Manuel Cubeles, the film's choreographer.

Manuel Cubeles, coreògraf del film Érase una vez... i fundador de l’Esbart Verdaguer.

Vam anar a filmar a casa d’en Manuel Cubeles, tota una institució en el món de la dansa popular catalana. Va fundar l’Esbart Verdaguer en un moment en què la dansa era l’única expressió catalana que la censura permetia perquè “no lleva texto”. Tot i així, Cubeles va fer servir l’esbart com a quinta columna d’una cultura catalana que pugnava per resistir a les provocacions del franquisme.

Primer vaig contactar amb el seu fill, en Xavier Cubeles, que és professor d’economia de la cultura a la Universitat Pompeu Fabra. En ell vaig trobar un magnífic aliat, doncs sempre ha pensat que la història del rodatge d’Érase una vez... va ser tant excepcional i extraordinària que era una llàstima veure com minvaven els testimonis vivents que la van protagonitzar. Quan va saber que jo estava interessada en fer-ne un documental, hi va haver un encaix de mans instantani, i des de llavors ha estat de gran ajuda pel que fa a la localització de documents i testimonis sobre l’aventura d’aquells bojos de Barcelona que van desafiar no només a Franco sinó també al mateix Walt Disney.

El senyor Manuel Cubeles és un home molt gran però amb una memòria prodigiosa. Vam fer-li l’entrevista acompanyats del seu fill Xavier, repassant els nombrosos aconteixements, persones i fets que van acabar confluint en el llargmetratge d’animació del 1951. En ser un home tan gran, no vaig gosar tallar el fil dels seus records, i em va començar a explicar el llarg procés d’entronització de la Verge de Montserrat que va tenir lloc després de la Guerra Civil, sense deixar-se ni un dels noms de les persones que van protagonitzar l’esdeveniment ni els detalls de l’organització d’aquest. 

Jo no entenia com tot allò que un senyor de més de noranta anys estava intentant desxifrar per mi podia tenir res a veure amb el meu documental i el film d’animació. Però alguna cosa en el posat d’en Xavier, el seu fill, que forçava el seu pare a expressar els seus records en veu alta, em deia que segur que valia la pena esperar. I vaig esperar pacient l’entrellat del moviment cívic més bèstia que ha esdevingut en aquest país a resultes de la Guerra Civil.

No és casualitat que Manuel Cubeles, coreògraf del film, Josep Benet, que en seria el productor, i Alexandre Cirici-Pellicer, que esdevindria el director artístic, coincidissin en el mateix batalló durant la Guerra Civil. Manuel Cubeles se’n va sortir pitjor que Benet i Cirici: una bala a la cama el va impossibilitar per la dansa de per vida, però no per això va deixar de dedicar-s’hi en cor i ànima, ni que fos desde les bambolines. 

L'Esbart Verdaguer a Érase una vez... amb el Ball de cavallins

Benet, Cirici, Cubeles i el mecenes Fèlix Millet i Maristany, sense l’empenta dels quals el film de la ventafocs no hagués estat possible, coincidiren després de la guerra en un moviment d’agermanament que es va fer a les esquenes de Franco per tal de reunificar la nació dividida pel conflicte bèl·lic. Amb l’excusa de recollir fons per restaurar el tron de la Verge de Montserrat, es va crear una comissió anomenada Abat Oliba i formada pels integrants de l’associació de joves catòlics catalans, entre els quals hi havia Benet, Cirici, Cubeles i Fèlix Millet i Maristany, que havia delegat en el primer l’organització de l’esdeveniment. Amb l’excusa de l’entronització de la verge, la comissió va visitar tants pobles catalans com va ser possible per aconseguir una pacifícació cívica de la població, que havia quedat fortament dividida com a resultes de la guerra.

Amb la suma de les energies de tots aquests personatges es va crear una necessitat de treure la cultura catalana de les catacumbes on l’havia relegat el franquisme i fer-la renéixer de les cendres. Per això aquest grup de gent va aconseguir organitzar un moviment de pacificació cívica que havia estat prohibit pel franquisme, traduir i publicar llibres en un català il·legalitzat pel franquisme, protegir la dansa i la música catalanes sense el català, amb l’Esbart Verdaguer o l’Orfeó Català, i fer un intent per impulsar la indústria audiovisual i de l’animació amb seu a Barcelona que havia fruït d’una edat daurada en la dècada dels anys quaranta i llavors es veia amenaçada pel centralisme del règim.

Penso que val la pena recordar aquesta aventura que per alguns pot semblar només la història de la ventafocs explicada una vegada més. Però us asseguro que no és ben bé això.

Manuel Cubeles, coreógrafo del film Érase una vez... y fundador del Esbart Verdaguer.

Fuimos a filmar a Manuel Cubeles en su casa: por si no lo conocéis, tan sólo deciros que es toda una institución en el mundo de la danza popular catalana. Fundó el Esbart Verdaguer en un momento en que la danza era la única expresión de la cultura catalana que la censura permitía porque “no lleva texto”. A pesar de ello, Manuel Cubeles utilizó el Esbart como quinta columna de una cultura catalana que pugnaba por resisitr a las provocaciones del franquismo.

Primero contacté con su hijo, Xavier Cubeles, que es profesor de Economía de la Cultura en la Universitat Pompeu Fabra. En él encontré a un magnífico aliado, pues siempre ha pensado que la historia del rodaje de Érase una vez... fue tan excepcional y extraordinaria que era una lástima ver como mermaban los testimonios vivientes que la protagonizaron. Cuando supo que yo estaba interesada en hacer un documental sobre el tema, hubo un apretón de manos instantáneo, y desde entonces ha sido de gran ayuda en lo referente a la localización de documentos y testimonios sobre la aventura de aquellos locos de Barcelona que desafiaron no solamente a Franco sino también al mismo Walt Disney.

El señor Manuel Cubeles es un hombre mayor pero conserva una memoria prodigiosa. Pudimos entrevistarle acompañados de su hijo Xavier para revivir los numerosos acontecimientos, personas y hechos que acabaron confluyendo en el largometraje de animación del año 1951. Al ser un hombre mayor, no me atreví a cortar el hilo de sus pensamientos cuando empezó a contarme el largo proceso de entronización de la Virgen de Montserrat que tuvo lugar tras la guerra, sin dejarse ninguno de los nombres de las personas que protagonizaron el acontecimiento ni los detalles de su organización.

Yo no entendí demasiado qué tenía que ver con mi documental ni con el film de animación todo aquello que un señor de noventa años estaba intentando recordar con pelos y señales. Pero había algo en el ademán de su hijo Xavier, quien forzaba a su padre a expresar sus recuerdos en voz alta, que me decía que valía la pena esperar. Así que esperé pacientemente los entresijos del movimiento cívico más bestia que ha tenido lugar en este país como consecuencia de la Guerra Civil.

No es casualidad que Manuel Cubeles, encargado de las coreografías del film, Josep Benet, que sería su productor, y Alexandre Cirici-Pellicer, que se convertiría en su director artístico, coincidieran en el mismo batallón durante la Guerra Civil. Manuel Cubeles salió perdiendo más que Cirici y Benet: una bala en la pierna le inhabilitó para la danza de por vida, pero no por eso dejó de dedicarse a ella con todo su empeño, aunque fuera desde las candilejas.

Benet, Cirici, Cubeles y el mecenas Félix Millet y Maristany, sin cuyo tesón el largo de la cenicienta no hubiera sido posible, coincidieron después de la guerra en un movimiento de hermanamiento que se hizo a espaldas de Franco para reunificar la nación dividida tras el conflicto bélico. Con la excusa de recoger fondos para restaurar el trono de la Virgen de Montserrat, se creó una comisión llamada Abat Oliba, que estaba formada por miembros de la asociación de jóvenes católicos catalanes. Entre ellos estaban Benet, Cirici, Cubeles y Fèlix Millet i Maristany, el cual había delegado en el primero la organización del acontecimiento. Con la excusa de la entronización de la virgen, la comisión visitó tantos pueblos de Cataluña como le fue posible para conseguir la pacificación cívica de la población, que había quedado fuertemente dividida como consecuencia de la guerra.

La suma de las energías de todos estos personajes creó la necesidad de sacar la cultura catalana de las catacumbas en las que la había relegado el franquismo y hacerla renacer de las cenizas. Por eso este grupo de gente consiguió organizar un movimiento de pacificación cívica que había sido prohibido por el franquismo, traducir y publicar ilegalmente libros en catalán, apoyar la danza y la música catalana sin el catalán, con el Esbart Verdaguer y el Orfeó Català, y intentar impulsar la industria audiovisual y de la animación con sede en Barcelona que había gozado de una edad de oro en la década de los cuarenta y que estaba amenazada por el centralismo del régimen.

Pienso que vale la pena recordar esta aventura que para algunos puede parecer tan sólo la historia de la cenicienta contada una vez más. Pero os aseguro que no es exactamente esto.

Manuel Cubeles, the film choreographer and the Esbart Verdaguer's founder.

We brought our camera to shoot Manuel Cubeles at his home: as you may not know him, he is a reference in popular catalan dance. He founded the Esbart Verdaguer when dancing was the only way to express oneself in catalan because “it has no text”. Despite this, Manuel Cubeles turned the Esbart into a fifth column from a banned catalan culture that was trying to resist against Franco’s incitements.

My first contact with the Cubeles’ family was Manuel’s son, Xavier Cubeles, who is Culture Economic’s professor at Universitat Pompeu Fabra. He became a magnificent ally, so he has always been thinking about doing a documentary about the shooting of Érase una vez..., and was worried by the decreasing of the event’s witnesses. As he knew I was interested on making a documentary about that film, we shook hands immediately, and from then on he has been a great help on finding documents or witnesses that would report the crazy adventure of those Barcelonians that defied not only Franco but also Walt Disney himself.

Manuel Cubeles is an old man but he has a great memory. We could interview him accompanied by his son to explore the uncountable events, people and facts that finally converged in the making of that animated film on 1951. As he is an old man, I didn‘t have the courage to interrupt him when he started talking about the Virgin of Montserrat’s new throne project that took place after the Civil War, quoting all the people and details that involved the organisation. 

I didn’t understand how this story could have something to do with my documentary, but there was something on his son’s gesture that told me it was worthy to wait. So I waited patiently the intricacies of the most heavy pacification process I have ever heard as a consequence of the Spanish Civil War.

Is not a coincidence that Manuel Cubeles, choreographer of the film, Josep Benet, the producer, and Alexandre Cirici-Pellicer, the art director, were in the same regiment during the war. During the conflict, Manuel Cubeles lost more than Cirici and Benet: a bullet got into his leg and it enabled him to dance anymore. Despite of that, he got involved for ever more to popular dance, although he did it from the backstage.

Josep Benet, Alexandre Cirici, Manuel Cubeles and the patron Félix Millet i Maristany, who made the film became a reality, met after the Civil War in a movement of fraternity made behind the backs of Franco. The purpose was to join the nation divided after the conflict. The funds that were collected to build a new throne to the Verge de Montserrat was an excuse to create the Abat Oliba Commission, composed by members of the young catalan catholic’s association. Among them there was Josep Benet, Cirici-Pellicer, Manuel Cubeles i Fèlix Millet, who made Benet responsible for the organisation. The commission visited as many countries as possible to pacify the population strongly divided in two because of the war.

The amount of the whole energies from all that actors created the need to rescue the catalan culture from the catacombs were Franco placed it, and force it to reborn from the ashes. That group of people succed in organising a civic pacification movement that had been banned by the government, in translating and publishing in the banned catalan, support catalan dance and music through the Esbart Verdaguer and the Orfeó Català, and promote the audiovisual and animation industry based in Barcelona that had had a golden age the previous decade and was now threatened by the Régimen’s centralism.

I think it’s worthy to recall that adventure that may just seem to be the Cinderella story told once more. But I can assure you that it’s not exactly that.