About the Érase una vez... Original Motion Picture Soundrack

Aquesta setmana hem contactat amb el fill petit del compositor de la banda sonora d’Érase una vez... que, curiosament, es diu igual que el seu pare: Rafael Ferrer. Ens va acompanyar el restaurador Luciano Berriatúa, i en la trobada vam poder tenir entre les mans les partitures originals manuscrites dels principals temes del film. Tot i que es tractava d’una reducció, el traç petit i perfecte de la notació de Rafael Ferrer-Fitó deia molt de la sensibilitat que aquest compositor i violinista va aportar al film. 

Rafael Ferer fill i Luciano Berriatúa.

Rafael Ferrer-Fitó va néixer a Sant Celoni el 22 de maig de 1911. Els primers passos musicals els va donar amb el seu pare, també violinista i fundador de la cobla “La Lira” de Sant Celoni. Ferrer-Fitó es va establir definitivament a Barcelona l’any 1930 i va ser alumne d’Eduard Toldrà i Enric Morera. L’any 1940 comença a composar música pels curts de Dibujos Animados Chamartín, i la seva vinculació amb el món de l’animació s’estendrà fins el 1950, quan Érase una vez... segella aquesta edat d’or. L’època en que composà la banda sonora del llarg coincideix amb el seu càrrec de director de l’orquestra de la Radio Nacional de España a Barcelona, fet que propicià que aquesta orquestra gravés la banda sonora del film.

Rafael Ferrer fill va atrevir-se a tocar al piano el tema principal del film a partir d’una harmonització que, segons ell, no podia ser del seu pare. De fet, la partitura impresa de la melodia la signa un tal F. Delta, pseudònim del compositor, i l’adaptació és d’una altra persona. El fill del compositor va justificar la presència del pseudònim dient que segurament el seu pare no volia que se’l vinculés a aquest material promocional que ell no havia harmonitzat i que simplificava el seu treball per fer-lo assequible a pianistes amateurs. Tot i així, sentir la música del film en directe a través de les mans del fill del compositor va ser tot un plaer.

Carnet del Sindicato Nacional del Espectáculo de Rafael Ferrer-Fitó.

Esta semana hemos contactado con el hijo pequeño del compositor de la Banda Sonora de Érase una vez... que, curiosamente, se llama igual que su padre: Rafael Ferrer. Nos acompañó el restaurador Luciano Berriatúa, y en el encuentro tuvimos entre manos las partituras originales manuscritas de los principales temas del film. Aunque se trataba de una reducción, el trazo pequeño y perfecto de la notación de Rafael Ferrrer-Fitó ya decía mucho de la sensibilidad que este compositor y violinista aportó al film. 

Partitura manuscrita y versión impresa promocional del tema principal.

Rafael Ferrer-Fitó nació en Sant Celoni el 22 de mayo de 1911. Dio sus primeros pasos musicales con su padre, también violinista y fundador de la cobla “La Lira” de Sant Celoni. Ferrer-Fitó se estableció definitivamente en Barcelona el año 1930 y fue alumno de Eduard Toldrà y Enric Morera. El año 1940 empieza a componer música para los cortos de Dibujos Animados Chamartín y su vinculación con el mundo de la animación se extenderá hasta el 1950, cuando Érase una vez... clausure esta edad de oro. La época en que compuso la banda sonora del largo coincide con su cargo como director de la Orquesta de la Radio Nacional de España en Barcelona, un hecho que propició que dicha formación grabara la banda sonora del film. 

Rafael Ferrer al piano.

Rafael Ferrer hijo se atrevió a tocar al piano el tema principal del film a partir de una armonización que, según él, no podía ser de su padre. De hecho, en la partitura impesa se observa que la melodía la firma un tal F. Delta, seudónimo del compositor, y la adaptación es de otra persona. El hijo del compositor justificó la presencia del seudónimo comentando que su padre seguramente no quería que se le vinculara a este material promocional que simplificaba su trabajo para hacerlo accesible a pianistas amateurs. A pesar de esto, escuchar la música del film en directo a través de las manos del hijo del compositor fue un placer.

This week we have met the youngest son of the composer of the original soundtrack of  Érase una vez..., who has also his father’s name: Rafael Ferrer. The preservationist Luciano Berriatúa joined us and during the meeting we could handle with our own hands the original soundtrack manuscript score. Although it was just a simplification of the music, the small and perfect notation made by hand by Rafel Ferrer-Fitó helped us to understand the sensibility the composer gave to the film. 

Rafael Ferrer-Fitó was born in Sant Celoni the 22nd of may 1911. His first musical steps were done with his father, violinist and founder of “La Lira”, a popular music ensemble. On 1930 he settle down in Barcelona where he could attend music lessons from catalan masters like Eduard Toldrà or Enric Morera. In 1940 he started composing music for the animated shorts of the Dibujos Animados Chamartín, and his bound with animation went on until 1950, when Érase una vez... closed the golden era of Spanish animation. While composing the score, he was the director of the Radio Nacional de España orchestra in Barcelona, so that is the reason why the soundtrack was recorded by this ensemble. 

Rafael Ferrer jr. dared to play for us the main theme of the movie composed by his father but arranged by someone else, so that was the reason of the pen-name that appears on the printed score. His father wouldn’t probably aim to appear on that promotional material arranged to be played by amateur pianists. Although it was a simplification of the original score, we could listen on air the soundtrack of the film through the composer’s son hands, and we can assure it was a pleasure.

Tres animadores, mosqueteres de l'animació

El quatre de gener d'enguany es celebrava el primer aniversari de la mort de l'animador i realitzador Robert Balser. Tot i que va morir a Califòrnia, Balser va exercir el seu mestratge a Barcelona desde la dècada dels seixanta fins l'any 1993, quan va tancar els estudis que ell mateix havia fundat a la capital catalana amb Juli Taltavull. Amb molt d'afecte el recordava la Pepita Pardell, ja que Balser havia anat a buscar-la expressament a casa seva quan va saber que la Pepita ja no es dedicava a l'animació. Per sort per l'animació catalana, la Pepita es va deixar convèncer i va col·laborar en nombroses produccions de Balser, que l'any 1968 saltava a la fama amb les animacions de la cançó dels Beatles Yellow Submarine. Abans d'això, ja havia dirigit El sombrero (1964) pels Estudios Moro. Aquest curtmetratge ha estat recentment recuperat en un DVD de Cameo (Del trazo al píxel) i projectat el juny del 2016 a la Filmoteca, que el va restaurar, en un acte d'homenatge a Balser.

The Hat (1964) de Robert Balser

Tres animadores històriques, com ara la Pepita Pardell, la Isabel Belio i la Carme Moliné, van treballar plegades a l'Estudi Pegbar que Balser va fundar a Barcelona el 1965. Isabel Belio i Carme Molinié recorden amb enyorança la seva participació a El león, la bruja y el armario, una producció Pegbar dirigida el 1979 per Bill Melendez i basada en el primer dels set llibres de Nàrnia escrits per C. S. Lewis. Gràcies a aquest contacte amb Melendez, l'estudi va poder continuar vinculat al realitzador animant els personatges de Schultz Charlie Brown i Snoopy per una sèrie televisiva que durà dues temporades entre els anys 1983 i el 1985. Isabel Belio explica que va disfrutar molt animant el personatge de Coletas a El mago de los sueños, el film que Francisco Macián dirigí el 1966.

Els personatges femenins li agradaven, i per això Isabel Belio va fer la supervisió de la sèrie de Les tres bessones (1995-2003), inspirada en els populars personartges de Roser Capdevila i que va dirigir Robert Balser. Quan tanquen els estudis Macián, la Isabel es dedica a fer publicitat desde casa com a freelance. La Isabel Belio ara té 83 anys i diu que va treballar fins els 64, quan va deixar l'animació perquè el 3D va començar a substituir l'animació tradicional. A ella li agradava molt fer les boques, és a dir, que li encarregaven d'animar les boques dels personatges perquè quadressin amb el que deien. Ara, segons ella, aquest art s'ha perdut i moltes animacions televisives no tenen en compte que el personatge mogui la boca correctament per a cada fonema.

Poster del film de Francisco Macián.

Pepita Pardell, Carme Moliné i Isabel Belio estaran presents, sempre que la salut els ho permeti, en el II Fòrum d'animació que està organitzant BAU, la Universitat de disseny de Poblenou, pel 29 de març del 2017. Esperem que aquest fòrum ens permeti gaudir dels coneixements d'aquestes animadores que van protagonitzar alguns dels èxits més representatius del nostre cinema d'animació.

El cuatro de enero de este año se celebraba el primer aniversario de la muerte del animador y realizador Robert Balser. Aunque murió en California, Balser ejerció como maestro en el arte de la animació en Barcelona desde la década de los sesenta hasta el 1993, cuando cerró los estudios que él mismo había fundado en la capital catalana con Juli Taltavull. Con mucho cariño lo recordaba Pepita Pardell, porque Balser fue a buscarla a su casa al enterarse de que Pepita había dejado la animación. Por suerte para la animación catalana, Pepita se dejó convencer i colaboró en numerosas producciones de Balser, que en el año 1968 saltaba a la fama con las animaciones de la canción de The Beatles Yellow Submarine. Antes ya había dirigido El sombrero (1964) para los Estudios Moro. Este corto ha sido recientemente recuperado en un DVD de Cameo (Del trazo al píxel) y se proyectó el junio del 2016 en la Filmoteca de Catalunya, que lo restauró, en un acto de homenaje a Balser.

Pepita Pardell, Isabel Belio y Carme Moliné son tres animadoras históricas que trabajaron juntas en el Estudio Pegbar, que Balser fundó en Barcelona el año 1965. Isabel Belio y Carmen Moliné recordaban con un poco de morriña su participación en El león, la bruja y el armario, una producción Pegbar dirigida el 1979 por Bill Melendez y basada en el primero de los siete libros de Narnia escritos per C. S. Lewis. Gracias a este contacto con Melendez, el estudio pudo continuar vinculado a este realizador animando los personajes de Schultz Charlie Brown y Snoopy para una serie televisiva que durará dos temporadas entre los años 1983 y 1985. Isabel Belio cuenta que disfrutó mucho animando el personaje de Coletas de El mago delos sueños, el film que Francisco Macián dirigió el 1966.

Los personajes femeninos le gustaban, así que Isabel Belio hizo la supervisión de Las tres mellizas (1995-2003), una serie inspirada en los personajes más populares de Roser Capdevila y que fue dirigida por Robert Balser. Al cerrar los estudios Macián, Isabel se dedicará a animar publicidad desde casa como freelance. Isabel Belio ahora tiene 83 años y dice que trabajó hasta los 64, cuando el 3D empezó a sustituir la animación tradicional. A ella le gustaba mucho hacer las bocas, es decir, que le encargaban animar las bocas de los personajes para que cuadrasen con lo que decían. Ahora, según ella, este arte se ha perdido y muchas de las animaciones que salen por la tele no vigilan si el personaje mueve la boca en función de los sonidos que pronuncia.

Los personajes de el mago de los sueños, y Coletas en el centro.

El mago de los sueños en persona.

Pepita Pardell, Carme Moliné y Isabel Belio, siempre que la salud se lo permita, participaran en el II Fórum de Animación que está organizando BAU, la Universidad de diseño de Poblenou, el 29 de marzo del 2017. Esperamos que este fórum nos permita disfrutar de los conocimientos de estas animadoras que protagonizaron algunos de los éxitos más representativos de nuestro cine de animación.

The fourth of January this year was the first anniversary of the animator and director Robert Balser's death. Although he died in California, Balser was a master of animation in Barcelona from de mid sixties to 1993, when he closed the studio he had founded with Juli Taltavull. The animator Pepita Pardell remembered him with affection, because he was the one who went to her house and hired her as soon as he knew that Pepita had just quit the animation world. Catalan animation was lucky that Pepita accepted Balser's proposal and started to work for him in most of the productions he did. Robert Balser got famous on 1968 as the animator of The Beatles hit Yellow submarine, but some years ago he had animated El sombrero (1964) for the Estudios Moro. This short films has been recovered in a DVD of Cameo (Del trazo al píxel) and was screened on June 2016 on an homage to Balser in Filmoteca de Catalunya, the institution who has restored it.

Pepita Pardell, Isabel Belio and Carme Moliné are three historical animators that worked together in the Estudio Pegbar, founded by Balser on Barcelona in 1965. Isabel Belio and Carme Molinié gather nice memories from the animated TV series The lion, the witch and the wardrobe, a Pegbar production directed on 1979 by Bill Melendez and based on the first C. S. Lewis' books of Narnia. Thanks to that director, the studio animated two seasons of another TV series with the characters of Schultz: Charlie Brown and Snoopy. That series will be produced during the 1983-1985 period. Isabel Belio recalls how much she was amazed by animating the character of Coletas ("little ponytails"), from Francisco Macian's feature film El mago de los sueños (1966).

She loved female characters, so she supervised The triplets (1995-2003), a TV series inspired on the famous characters of Roser Capdevila directed by Robert Balser. As Estudios Macián closed, Isabel animated advertising as a freelance, from home. Belio is now 83 and she quit her job at 64, when CGI animation substituted traditional animation. She enjoyed animating the mouths, that means to animate character's mouths so they fit into what characters where saying. Nowadays, as she points out, this art has been lost because most of the animations aired on TV don't care about animating a mouth depending on the sounds pronounced.

The Beatles in the Yellow Submarine.

Pepita Pardell, Carme Moliné and Isabel Belio, as far as they will be in good health, will attend the II Animation Forum that will take place in BAU, University of Design in Barcelona, on the 29th of March 2017. We hope that forum will allow us to enjoy this animator's knowledge as they animated hits of our animation history.

Pepita Pardell Filmpgraphy on IMDb:

http://www.imdb.com/name/nm2999623/?ref_=ttfc_fc_cr58

Isabel Belio Filmpgraphy on IMDb:

http://www.imdb.com/name/nm2999052/?ref_=ttfc_fc_cr29

Carme Moliné Filmpgraphy on IMDb:

http://www.imdb.com/name/nm3048784/?ref_=ttfc_fc_cr55

Robert Balser Memorial:
https://www.lifeposts.com/p/milestone/181/robert-balser-memorial/overview/

L'estudi de Josep Escobar

La setmana passada vam estar gravant la taula de dibuix del dibuixant i animador Josep Escobar. Els seus familiars ens van obrir les portes de la seva casa de Santa Eulàlia de Ronçana i vam recrear el seu estudi en plena ebullició, amb pintura, tintes i pinzells. Va ser molt curiós veure com Escobar, per anar més ràpid, tenia una capsa plena de segells amb les onomatopeies i els objectes més recurrents, com ara ¡Aaay! o ¡Pom!, o bé taules i llits que acostumen a fornir els fons de les seves vinyetes. Vam poder xafardejar entre el merxandatge que van generar els seus personatges, com ara el Zipi i el Zape o el Carpanta, i vam gravar càmera en mà la seva taula de dibuix adientment recreada. El que ens va costar més va ser encendre la seva pipa, per fer veure que el mestre tot just l'havia deixada a sobre de la taula. Quin tip de riure s'hauria fet l'Escobar, si ens hagués vist.

Els segells metàl·lics del mestre.

Per la tarda vam gravar l'escena dels censors; és a dir, vam recrear un espai buit on els censors havien estat valorant els pros i els contres de censurar Érase una vez... després de visionar el film. El fum també va ser  present en aquesta escena, i en gran quantitat. De fet, tot i estar desconnectada, va saltar varis cops l'alarma contra incendis, la qual cosa ens va forçar a interrompre vàries vegades la gravació. Tot i així, gràcies a un patinet per a l'ocasió, vam poder filmar uns magnífics plans d'aproximació tot fent lliscar la càmera per sobre de la taula dels censors. El director de fotografia va estar encantat de poder anar en patinet i treballar al mateix temps.

Encenent la pipa de Josep Escobar

Merchandising de Zipi i Zape i Carpanta.

La semana pasada estuvimos grabando en la mesa del dibujante y animador Josep Escobar. Sus familiares nos abrieron las puertas de su casa en Santa Eulàlia de Ronçana para recrear su estudio en plena ebullición, con sus pinceles, pintura y tinta. Fue muy curioso comprobar como Escobar, para ir más rápido dibujando, tenia una caja llena de sellos metálicos con las onomatopeyas más recurrentes, como ¡Aaay! o ¡Pof!, y también con mesas y camas de diferentes tamaños, objetos recurrentes en el fondo de sus viñetas. Pudimos husmear entre el merchandising que generaron sus personajes, como por ejemplo los gemelos Zipi y Zape o Carpanta, y grabamos su mesa de dibujo pertinentemente recreada con la cámara al hombro. Lo que más nos costó fue encender su pipa, para dar a entender que el maestro la acababa de dejar encima de la mesa. Que hartón de reír se habría hecho Escobar de habernos visto.

La ficha policial de Josep Escobar en la mesa de los censores.

Por la tarde grabamos la escena de los censores; es decir, recreamos el espacio vacío en el que los censores estuvieron valorando los pros y contras de censurar Érase una vez... tras un visionado del film. El humo volvió a estar presente en esta escena, y en gran cantidad. De hecho, a pesar de estar desconectada, la alarma contra incendios saltó varias veces, y nos forzó a interrumpir la grabación. A pesar de este inconveniente y con la ayuda de un patinete, pudimos filmar unos magníficos planos de aproximación deslizando la cámara por encima de la larga mesa de los censores. El director de fotografía estuvo encantado de poder ir en patinete y trabajar al mismo tiempo.

El proyector y el patinete.

Last week we were shooting the drawing desk of the illustrator and animator Josep Escobar. His relatives opened the doors of his house in Santa Eulàlia de Ronçana so we could film in, and we recreated the studio full of brushes, pencils and paint. It was very interesting to see that Escobar had a box full of stamps made with iron with the most used onomatopoeias and objects, like ¡Aaay! or ¡Pof!, and furniture like beds and tables that furnish the back of his vignettes. We were able to gossip among the merchandising of his characters, like Zipi and Zape or Carpanta, and we recorded the desk filled with atrezzo with a hand-held camera. We tried to light his pipe like if the master has just left the room. He’d laughed a lot if he’d have seen us.

In the afternoon we filmed the censorship's scene; we recreated an empty meeting space where the censors would just screened the film Érase una vez... in order to have an opinion about it. The smoke was in that scene, too, and a lot of it. In fact, although the fire alarm was disconnected, it switched on several times, so we were forced to interrupt the shooting. At last, we could make some wonderful shoots placing the camera on top of a scooter, to make some zoom ins sliding through the censors' long table. The director of photography was delighted by doing both, going on scooter and working.

A recreation of the script approved by censorship.

 

Audio recording

Ja tenim les veus d'alguns dels personatges del documental. Els actors Enric Arquimbau, Joan Anguera i Fèlix Pons ens han ajudat a posar les veus als censors que van haver de requalificar Érase una vez... després del premi de Venècia l'any 1950. Si bé abans de l'estiu li havien denegat l'Interès Nacional, una categoria que comportava una sèrie d'avantatges en la carrera comercial del film a l'època, després de rebre la menció especial a la Biennal els censors es van tornar a reunir. En aquesta reunió, transcrita en el dossier de censura que hi ha dipositat a l'arxiu d'Alcalá de Henares, els diferents censors donen una nova opinió sobre el film i admeten que cal atorgar-li aquest cop l'Interès Nacional. Els tres actors ho han fet genial, i hem rigut molt quan els hem fet imitar també les veus radiofòniques dels locutors de l'època tot llegint titulars que informaven del premi de Venècia. El Fèlix Pons s'ha avingut també a posar la veu en off de l'Alexandre Cirici Pellicer, el director del film, a través dels seus escrits en forma de dietaris publicats per l'editorial Comanegra. Ha estat un plaer fer aquest salt en el temps i sentir-nos una mica més propers a la gestació del film d'animació, que va tenir molts alts i baixos que estarem encantats de fer-vos conèixer a aquells que encara no el coneguin.

L'Enric Arquimbau i el Fèlix Pons assajant.

El Joan Anguera fent de capellà.

L'Enric Arquimbau s'ho passa pipa.

Ya hemos grabado las voces de algunos de los personajes del documental. Los actores Enric Arquimbau, Joan Anguera y Fèlix Pons nos han ayudado a poner las voces a los censores que se vieron obligados a recalificar Érase una vez... tras el galardón que le fue otorgado en Venecia el año 1950. En esta reunión, transcrita en el dosier de censura que aún se encuentra en el archivoAlcalá de Henares, los diferentes censores dieron una nueva opinión sobre el film y admitieron que hacía falta otorgarle el Interés Nacional. Los tres actores lo han hecho genial, y nos hemos reído mucho cuando les hemos propuesto imitar a los locutores radiofónicos de la época para leer algunos titulares aparecidos en la prensa que informaban del premio del film en Venecia. Fèlix Pons nos ha cedido su voz para dar vida al director del film, Alexandre Cirici-Pellicer, a través de sus escritos en forma de diario que publicó la editorial Comanegra. Ha sido un placer transportarnos en el tiempo y poder sentirse un poco más cerca de la gestación del film de animación, que tuvo altibajos que estaremos encantados de daros a conocer.

Tres locutores de radio en plena década de los cincuenta.

We have recorded some voiceovers for the documentary. The actors Enric Arquimbau, Joan Anguera and Fèlix Pons helped us to make the censors' voices believable, as they were forced to qualify Érase una vez... again to give it the Interés National, a qualification that helped the commercial life of a film of that period. The opinions of the censors in that meeting were noted down and can be consulted in the Alcalá de Henares Archive, where we can check that finally the expected Interés National qualification was granted. The three actors have done a great job, and we have laughed a lot when they imitated the characteristic intonation of the radio announcers from the fifties to be able to read some newspaper's headlines that informed about the film's prize in Venice. Fèlix Pons agreed on being the voice of Alexandre Cirici Pellicer, the movie's director, and read some of the notes from his diary published by Comanegra Editorial. It has been a pleasure to go back in time as a way close to feel closer the creation of the animated film and its ups and downs that we will be delighted to explain in the documentary.

Creu de Sant Jordi a Pepita Pardell

Des d'aquest blog vull fer pública la meva adhesió a la campanya que s'està duent a terme per recollir signatures i aconseguir que la pionera de l'animació a Catalunya Pepita Pardell rebi una Creu Sant Jordi. Penso que és una bona iniciativa sobretot per donar a conèixer i reconèixer el treball d'aquelles dones que s'han dedicat professionalment a una feina masculinitzada i que, amb la seva empenta i tenacitat, se n'han sortit. La carrera de Pepita Pardell és la d'una professional que no va tenir por a encarar-se amb els entrebancs i la penúria del país durant la dictadura, i que sovint si no podia posar il·lusió en la feina, no hi persistia. Va debutar en el film d'Artur Moreno Garbancito de la Mancha, i algun cop ha comentat com notava el menyspreu d'alguns companys animadors per la seva condició de dona. Aviat el va aconseguir superar, demostrant que el seu treball era tan bo com el de qualsevol altre. Quan la il·lusió en el que feia i la feina en l'animació van minvar, va enfrontar-se a alguns anys d'inactivitat, dels quals es va refer desseguida quan Bob Balser la va anar a buscar a casa seva per fer peces per a publicitat. Va animar La Princesa guerrera, un curtmetratge atípic de Julio Taltavull, i més tard Jordi Amorós, director de Despertaferro i deixeble seu, la va contractar per a la sèrie El último Koala. La Pepita va continuar treballant fins que als anys noranta, amb la reconversió digital, va decidir que no es volia reciclar. Tot i així, no ha deixat de dibuixar i es manté activa avui en dia, sempre disposada a fer un dibuix o a treballar amb els seus llapissos de colors.

Si esteu interessats en mostrar la vostra adhesió, demaneu l'arxiu que cal omplir a marta.pardell@gmail.com. Per qualsevol dubte que tingueu, us podeu adreçar a aquest mateix correu.

Us deixo alguns fotogrames de La princesa guerrera, dirigida per Julio Taltavull i animada per la Pepita Pardell. Una història medieval poc habitual amb una clara inspiració en el romànic català.