Mentre entrevistàvem en Manuel Cubeles, que es va emocionar profundament quan li vam portar una còpia del film en blanc i negre, ens va parlar d’un dels personatges que es veuen a la pel·lícula i que encara era viu: en Joan Mendizábal. En aquella època en Joan era dansaire de l’Esbart Verdaguer i va interpretar la dansa dels cavallins en imatge real, la qual va ser insertada en el metratge del film com a un dels espectacles oferts al príncep i la ventafocs el dia del ball. La seva dona, l’Esther Riera, era pianista acompanyant dels assaigs de l’Esbart. Entre els dos ens van fer quatre cèntims de les danses que apareixen al film i l’Esther ens les interpretà al piano. Aquestes foren la Tirotitaina, la Dansa dels Cavallins, els nans d’Olot i l’Espunyolet.
Era una pràctica habitual en els estudis d’animació de l’època prendre com a referència una imatge real filmada, projectar-la en una superfície transparent i dibuixar-hi a sobre en paper, fotograma per fotograma, amb les deformacions específiques del personatge animat. Aquesta tècnica s’anomena rotoscòpia, ja que rotoscopi era el nom de l’aparell que s’utilitzava per dur-la a terme. Fou utilitzada per Walt Disney en els seus primers curts i desenvolupada pels germans Fleischer, que van dur-la al seu punt àlgid amb Els viatges de Gulliver (Gulliver’s travels, 1939).
El film de la ventafocs utilitza el metratge rodat als estudis Orphea amb els ballarins de l’Esbart Verdaguer amb dues finalitats: introduir la imatge real directament a la narració però sense interactuar amb els personatges animats (com en el cas del ball dels cavallers esmentat o els dansaires de dins d’una capseta de música al principi) o bé és utilitzada per traçar un a un els fotogrames del moviment real i transformar-lo en el del personatge. D’aquest darrer mètode en trobem exemples en la dansa del príncep i la ventafocs o el ball dels cavalls drogats, que consumeixen per error un beuratge que anava destinat a la madrastra.
Mirant el dossier de Premsa que tenen a la biblioteca de la Filmoteca, vaig trobar una imatge d’una noia de l’Esbart Verdaguer, el peu de foto de la qual explicava com el seu moviment havia estat rotoscopiat per extreure’n l’ebri ball dels cavalls drogats. No fou així, doncs després de 40 anys d’haver ballat davant de la càmera, en Manuel Cubeles va reconèixe’s en l’escena del ball dels cavalls drogats tot assegurant que “aquestes voltes sobre una cama són meves!”. Ens va explicar que va ser ell el model dels cavalls ballant un can-can i una contradansa en ple deliri, ja que al director volia un ball més desinhibit que el que li oferien els ballarins de l’Esbart.
La filla d’en Manuel Cubeles em va comentar com fins i tot ella va aprendre a ballar donant tombs sobre una sola cama com el seu pare, que en ressentir-se sempre de la bala perduda que rebé durant la Guerra Civil, va fer de la mancança una marca de fàbrica.
Immediatament Manuel Cubeles ens va posar en contacte amb en Joan Mendizàbal, que és l’únic cavaller que du la cara descoberta en el film durant l’espectacle dels cavallins als monarques i ens va poder explicar vàries anècdotes. També va certificar que la noia que surt al dossier de premsa, i que un text explicatiu diu que era de l’Esbart Verdaguer i va ballar per la rotoscòpia, no n’era pas, de l’Esbart. Potser senzillament era més comercial posar-hi una ballarina amb tutú que en Manuel Cubeles fent la seva famosa dansa amb una cama sola. (veure video al final del post) Més tard hem sabut que la noia de la imatge és la ballarina Carme Mechó, que va ballar un Can-can que apareix rotoscopiat al film. De fet, per l'escena dels cavalls es va utilitzar tant el ball de Manuel Cubeles com el Can-can de la Carme Mechó.
 |
| Imatge del dossier de premsa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. La ballarina de la fotografia és la Carme Mechó. |
Mientras hablábamos con Manuel Cubeles, que se emocionó profundamente al mostrarle una copia del film, en blanco y negro, nos habló de uno de los personajes que se ven en la película y que aún está vivo: Joan Mendizábal. En aquella época Joan era bailarín del Esbart Verdaguer y fue el encargado de interpretar la danza dels cavallins en imagen real que fue insertada en el film como uno de los espectáculos de los que gozaban el príncipe y la cenicienta la noche del baile.
Era una practica entonces habitual en los estudios de animación tomar como referencia una imagen real filmada, proyectarla en una superficie transparente y dibujarla encima de ésta con papel, fotograma a fotograma, con las deformaciones específicas del personaje animado. A esta técnica se le llama rotoscopia ya que el rotoscopio era el aparato que se utilizaba para llevarla a cabo. Fue utilizada por Walt Disney en sus primeros cortos y desarrollada posteriormente por los hermanos Fleischer, que la encaminaron hacia su punto álgido con la novela homónima de Swift Los viajes de Gulliver Gulliver’s travels, 1939).
La película de la cenicienta utiliza metraje rodado en los estudios Orphea con los bailarines del Esbart Verdaguer con dos finalidades: introducir la imagen real directamente en la narración, sin interactuar directamente con los personajes animados (como es el caso del baile dels cavallins anteriormente citado o los bailarines que danzan dentro de una cajita de música al principio) o utilizar la imagen real para trazar uno a uno los fotogramas y transformar su movimiento en el del personaje. De ésta última finalidad encontramos ejemplos en el baile del príncipe y la cenicienta o la danza de los caballos drogados, que consumen por error el bebedizo que iba destinado a la madrastra.
Echando un vistazo al dosier de prensa que tienen en la biblioteca de la Filmoteca de Barcelona, encontré una imagen de una chica del Esbart Verdaguer, cuyo pie de foto explicaba como su movimiento había sido rotoscopiado para extraer de ella el ebrio baile de los caballos drogados. No fu así, pues después de haber bailado ante la cámara hace más de 40 años, Manuel Cubeles se reconoció en la escena del baile de los caballos drogados asegurando que “¡estas vueltas sobre una pierna son mías!”. Nos contó que el fue el modelo de los caballos bailando un can-can y una contradanza en pleno delirio, ya que el director quería un baile más deshinibido que el que le ofrecían los bailarines del Esbart. La hija de Manuel Cubeles me comentó como hasta ella había aprendido de pequeña a dar vueltas sobre una sola pierna como su padre, quien toda su vida se resintió de una bala perdida que recibió en la pierna durante la Guerra Civil e hizo de la carencia una marca de fábrica.
 |
| Joan Mendizabal (centre) in Érase una vez... |
Manuel Cubeles was deeply touched when he saw the film: he hadn’t seen it since it was released. Meanwhile, he told us that one of the dancers that appear in the film is still alive: Joan Mendizábal. On the fifties, Joan was on of the Esbart Veraguer dancers, and he was in charge to perform the Dansa dels Cavallins (Little horses dance) in real image to insert it in the diegesis as a show offered to the prince and Cinderella.
The animation companies used to shoot real people acting and then they projected it on a glass. On the other side of it, the animator drew on paper each frame projected, with the deformation that every character imposed to the image. This technique is called rotoscoping, as the machine’s name used to make it was a “rotoscope”. We find that procedure on early Disney’s shortfilms and the Fleischer brothers brought it to its highest point with the feature film Gulliver's travels on 1939.
Érase una vez... uses material shooted in the Estudios Orphea with the Esbart Verdaguer dancers with two purposes. One is to insert real image directly into the diegesis, without leaving it to interact with animated characters. An example of that is the Ball dels Cavallins’ scene or the dance inside a music box at the beginning of the film. Another purpose is to use real image to rotoscope it, which means to trace frame by frame the movement from the shooted material projected on a glass, as we have just described. There are some examples of it on the drugged horses’ dance, that drink poison by mistake, and the prince and Cinderella’s dance.
As I kept an eye on the film’s press kit that can be found in the Filmoteca’s library in Barcelona, I found an image of a girl on classical dance clothing. The text under it explained that she was a member of the Esbart Verdaguer, and her movements were rotoscoped to trace the drugged horses dance. That’s not true cause after dancing in front of the camera more than 40 years ago, Manuel Cubeles could recognize his particular way of dancing embodied on the horses when we watched the film together. “This turns are mine!”, assured him while watching the horses. He told us that he had been the model for the horses who danced a can-can and a counter dance in madness. The director asked for a more frenzy way of dancing than the one the dancers were offering, so Manel showed his turns on a single leg. Cubeles’ daughter said that she had also learned as a child to make the particular turns her father did. Manel danced this way because of the bullet he took in during the war and enabled him to use both legs. He turned a disadvantage into a trademark.
Manuel Cubeles put us immediately in contact with Joan Mendizàbal, the only knight in the film who doesn’t wear a helmet during the Cavallins dance, and he could told us some anecdotes from the shooting. He also certified that the girl in classical dressing from the press kit wasn’t an Esbart Verdaguer’s dancer. Probably a girl with ballet skirt is more commercial than Manuel Cubeles doing his one leg dance.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada