel punto ambiguamente misógino que a veces se permitían los componentes de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco en el que aparece un garrote vil.
 Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

Bibliografia sobre La Codorniz:

Aguilar, S., y Cabrerizo, F., (2019) La Codorniz. De la revista a la pantalla (y viceversa). Filmoteca Española: Editorial Cátedra, Madrid.

Candel, J. M., (1993) Historia del dibujo animado español. Filmoteca Regional de Múrcia.

García, A., (2013) La Codorniz: la sátira en el primer franquismo (1941-1966), APORTES. REVISTA DE HISTORIA CONTEMPORÁNEA, n. 82.