El cinema català brilla al Cine Doré

El passat dia 29 de desembre es va estrenar per segona vegada el film de Balet y Blay Sueños de Tay-pi. Va ser un gran esdeveniment, ja que la primera vegada que es va estrenar va ser al Cine Avenida de la Luz de Barcelona l'any 1952, i sembla ser que no va tenir massa més vida comercial que aquesta ja que els estudis van tancar just després d'aquest film. Si fem cas al testimoni de l'animadora Pepita Pardell, a l'estrena de l'any 52 només hi va anar l'equip del film. Gràcies a la iniciativa d'Alex Mendíbil, el programador de la Sala B de la Filmoteca Espanyola, el film es va poder veure per segona vegada en la seva història a finals de desembre del 2021. 

Va ser una reestrena molt emotiva, ja que van poder-hi assistir els fills de l'única intercaladora (que se sàpiga) que encara és viva avui en dia: l'Ana María Inxausti. Tot i no poder-se desplaçar fins a Madrid, Inxausti va poder veure el film uns dies abans, i precisament pel seu norantè aniversari, en una versió en digital que li va facilitar la Filmoteca Espanyola. Li vaig fer arribar una llista de treballadors de Balet y Blay als seus fills perquè ho comentessin amb la seva mare, però ella només tenia 17 anys quan va entrar als estudis i no recorda gaires noms de la gent que hi treballava. 

Cine Avenida de la Luz, Bracelona, 1950s. Autor: Jesús Fraiz Ordóñez.

Tanmateix, té molts records de rutines d'aquella època i sobretot del bon ambient que hi havia a l'estudi. És curiós que precisament quan fa uns mesos a Barcelona s'enderrocava l'edifici que va ser la seu dels estudis Balet y Blay després de 84 anys, al Cine Doré de Madrid es reivindiquin els films d'aquesta productora catalana. A la reestrena van poder assistir no només els fills: també va ser un punt de trobada d'experts de l'art de l'animació en les seves diverses formes.

Va introduir l'acte el periodista i divulgador Alejandro Macías, que em va cedir amablement la seva invitació, l'especialista en stop-motion Adrián Encinas, el veterà historiador Santiago Aguilar i l'especialista en animació digital Samuel Viñolo. Algú altre em dec deixar ja que amb això de les mascaretes es fa difícil reconèixer la gent. I també perquè vaig sortir just a l'entreacte, abans que passessin El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), per poder parlar amb els fills de l'Ana María, a qui properament espero poder fer una entrevista en profunditat. Estigueu atents si voleu saber més coses sobre l'animació tradicional dels inicis.

El pasado día 29 de diciembre se estrenó por segunda vez el film de Balet y Blay Sueños de Tay-pi. Fue un gran acontecimiento, puesto que la primera vez que se estrenó fue en el Cine Avenida de la Luz de Barcelona en 1952, y parece ser que no tuvo demasiado más vida comercial que esta puesto que los estudios cerraron justo después de este film. Si hacemos caso a la animadora Pepita Pardell, al estreno del año 52 solo fue el equipo del film. Gracias a la iniciativa de Alex Mendíbil, programador de la Sala B de Filmoteca Española, el film se pudo ver por segunda vez en su historia.

Póster del film

Fue un reestreno muy emotivo, puesto que pudieron asistir los hijos de la única intercaladora del film (que se sepa) que está viva hoy en día: Ana María Inxausti. A pesar de no poderse desplazar hasta Madrid, Inxausti pudo ver el film unos días antes, y precisamente por su nonagésimo cumpleaños, en una versión en digital que le facilitó la Filmoteca Española. Le hice llegar una lista de trabajadores de Balet y Blay a sus hijos para que lo comentaran con su madre, pero ella solo tenía 17 años cuando entró en los estudios y no recuerda muchos nombres de la gente que trabajaba. Aun así, tiene muchos recuerdos de rutinas de aquella época y sobre todo del buen ambiente que había en el estudio. Es curioso que precisamente cuando hace unos meses en Barcelona se derribaban los estudios Balet y Blay después de 86 años de su creación, tenga que ser en Madrid y en el Cine Doré dónde se reivindiquen los films de esta productora catalana. 

Al reestreno pudieron asistir no solo los hijos: también fue un punto de encuentro de expertos del arte de la animación en sus diversas formas. Amenizó el acto el periodista y divulgador Alejandro Macías, que me cedió amablemente su invitación, el especialista en stop-motion Adrián Encinas, el veterano historiador Santiago Aguilar y el especialista en animación digital Samuel Viñolo. Seguro que también había algún otro que me debo dejar puesto que con esto de las mascarillas se hace difícil reconocer a la gente. Y también porque salí justo en el entreacto, antes de que pasaran El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), para poder hablar con los hijos de Ana María, a quien próximamente espero poder hacer una entrevista en profundidad. Estad atentos si queréis saber más cosas sobre esta animadora que nos compartirá sus recuerdos sobre animación tradicional.

On December 29th, the Balet and Blay last animated film, Sueños de Tay-pi, premiered for the second time in Madrid. It was a great event, since the first time it was released it was on Avenida de Luz Cinema in Barcelona in 1952, and it seems that it did not have much more commercial life than this since the studios closed right after this film. According to the words of the animator Pepita Pardell, the premiere of the year 52 was only attended by the film team. Thanks to the initiative of Alex Mendíbil, the programmer of Sala B of the Filmoteca Española, the film could be seen for the second time in its history.

Ana María Inxausti and his family watching Sueños de Tay-pi.

La Sexta coverage by Natalia Sprenger

It was a very emotive revival, since the children of the only inbetweener who is still alive today (as far as we know) were able to attend. Her name is Ana María Inxausti and despite not being able to travel to Madrid, she was able to see the film a few days before. She watched it precisely for his ninetieth birthday, in a digital version provided by the Filmoteca Española. I sent a list of Balet and Blay workers to her children so they would discuss it with their mother, but she was only 17 when she entered the studio and she does not remember many names of the people who worked there.

Apart from that, she has memories about that period animated routines, and above all she remembers the good mood they enjoyed in the studio during the making of the film. It is curious that precisely a few months ago in Barcelona the Studio Balet y Blay building was demolished after 86 years of existence, while in Madrid this studio productions are being recovered. In this second premiere Inxausti's children could watch the movie in a big screen, and it was also a moment of reunion of several experts on the art of Spanish animation.

Advertising of the film release in the Spanish press, 1952.

Introducing the premiere, there was the journalist Alejandro Macías, who kindly gave me his invitation, the stop-motion specialist Adrián Encinas, the veteran historian Santiago Aguilar and digital animation specialist Samuel Viñolo. Probably there was some more animation experts in the theatre, but surgical masks make it difficult to recognise people. And also because I left during the intermission, before the screening of El pequeño vagabundo (Rodjara, 1985), so I could have a talk with Ana María's children to arrange with them an interview with their mother. Stay tuned if you want to know more about traditional animation in Spain!

 Links and related bibliography:

Reportaje en La Sexta sobre Ana María Inxausti.

Artículo de Santiago Aguilar sobre Animación republicana: entre la transmedialidad y la radicalización  ideológica (Con A de animación, 2020) y entrada en su blog sobre El Dufaycolor en España (2020).

Libro sobre Stop-motion de Adrián Encinas Animando lo imposible (Diábolo, 2017).

Libro de Samuel Viñolo Cien años de animación española. Arte y Tecnología (Otros autores: Pilar Yébenes, José Antonio Rodríguez, Rodrigo Mesonero, Sygnatia, 2016).

Blog de Alejandro Macías.

Artículo de Maria Pagès sobre la demolición del Estudio Balet y Blay (2021, en catalán).

Hi havia una vegada... l'Esbart Marboleny i en Manuel Cubeles

Enguany es celebra el centenari del naixement de Manuel Cubeles, i per a aquesta efemèride l'Esbart Marboleny em va proposar de fer una conferència ballada. Sí, ho heu llegit bé. Però no us avanceu: jo no ballaré, malgrat sovint em confonen amb la María Pagés. Jo tan sols hi parlaré d'animació i qui sí que ballarà serà l'Esbart Marboleny. Estrenem aquesta singular conferència ballada a Dansàneu, el festival de cultures d'Esterri D'Àneu, el dijous 29 a les 12h del migdia. 

Per si no sou a temps d'arribar-vos-hi, no patiu: hi ha una segona oportunitat a l'Ésdansa, el festival de la dansa d'arrel tradicional que cada any té lloc a Les Preses. Enguany es celebra la 39a edició del festival organitzat pel Cercle de Cultura Tradicional Marboleny. Ja hem fet un assaig general i, malgrat faltar-hi algun vestuari, sembla que va prenent forma. Us deixo algunes fotografies de l'assaig, que va tenir molt mèrit. Veure dansar amb esclops amb cinc mitjons posats, un sobre l'altre, amb la calor que feia no és pas cosa fàcil. I no us dic del nombre de faldilles que duien les dansaires. Tot un repte a finals de juliol! Crec que es mereixen que vingueu a gaudir-ne. I de passada, a aprendre una mica sobre l'animació tradicional que va sorgir els anys quaranta a casa nostra, que tampoc té pèrdua!

Manuel Cubeles Memorial/L'any Manuel Cubeles

Malgrat el desembre passat es van cumplir setanta anys de l’estrena d’Érase una vez... i que va ser l’any Josep Benet, no es va fer cap acte per recordar el film d’animació de l’any cinquanta amb què un estudi barceloní va intentar evitar el declivi de la indústria de l’animació a Catalunya. A finals de l’any passat vaig escriure un article a la revista Serra d’Or, gràcies a l’amable oferiment d’en Tariq Porter i el Paco Poch, per recordar la data, un 18 de desembre de 1950, en què aquest film es va estrenar a casa nostra. 

Enguany s’ha engegat l’Any Manuel Cubeles, i aquest cop sí que existeix una iniciativa per recordar aquest film. És per això que estic preparant la combinació d’una posada en escena de les danses del film amb l’Esbart Marboleny amb la projecció d’algunes escenes de la pel·lícula i entrevistes amb alguns dels protagonistes. En aquest sentit, projectarem una entrevista inèdita amb Manuel Cubeles, on ens explica la seva participació en el film d’animació. 

Amb la direcció coreogràfica de Joana Vila i Josep García, es ballaran per a l’ocasió la Tirotitaina del Pallars, el ball de cavallets d’Olot, L’espunyolet del Ripollès i el Ball de cabeçuts d’Olot. Aquest estiu hi ha previstes tres actuacions al Festival Ésdansa de Les Preses, al Dansàneu del Pallars i a la Fira Mediterrània de Manresa. Serà un bon moment per fer un merescut homenatge a aquesta peça animada que ja forma part de la nostra història de l’animació.

Manuel Cubeles assajant la Tirotitaina pel film Érase una vez... (ca. 1949).
Font: Arxiu Xavier Cubeles

Aunque en diciembre pasado se cumplieron setenta años del estreno de Érase una vez... y que fue el año Josep Benet, no se hizo ningún acto para recordar el film de animación del año cincuenta del siglo pasado con el que un estudio ubicado en Barcelona intentó evitar el declive de la industria de la animación en Cataluña. A finales del año pasado escribí un artículo en la revista Serra d’Or, gracias al amable ofrecimiento de Tariq Porter y Paco Poch, para recordar la fecha, un 18 de diciembre de 1950, en que este film se estrenó en Barcelona. A principios de 2021 se ha puesto en marcha el Año Manuel Cubeles, y esta vez sí que los organizadores del acto se han acordado del film. 

Es por ello que estoy preparando un acto que comibinará una puesta en escena de las danzas del film ejecutadas por  el Esbart Marboleny con la proyección de algunas escenas de la película y entrevistas con algunos de los protagonistas. En este sentido, proyectaremos una entrevista inédita de Manuel Cubeles, donde nos cuenta su participación en el film de animación. 

Con la dirección coreográfica de Joana Vila y Josep García, se bailarán para la ocasión la Tirotitaina del Pallars, el ball de cavallets d’Olot, L’espunyolet del Ripollès i el Ball de cabeçuts d’Olot. Para el verano hay previstas tres actuaciones al Festival Ésdansa de Les Preses, al Dansàneu del Pallars y a la Fira del Mediterrani de Manresa. Serà un buen momento para rendir un merecido homenaje a esta pieza animada que ya forma parte de nuestra historia de la animación.

Manuel Cubeles durante una entrevista con la autora el 2013.
Fotografía: Maria Pagès.

Although last December was the seventieth anniversary of the premiere of Érase un vez ... (and spite of being the Josep Benet’s memorial year), no act was made to remember the 1950s animated film in which a Barcelona studio tried to prevent the decline of the animation industry in Catalonia. As a way to recall the release of that film in a Barcelona Cinema the 18^th December 1950, I wrote an article in the Serra d’Or journal thanks to the kind offering of Tariq Porter and Paco Poch. In 2021 the Manuel Cubeles’ Memorial Year will take place and an act will recover the memory of the film. 

That is why I am preparing the combination of a staging of the dances of the film with Esbart Marboleny and the projection of some scenes from the film mingled with interviews I did to some of the film protagonists. In this sense, we will project an unpublished interview with Manuel Cubeles, where he explains his involvement in the animated film. 

Under the direction of Joana Vila and Josep García, will be danced for the occasion the Tirotitaina del Pallars, the dansa dels cavallets d’Olot (the horseman dance of Olot), l’Espunyolet del Ripolllès, and the ball dels Cabeçuts d’Olot (Big head’s dance of Olot). Three performances of that piece are now planned next summer at the Festival Ésdansa de Les Preses, the Dansàneu del Pallars and the Mediterranean Fair in Manresa (Fira Mediterrània de Manresa). It will be a nice moment to recall this animated piece of art that now is part of our heritage in our history of animation.

Article sobre els 70 anys d'Érase una vez... a Serra d'Or:

Vet aquí que una vegada... el cinema d'animació a Catalunya

Carme Mechó i la rotoscòpia

Vaig conèixer la Carme Mechó fa gairebé deu anys quan buscava materials sobre Érase una vez... Ella i el Manuel Cubeles es disputaven l'orgull d'haver dansat davant d'una càmera per a ser rotoscopiats pel film i animats per hàbils animadors que van convertir la seva dansa en una dansa de cavalls. Jo vaig treure la conclusió que les dues danses van ser inserides en el film, doncs hi apareix un Can-can, que afirmava haver ballat la Carme Mechó, i una mena de swing amb voltes sobre una cama final, que eren marca de fàbrica de Manuel Cubeles. Fa uns anys ens va deixar el Manuel Cubeles i la matinada del 24 de gener ho ha fet la Carme Mechó. A Manuel Cubeles el Festival Ésdansa s'encarregarà de fer un homenatge enguany amb el seu llegat com a director i fundador d'esbarts, així com responsable de les primeres emissions de teatre en català per a la televisió. De Carme Mechó em consta l'arrelament que el seu mestratge va tenir a Sabadell i a l'esbart d'aquesta ciutat. En Tomàs Manyosa, d'aquest esbart, em va demanar el film per parlar de la seva mestra, la Carme, en una conferència el 2016, i ell va protagonitzar la recreació de la rotoscòpia d'Érase una vez que es va fer pel documental encara no presentat en públic. Tanmateix, us deixo la xerrada que vaig tenir amb la Carme Mechó al Palau de la Música, on ella havia dansat sovint, així com la dansa de l'Espunyolet protagonitzada per Tomàs Manyosa i Rosa Maria Castells, integrants de l'Esbart Sabadell que molt amablement es van oferir a participar en l'experiment d'invertir la rotoscòpia i ballar a sobre de la pel·lícula projectada en una paret en blanc. Un exercici interessant que resta com un experiment en el qual caldria aprofundir.

Carme Mechó durant l'entrevista amb Maria Pagès (2013).

Conocí a Carme Mechó hace casi diez años cuando buscaba materiales sobre Érase una vez... Ella y Manuel Cubeles se disputaban el orgullo de haber danzado ante una cámara para ser rotoscopiados para el film y animados por hábiles animadores que convirtieron su danza en una danza de caballos. Yo saqué la conclusión de que las dos danzas fueron insertadas en el film, pues aparece un Can-can, que afirmaba haber bailado Carme Mechó, y un swing con vueltas sobre una pierna final, que eran marca de fábrica de Manuel Cubeles. Hace unos años nos dejó Manuel Cubeles y la madrugada del 24 de enero pasado lo hizo Carme Mechó. A Manuel Cubeles el Festival Ésdansa se encargará de hacerle un homenaje este año recuperando su legado como director y fundador de esbarts, así como responsable de las primeras emisiones de teatro en catalán para la televisión. De Carme Mechó me consta el arraigo que su maestría tuvo en Sabadell y en el esbart de esta ciudad. Tomàs Manyosa, uno de los miembros de este esbart, me pidió el film Érase una vez... para hablar de su maestra, Carme, en una conferencia el 2016, y él protagonizó la recreación de la rotoscópia de Érase una vez que se hizo para el documenta aún no presentado en público. Aun así, os dejo la charla que tuve con Carme Mechó en el Palau de la Música, donde ella había danzado a menudo, así como la danza del Espunyolet protagonizada por Tomàs Manyosa y Rosa Maria Castells, integrantes del Esbart de Sabadell que muy amablemente se ofrecieron a participar en el experimento de invertir la rotoscòpia y bailar encima de la película proyectada en una pared en blanco. Un ejercicio interesante que resta como un experimento en el cual habría que profundizar.

Imatge del dossier de premsa. Arxiu de la Filmoteca de Catalunya.
La ballarina de la fotografia és la Carme Mechó

I met Carme Mechó almost ten years ago when I was looking for materials from Érase a vez... She and Manuel Cubeles were proud to have danced in front of a camera to be rotoscoped for the film and to have been animated by skilled animators who turned their dance into a horse dance. I came to the conclusion that the two dances were inserted into the film, as there is a Can-can, which claimed to have been danced by Carme Mechó, and a swing with turns over a leg, which were Manuel Cubeles' factory-brand. A few years ago, Manuel Cubeles left us and, in the early morning of January 24th, Carme Mecho did so. The Ésdansa Festival will pay tribute to Manuel Cubeles next summer, and will recover his legacy as director and founder of esbarts (Catalan popular dance's Associations), as well as responsible for the first Catalan theater broadcast for television. I know Carme Mecho has roots in Sabadell, where she taught dance classes to the Esbart of Sabadell. Tomàs Manyosa, a member of this esbart, asked me to lend him the film for a talk about his teacher, Carme, at a conference in 2016. He also starred in the re-enacting of Érase's rotoscopy that was made for the documentary not yet premièred. However, I want to share the talk I had with Carme Mechó at the Palau de la Música, where she had danced frequently, as well as the Epunyolet dance starring Tomàs Manyosa and Rosa Maria Castells. This two members of the Esbart Sabadell kindly offered to participate in the experiment of reversing the rotoscopy and dancing on the projected film on a white wall. An interesting exercise that remains an experiment that should be deepened.

More information:

Entrevista amb Maria Pagès

Adéu a Carme Mechó

Rotoscoping movement (El moviment rotoscopiat)

Un bigote para el siglo XXI

          Vull afegir-me als actes que estan organitzant la Filmoteca Española i el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dins el programa «Un bigote para el siglo XXI», que fa una sèrie de relectures de peces fílmiques al voltant de la revista La Codorniz. Intentaré complementar l’oferta cinematogràfica d'aquestes dues institucions amb la transposició animada de la revista, ja que dos dels components de La Codorniz van veure traslladades les seves historietes il·lustrades a l’animació. Entre els dibuixants “guatllencs” que van participar a l’edat daurada de l’animació espanyola trobem a l’humorista i guionista Tono (Antonio Lara) i Miguel Mihura, dibuixant també de la revista Gutiérrez i autor de la peça teatral Tres sombreros de copa (1932). Els dibuixos d’aquests dos dibuixants els trobem a Garabatos, una de les sèries que Dibujos Animados Chamartín produí entre el 1942 i el 1945 i que duia com a subtítol: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.

            Enric Ferran es va encarregar de la direcció dels primers números, posteriorment ho va fer Josep Escobar i un del darrers títols fou dirigit per Guillem Fresquet. Garabatos va tenir sempre la mateixa estructura regular; s’encetava amb una caricatura animada d’un personatge famós (que donava nom al títol i de la què s’encarregava Josep Escobar), la seguien historietes de dibuixants del moment animades per animadors de l’estudi i acabava amb quatre acudits curts.

            La presència de Tono i Mihura s’enceta amb el segon títol de la sèrie, Garabatos Alady (1943), que rep el nom del popular còmic que amb la seva caricatura animada s’encarregà d’obrir el capítol. Cal tenir en compte que Alady ja havia protagonitzat l’any 1935 el curtmetratge Don Viudo de Rodríguez dirigit pel germà de Mihura, Jerónimo. L’humor de l’absurd és present a la cinta i es trasllada a l’animació amb la primera de les històries dels Señores de Álvarez de Mihura que apareix en  aquest segon Garabatos, un episodi que es tanca amb un acudit de Tono.

Fotograma de Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Els acudits de Tono i Mihura desapareixen fins que arriba el desè episodi: Garabatos Imperio Argentina (1944). Aquest va dedicat a aquesta actriu espanyola i es clou amb quatre acudits animats dels dos dibuixants madrilenys . L’onzè episodi, titulat Garabatos José Nieto (1944) recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura i un acudit final de Tono. A partir d’aquí tant el matrimoni Álvarez com els acudits de Tono es repetiran en tots els episodis fins arribar al darrer del què es té constància: Garabatos Manolete (1945). L’historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx de l’any 1944 que apareix en algunes filmografies, però que l’historiador sospita que no es va arribar a realitzar.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura a Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Un anàlisi visual de Garabatos ens permet dividir els esquetxos en dues línies molt marcades: el geometrisme i l’abstracció versus l’animació tradicional i les seves deformacions característiques. Els acudits de Tono, Mihura, Del Arco i Niubó són fets de formes bàsiques, gairebé cubistes, seguint una concepció molt moderna i arriscada. Al costat oposat trobem les creacions dels dibuixants que també són animadors, com Escobar o Urda, on les formes dels seus personatges, per ser més fàcils d’animar, són més arrodonides i recorden a Fleischer o Disney. Vull estacar dues històries de Mihura i Del Arco d’aquest episodi pel contingut trencador que proposen. En la de Mihura, el matrimoni Álvarez, per avorriment, se’n va a caçar. El marit, fusell a la mà, s’emporta a la senyora al bosc, on desapareixen. Se sent un tret. Seguidament, del bosc en surt només el senyor Álvarez, donant a entendre amb una el·lipsi que el marit s’ha desfet de la senyora Álvarez. 

                 Per acabar trobem “Cuatro chistes de verdugos” que ironitzen sobre quatre maneres de matar a un home: amb una destral, a la forca, al garrote vil o amb una guillotina . Si tenim en compte que ens trobem en la primera dècada de la dictadura franquista, on l’estat assassinava impunement a aquells que podien fer perillar l’estatus quo, sobta que aquest humor negre amb referències a la dictadura imperant hagués passat per alt a la censura i formés part d’una cinta on el destinatari era el públic infantil. Tanmateix, no sorprèn tant que es passés per alt un cas de maltractament amb feminicidi inclòs com el que exposa Mihura, amb aquell punt ambiguament misògin que a vegades es permetien els components de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco a Garabatos Valeriano León (1944). 
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Quiero sumarme a los actos que están organizando la Filmoteca Española y el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dentro del programa «Un bigote para el siglo XXI», que abarca una serie de relecturas de piezas fílmicas alrededor de la revista La Codorniz. Intentaré complementar la oferta cinematográfica de estas instituciones con la transposición animada de la revista, puesto que dos de los componentes de La Codorniz vieron trasladadas sus historietas ilustradas a la animación. Entre los dibujantes codornicescos que participaron en la edad dorada de la animación española encontramos al humorista y escritor Tono (Antonio Lara) y Miguel Mihura, dibujante también de la revista Gutiérrez y autor de la celebérrima Tres sombreros de copa (1932). Encontramos historietas de ambos en la serie Garabatos que Dibujos Animados Chamartín produjo entre el 1942 y el 1945 y que llevaba el siguiente subtítulo: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.

            Enric Ferran se encargó de la dirección de los primeros números, posteriormente lo hizo Josep Escobar y uno del últimos títulos fue dirigido por Guillem Fresquet. Todos los episodios de Garabatos tenían una estructura regular; se empezaba con una caricatura animada de un personaje famoso (que daba nombre al título y de la que se encargaba Josep Escobar), la seguían historietas de dibujantes del momento animadas por animadores del estudio y terminaba con cuatro chistes cortos.

     La presencia de Tono y Mihura es patente en el segundo título de la serie, Garabatos Alady (1943), que recibe el nombre del popular cómico que se encargó de empezar el capítulo mediante su caricatura animada. Hay que tener en cuenta que Alady ya había protagonizado en 1935 el cortometraje Don Viudo de Rodríguez dirigido por el hermano de Mihura, Jerónimo. El humor del absurdo es presente en la cinta y se traslada a la animación con la primera de las historias de Los señores de Álvarez de Mihura que aparece a este segundo Garabatos, un episodio que se cierra con un chiste de Tono.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

    Los chistes de Tono y Mihura desaparecen hasta llegar al décimo episodio: Garabatos Imperio Argentina (1944). Este va dedicado a esta actriz española y se cierra con cuatro chistes animados de los dos dibujantes madrileños. El undécimo episodio, titulado Garabatos José Nieto (1944), recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura y un chiste final de Tono. A partir de aquí tanto el matrimonio Álvarez como los chistes de Tono se repetirán en todos los episodios hasta llegar al último del qué se tiene constancia: Garabatos Manolete (1945). El historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx del año 1944 que aparece en algunas filmografías, pero que el historiador sospecha que no se llegó a realizar.

            Un análisis visual de Garabatos nos permite diferenciar los sketchs en dos corrientes muy marcadas: el geometrismo y la abstracción versus la animación tradicional y sus deformaciones características. Las historietas de Tono, Mihura, Del Arco y Niubó son hechas con formas geométricas, casi cubistas, siguiendo una concepción muy moderna y arriesgada. Al lado opuesto encontramos historias de los dibujantes que también son animadores, como Escobar o Urda, donde las formas de sus personajes, más fáciles de animar, son redondeadas y por eso recuerdan a Max Fleischer o Disney. De este episodio vale la pena destacar dos historias de Mihura y Del Arco por el contenido atrevido que proponen. En la de Mihura, el matrimonio Álvarez, por aburrimiento, se va a cazar. El marido, fusil en mano, se lleva a la señora al bosque y en él desaparecen. Se oye un tiro. Seguidamente, del bosque sale solo el señor Álvarez, dando a entender con una elipsis visual que se ha librado de la señora Álvarez. 

Fotograma de Origen de las manchas solares de Niubó en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

           Para terminar el episodio encontramos Cuatro chistes de verdugos que ironizan sobre cuatro maneras de matar a un hombre: con una hacha, en la horca, por garrote vil y en la guillotina. Si tenemos en cuenta que nos encontramos en la primera década de la dictadura franquista, en la que se asesinaba impunemente a aquellos que podían hacer peligrar el status quo, sorprende que este humor negro con referencias a la dictadura imperante hubiera pasado por alto a la censura y fuera producido para un público infantil. Aun así, no sorprende tanto que se pasara por alto un caso de maltrato con feminicidio incluido como el que expone Mihura, con aquel punto ambiguamente misógino que a veces se permitían los componentes de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco en el que aparece un garrote vil.
 Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

Bibliografia sobre La Codorniz:

Aguilar, S., y Cabrerizo, F., (2019) La Codorniz. De la revista a la pantalla (y viceversa). Filmoteca Española: Editorial Cátedra, Madrid.

Candel, J. M., (1993) Historia del dibujo animado español. Filmoteca Regional de Múrcia.

García, A., (2013) La Codorniz: la sátira en el primer franquismo (1941-1966), APORTES. REVISTA DE HISTORIA CONTEMPORÁNEA, n. 82.

Marta Fàbregas, dubbing director

En els crèdits d'Érase una vez... rarament trobem noms de dones en la direcció dels diferents departaments que van donar vida al film. Era un fet bastant comú a l'època, doncs estem parlant d'un moment en què imperava un règim dictatorial on la dona havia perdut molts dels drets guanyats a pols i a les urnes durant la Segona República. Malgrat això, dues dones capitanejaren la secció de doblatge i la de muntatge del llarg d'animació. Rosa Roig fou la muntadora del film, i Marta Fàbregas la directora de doblatge.

Marta Fàbregas fou una actriu que va néixer el 1920 i va participar en diverses companyies de Barcelona, Madrid i províncies, segons esmenta l'Enciclopèdia Catalana. A part de la seva carrera professional com a actriu, va formar part d'una històrica nissaga de dobladors catalans que s'aixoplugaren sota el cognom Fàbregas. El seu germà, l'Emili, va doblar nombrosos films dels anys cincuanta i seixanta, aprofitant l'obligatorietat del doblatge imposat pel franquisme i establert posteriorment com a hàbit espectatorial. La seva neboda, Elsa Fàbregas, va doblar a actrius de la talla de Judy Garland o Rita Hayworth. Per tant, no ens sorprèn trobar a Marta Fàbregas com a directora de doblatge d'Érase una vez... dirigint el seu germà Emili Fàbregas, que dona vida a un dels personatges més entranyables sorgits de la ploma animada de Josep Escobar: Scariot.

Marta Fàbregas també apareix com a actriu de doblatge per a veus adicionals del film. No hem d'oblidar la tasca de dramaturga d'aquesta actriu i directora, doncs va formar part de la nova generació de dramaturgs que sorgiren els anys cincuanta com ara Jaume Ministral. Com a dramaturga va escriure obres de teatre, generalment comèdies, com ara Lección de amor (1954) o Fill meu (1954) i Un pas en fals (1959), que va ser guardonada amb el Premi F.E.S.T.A. Malauradament la seva labor creativa en aquests difícils àmbits, força notable per l'època, es va veure estroncada l'any 1960 amb el seu prematur decés, quan amb prou feines havia arribat a complir els quaranta anys.

Fitxa tècnica del film en el dossier de premsa. Marta Fàbregas hi surt com a directora de doblatge.

En los créditos del film Érase una vez... raramente encontramos nombres de mujeres en la dirección de los diferentes departamentos que dieron vida al film. Era un hecho bastante común en la época, pues estamos hablando de un momento en que imperaba un régimen dictatorial donde la mujer había perdido muchos de los derechos ganados a pulso y en las urnas durante la Segunda República. A pesar de esto, dos mujeres capitanearon la sección de doblaje y la de montaje del largo de animación. Rosa Roig fue la montadora del film, y Marta Fàbregas la directora de doblaje.

Marta Fàbregas fue una actriz que nació el 1920 y participó en varias compañías de Barcelona, Madrid y provincias, segundos menciona la Enciclopèdia Catalana. Aparte de su carrera profesional como actriz, formó parte de una histórica alcurnia de dobladores catalanes con el apellido Fàbregas. Su hermano, Emilio, dobló numerosos films de los años cincuenta y sesenta, aprovechando la obligatoriedad del doblaje impuesto por el franquismo y establecido posteriormente como hábito espectatorial. Su sobrina, Elsa Fàbregas, dobló a actrices de la talla de Judy Garland o Rita Hayworth. Por lo tanto, no sorprende encontrar a Marta Fàbregas como directora de doblaje de Érase una vez... dirigiendo su hermano Emili, que da vida a uno de los personajes más entrañables surgidos de la pluma animada de Josep Escobar: Scariot. Marta Fàbregas también aparece como actriz de doblaje para voces adicionales del film. No tenemos que olvidar la tarea de dramaturga de esta actriz y directora, pues formó parte de la nueva generación de dramaturgos que surgieron los años cincuenta como por ejemplo Jaume Ministral. Como dramaturga escribió varias obras de teatro, generalmente comedias, como por ejemplo Lección de amor (1954) o Hijo mío (1954) y Un pas en fals (1959), que fue galardonada con el premio F.E.S.T.A. Desgraciadamente su labor creativa en estos difíciles ámbitos, bastante notable por la época, se vio interrumpida en 1960 con su prematuro deceso, cuando todavía no había cumplido los cuarenta años.

At the film credits of Érase una vez... we can't easily find names of women at the direction of the different departments that brought the film to life. It was a rather common fact at that period, as Francoist dictatorial regime banned women rights that had been acquired during the Second Republic. In spite of this, two women directed the dubbing section and the editing department of the long-feature animated film. Rosa Roig was the editor of the film, and Marta Fàbregas the dubbing director.

Marta Fàbregas was an actress that was born in 1920 and took part of Barcelona's several theatre companies that toured to Madrid and Barcelona, as it is mentioned in the Catalan Encyclopedia. Apart from her professional career as an actress, she was part of a historic lineage of dubbing actors and actresses under the surname of Fàbregas. Her brother, Emili, dubbed several films of the 1950s  and 1960s, as a consequence of dictatorial laws that forced all the movies to be dubbed in Spanish. His niece, Elsa Fàbregas, dubbed actresses like Judy Garland or Rita Hayworth. Therefore, it doesn't surprise to find Marta Fàbregas as a the dubbing director of Érase una vez... In the movie, she directed her brother Emili Fàbregas, that gives life and voice to the most sympathetic character of the film created by Josep Escobar: Scariot. Marta Fàbregas also appears as an actress dubbing additional voices of the film. The task of Marta Fàbregas as a playwright is also comparable to her work as a dubbing actress and director, because she was part of the new generation of dramatists that aroused in the 1950s such as Jaume Ministral. As a playwright, she wrote theatre plays, generally comedies, such as Lección de amor (1954) or Fill meu (My son, 1954) and Un pas en fals (A false step, 1959), that had been awarded with the prize F.E.S.T.A. Her creative task, in domains that were not easy to make a living from, stopped early when she died in 1960 just before her forties anniversary.

More Information:
Marta Fàbregas in Érase una vez... cast
Marta Fàbregas in Enciclopèdia Catalana
Filmography of Marta Fàbregas as Dubbing Director

Animation voices: Rosita Valero and Marta Santaolalla

Una part no menys important de l’animació són els actors i les actrius que s’encarreguen de posar la veu als personatges animats. En aquest camp l’actriu i dobladora Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) va tenir un paper important pel que fa a l’animació de l’edat daurada espanyola. Va participar en dos dels quatre llargmetratges de la dècada dels quaranta: Garbancito de la Mancha (1945) i Érase una vez... (1959). Va tenir papers prou destacats en ambdues cintes, ja que a la primera posava veu al principal personatge femení, la fada padrina, i en la segona va ser la Ventafocs. Els seus doblatges més coneguts van venir de la mà del cinema, ja que fou la dobladora habitual d’actrius com Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe. Va començar fent teatre de molt petita a Granada, on va néixer, i durant els anys quaranta fou dobladora de la MGM a Barcelona. A partir dels anys cinquanta es va establir a Madrid com a actriu i dobladora per a diversos estudis.

Malgrat que va ser la Rosita Valero qui va acabar interpretant el personatge de la Ventafocs, a principis del 1950 la revista Cámara anunciava que l’actriu Marta Santaolalla (1922-2019) seria la Ventafocs d’Érase una vez... Les negociacions no devien arribar a bon port ja que Santaolalla va ser substituïda per Valero, malgrat, o potser, per tenir un bagatge professional en el camp de la música clàssica i coneixements tècnics musicals que la portaren a difondre importants obres escèniques d’autors espanyols poc coneguts. Marta Santaolalla també va oferir la seva veu a actrius de la talla de Shirley Temple i al llarg de la seva carrera contribuí a la formació d’actors amb les seves classes de dicció i ortofonia. Ambdues actrius mai més tornarien a participar en un projecte animat, demostrant amb les seves carreres la manca de regularitat de la indústria de l’animació a l’estat espanyol.

La Marta Santaolalla ens deixava el 22 d’octubre passat, i a la seva memòria i a la de dones dobladores com Santaolalla o Valero dediquem aquesta entrada.

Retall de la revista Cámara, n. 172, 1 març 1950.

Una parte no menos importante de la animación son los actores y las actrices que se encargan de poner la voz a los personajes animados. En este campo la actriz y dobladora Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) tuvo un papel importante en cuanto a la animación de la edad dorada española. Participó en dos de los cuatro largometrajes de la década de los cuarenta: Garbancito de la Mancha (1945) y Érase una vez... (1950). Tuvo papeles destacados en ambas cintas, puesto que en la primera daba su voz al principal papel femenino, el hada madrina, y en la segunda fue Cenicienta. Sus personajes más conocidos vinieron de la mano del cine, puesto que fue la dobladora habitual de actrices como Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe. Empezó haciendo teatro de muy pequeña en Granada, donde nació, y durante los años cuarenta fue dobladora de la MGM a Barcelona. A partir de los años cincuenta se estableció a Madrid y trabajó como actriz y dobladora en diferentes estudios.

A pesar de que fue Rosita Valero quién acabó interpretando el personaje de Cenicienta, a principios de 1950 la revista Cámara anunciaba que la actriz Marta Santaolalla (1922-2019) sería la Cenicienta de Érase una vez... Las negociaciones no debieron llegar a buen puerto puesto que Santaolalla fue sustituida por Valero, a pesar de, o quizás, por tener un bagaje profesional en el campo de la música clásica y conocimientos técnicos musicales que la llevaron a difundir importantes obras escénicas de autores españoles poco conocidos. Marta Santaolalla también ofreció su voz a actrices de la talla de Shirley Temple y a lo largo de su carrera contribuyó a la formación de actores con sus clases de dicción y ortofonía. Ambas actrices nunca más volverían a participar en un proyecto animado, demostrando una vez más la carencia de estabilidad de la industria de la animación característica del mercado español.

Marta Santaolalla nos dejaba el 22 de octubre pasado, y a su memoria y a la de actrices de doblaje como Santaolalla y Valero dedicamos esta entrada.

Ficha técnica de Érase una vez... aparecida en el n. 173 de la revista Cámara, 15 marzo 1950.

An important task in animated productions is the job of the actors and actresses who bring their voices to the animated characters. In this field the actress and dubbing actress Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) had an important role in the animation of the Spanish Golden Age. She took part of two among the four feature films of the forties: Garbancito de la Mancha (1945) and Érase una vez... (1959). She had important roles in both feature films because in the first one she played the main female character, the fairy godmother, and in the second she was the protagonist: Cinderella. Her more relevant characters dubbed came from Hollywood cinema stars because she usually dubbed actresses like Elizabeth Taylor or Marilyn Monroe. She started playing in theaters in her hometown in Granada, and during the forties she worked for Barcelona MGM studios. After the fifties she settled down in Madrid to work as an actress and a dubbing actress. 

Although Rosita Valero ended up playing the character of Cinderella in Érase una vez..., at the beginning of 1950 the Spanish magazine Cámara announced that the actress Marta Santaolalla (1922-2019) would be the Cinderella of the Catalan film. The negotiations between the production house and the actress weren’t successful as Rosita Valero played finally the Cinderella character. Surprising enough, Marta Santaolalla had a strong professional background in classical music. She was a musicologist that disseminated works of unknown Spanish composers and also helped young actors and actresses in the art of performing for the stage and the camera. Marta Santaolalla often dubbed for the Spanish audience actresses like Shirley Temple or Deanna Durbin. Both actresses would never take part of an animated project again, showing once more the lack of stability that historically has suffered the industry of animation in Spain.

Marta Santaolalla died last 22nd of October, and this text is dedicated to her memory trying to recover women dubbing actresses like Santolalla and Valero.

More information:

https://eldoblajeenandalucia.webnode.es/rosita-valero/

https://enciclopediacineespa-fernando.blogspot.com/2019/10/rosita-valero.html

http://www.eldoblaje.com/datos/FichaActorDoblaje.asp?id=2568&pag=1&orden=

https://www.lavanguardia.com/cultura/20191022/471150871261/muere-actriz-marta-santa-olalla.html