ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dimecres, 8 de maig del 2013

Dibujos Animados Chamartín


Shooting with Jaume Baguñà. Rodamos con Jaume Baguñà. Filmem en Jaume Baguñà, fill del fundador de Dibujos Animados Chamartín, origen del projecte del llargmetratge Érase  una vez...

Aprofitant la presència de la professora universitària Françoise Heitz a Barcelona, vaig tenir el plaer d’entrevistar amb ella en Jaume Baguñà, el fill petit d’en Jaume Baguñà, que ja em va avisar que no era tan petit (“Tinc 68 ans!”). És professor de Genètica a la Universitat de Barcelona i, encara que no ha mantingut els vincles del seu pare amb el món de l’animació, té una vinculació afectiva molt important amb l’època daurada de l’animació a Catalunya, doncs la va viure com un nen que va poder fer els seus primers curts a la tenda del pare rodejat d’animadors de la talla de Peñarroya o Ferrándiz.


Ens va comentar que al magatzem de la impremta del seu pare hi recorda apilats dibuixos originals de Junceda, Opisso o Cornet, que ara tindrien un valor incalculable però en el seu moment no se li donaven cap importància. A diferència d’ara, abans els originals no eren propietat de l’il·lustrador, i era l’editor qui se’ls quedava en pagar al dibuixant. D’aquí la queixa que m’han fet molts fills i filles de dibuixants, com Teresa Ferran o Montserrat Escobar, en conservar molt pocs o cap dels originals del seu pare.



A l’Archivo General de la Administración he trobat que l’any 1948 l’administració franquista atorga el “cartón de rodaje” als germans Baguñà per poder començar a rodar un llargmetratge d’animació, el tercer de l’estat espanyol, basat en l’argument de la ventafocs, i que portaria el títol de “La Cenicienta”. En aquella època, Jaume i Josep Baguñà eren més coneguts com a editors que no pas com a productors de films. La revista Patufet, adreçada a la canalla i fundada pel seu avi, els havia donat fama abans de la guerra. Tot i les temptatives en el món de l’animació que va fer Jaume Baguñà abans de la deflagració, i aprofitant el planter de dibuixants que passaven per la impremta dels germans per farcir les pàgines de revistes com El Virolet o Cu-cut!, no va ser fins passada la Guerra Civil que Jaume Baguñà es va plantejar seriosament de muntar una productora de dibuixos animats. 



El seu fill ens recordava com els germans Josep i Jaume eren de tarannà molt diferent, i això els va fer dividir el negoci familiar en dos. En Josep, molt més previngut i personificant el seny català, es va quedar amb la impremta, de la què va poder viure bé tota la vida i que ja heretava del seu avi. En Jaume, que tenia una mica més de rauxa i havia arribat a participar a les Olimpíades d’Amsterdam del 1928 amb la selecció espanyola de hoquei herba, es va quedar amb el negoci de l’animació i el d’una fàbrica de tubs de paper per filatura. Tot i l’època d’esplendor viscuda amb Dibujos Animados Chamartín després de fusionar-se Dibsono Films i Hispano Gràfic Films, tant el negoci dels tubs com el retards en el pagament dels curtmetratges per part del Ministerio, el van obligar a tancar ambdós negocis. A partir del 1945, després de la victòria aliada, el cinema americà torna a envair les sales espanyoles, donant l’esquena al dibuix animat nacional. Tot i així, Jaume Baguñà podrà continuar amb els dibuixos animats creant l’Editorial Científica Cinematográfica, sota la direcció de l’animador i metge Enric Ferran (Diban), amb títols com La fisiologia de la audición (1947) i Una excursión al laberinto (1951). El fill del Jaume Baguñà recorda les hores que el seu pare passava al costat del telèfon esperant la trucada del Ministeri que li havia de confirmar el pagament pel treball fet. Com que a Madrid pagaven a un any vista, en Jaume Baguñà havia d’esmpescar-se-les per pagar el dia a dia dels dibuixants amb préstecs demanats a familiars i amics, que retornava en arribar el pagament del Ministeri. Després d’anys de patiment jugant a un estira i arronsa amb el Ministeri, va decidir deixar-ho estar.


El seu fill, citant les paraules d’una entrevista amb l’animador Josep Escobar, em comentava que va ser un home que valia molt i, en canvi, “se’l van deixar perdre”. Perquè no es perdi del tot, reprodueixo aquí, amb el permís del seu fill, una caricatura que li va fer en Josep Escobar, el principal animador no només d’Hispano Gràfic Films i Dibujos Animados Chamartín sinó també del conte de la ventafocs que Baguñà va donar de relleu a Estela Films l'any 1949. 




Aprovechando la presencia de la catedrática Françoise Heitz en Barcelona, tuve el placer de entrevistar con ella a Jaume Baguñà, el hijo pequeño de Jaume Baguñà, pero ya me avisó que no era tan pequeño (“Tengo 68 años!”). Es profesor de Genética en la Universitat de Barcelona y, aunque no ha mantenido los vínculos de su padre con el mundo de la animación, tiene una vinculación afectiva muy importante con la época dorada de la animación en Cataluña, pues la vivió como un niño que pudo hacer sus primeros cortos en la tienda de su padre rodeado de animadores de la talla de Peñarroya o Ferrándiz.

Nos comentó que recuerda los dibujos amontonados en la imprenta de su padre con originales de Junceda, Opisso o Cornet, que ahora tendrían un valor incalculable pero que en su momento no se les daba ninguna importancia. A diferencia de lo que pasa hoy en día, antes los originales no eran propiedad del ilustrador, y era el editor quien se los quedaba al pagar al dibujante. Por eso me han mostrado su desilusión muchos de los hijos y hijas de los dibujantes con los que he hablado, como Teresa Ferran o Montserrat Escobar, al no poder conservar ninguno o escasos originales de su padre.


En el Archivo General de la Administración he encontrado que en el año 1948 la administración franquista otorga el cartón de rodaje a los hermanos Baguñà para poder empezar a rodar un largometraje de animación, el tercero del estado español, basado en el argumento de la cenicienta, y que llevaría el título de “La Cenicienta”. En esa época, Jaume y Josep Baguñà eran más conocidos como editores y no tanto como productores de films. La revista Patufet, orientada al público infantil y fundada por su abuelo, les dio fama antes de la guerra. Aunque los primeros tanteos en el mundo de la animación que hizo Jaume Baguñà fueron antes de la deflagración y que pudo aprovechar los dibujantes que ya tenía en nómina para sus revistas como El Virolet o Cu-cut!, no fue hasta pasada la Guerra Civil que Jaume Baguñà se planteó seriamente montar una productora de dibujos animados.

Su hijo nos recuerda cómo los hermanos Josep y Jaume tenían personalidades muy diferentes, y eso comportó la división del negocio familiar en dos: Josep, más precavido y personificando el “seny” catalán, se quedó con la imprenta, con la que pudo vivir bien el resto de su vida. Jaume, en cambio, que se dejó llevar más por la “rauxa” (arrebato) y llegó a participar en las Olimpiadas de Amsterdam del 1928 con la selección española de hoquey sobre hierba, se quedó con el negocio de la animación y el de una fábrica de tubos de papel para hilatura. A pesar de la época dorada de Dibujos Animados Chamartín tras la fusión de Dibsono Films con Hispano Gráfic Films, el negocio de los tubos y los retrasos en el pago de los cortos por parte del Ministerio le obligaron a cerrar ambos negocios. A partir del 1945, tras la victoria aliada, el cine americano vuelve a invadir las salas españolas, dando espaldarazo al dibujo animado nacional. A pesar de ello, Jaume Baguñà podrá continuar con los dibujos animados creando la Editorial Científica Cinematográfica, bajo la dirección del animador y médico Enric Ferran (Diban), con títulos como “La fisiología de la audición” (1947) y “Una excursión al laberinto” (1951).

El hijo de Jaune Baguñà recuerda las horas que su padre pasó al lado del teléfono esperando la llamada del Ministerio que le confirmara el pago por el trabajo realizado. Desde Madrid pagaban al cabo de un año, y durante este tiempo Jaume Baguñà tenía que ingeniárselas para pagar el día a día de los dibujantes con préstamos que pedía a familia y amigos, que eran devueltos al pagar el Ministerio. Después de años de sufrimiento jugando al gato y al ratón, decidió dejarlo.



Su hijo, citando las palabras que en una entrevista dijo el animador Josep Escobar, me comentó que fue un hombre que valía mucho pero en cambio “se lo dejaron perder”.

Para no dejarlo perder del todo, reproduzco aquí, con permiso de su hijo, una caricatura que le hizo Josep Escobar, el principal animador no tan sólo de Hispano Gráfic Films y Dibujos Animados Chamartín sinó también del cuento de la Cenicienta, del que Baguñà pasó la antorcha a Estela Films el 1949. 

Taking advantage of University professor Françoise Heitz’s travel to Barcelona, I had the pleasure to interview her and Jaume Baguñà, the younger of Jaume Baguñà’s sons, although he warned me that he is not so young anymore (“I’m 68!”). He is a professor on Genetic’s at the Universitat de Barcelona and, although he hasn’t the links with animation his father had, he keeps emotional bonds with catalan animation. When he was a child he could make his first animated short at his father’s store surrounded by senior animators as Peñarroya or Ferrándiz.

He told us that he recalls his father’s printing store with original drawings of JuncedaOpisso or Cornet piled up untidily. Nowadays that drawings would be really expensive, but in those days people thought they were just mass culture products. In these times the illustrator wasn’t the owner of his drawings, and was the editor who paid the illustrator to own them. That’s why some of the illustrator’s descendants I talked with are disappointed with the lack of original drawings they have from his or her patriarch.

In the Archivo General de la Administración I found that on 1948 the Franco’s Administration gave the “cartón de rodaje” (shooting permission) to start shooting the animated feature film, that was the third one made in Barcelona and Spain as well. The plot was Cinderella’s story, and the title was “La Cenicienta”. By that time, Jaume and Josep Baguñà were known because of their printing business and not so much as film producers. The Patufet review, focused on children and founded by their grandfather, made them famous before the Spanish War. Although they made some shortfilms before the war conflict, with Baguñà  involving his best illustrators from his reviews as El Virolet  or Cu-cut! in animated films, it wasn’t untill the end of the Civil War that Jaume Baguñà took it seriously about creating a production company, the Hispano Gráfic Films, that later will be called Dibujos Animados Chamartín.

His biologist son recalls how different were the two brothers, Josep and Jaume, and their differences made the business to split in two. Josep, who was more cautious and embodied the catalan “seny” (good sense), kept the printing business and it maintained him for life. On the other hand, Jaume, prone to outbursts (“rauxa”), competed with national representation on mountain sports, kept the animated business and another one on textile resources. He lived a golden age during the Forties, after the mergering of Dibsono Films and Hispano Gráfic Films, but later on the animated films as much as the textile resources didn’t allow him to make a life from it. The Ministerio in Madrid paied the films a year after they were made, and during this year Jaume had to pay their employees asking for money to relatives until Madrid paid and the money was given back. That’s how he created the Editorial Científica Cinematográfica, and it survived until the Sixties, when Jaume Baguñà couldn’t endure the Ministerio delay any longer. Quoting the animator Josep Escobar, Jaume junior told me that his father was a worthy man but they “let him to be lost”.

As I don’t want him to be lost completely, with his son’s permission, I post a caricature of Jaume Baguñà senior made by Josep Escobar  the main animator not only in the Hispano Gráfic Films but also in Dibujos Animados Chamartín and the Cenicienta feature film, which was started by Baguñà but finished by Estela Films.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada