ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dijous, 18 de juliol de 2013

Josep Escobar; an overwhelming imagination


Josep Escobar: un ninotaire d'imaginació desbordant

    Josep Escobar va entrar a treballar a la Hispano Gráfic Films l’octubre del 1937, segons consta a la declaració jurada de l’interrogatori que se li va fer l'any 1939 a l’Auditoria de Guerra de la 4a regió militar, actualment a l’Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona. El seu contacte amb els Baguñà data de molt abans: els editors de la revista Patufet van ser els primers a donar feina a un jove Escobar que treballava a Correus i volia ser dibuixant. A l’Hemeroteca Josep Móra de Granollers consta que Escobar va animar personalment 173 dels 557 plans de la pel·lícula, convertint-se en l’animador més prolífic. A aquestes dades cal afegir la total llibertat de la què va gaudir per modificar el guió i afegir-hi escenes divertides i enginyoses amb una facilitat que ja li venia de la seva tasca de dibuixant, que mantenia de forma paral·lela a l’editorial Bruguera.
     María Manzanera afirma, a resultes d’una entrevista amb el mestre, que tots els personatges del film, exceptuant la Ventafocs i el Príncep, van ser obra d’Escobar. Scariot,  personatge rodanxó sorgit de la commedia dell’Arte, és una de les seves creacions més aconseguides. El mag Murgo és Carpanta, l’etern afamat dels còmics de la Bruguera creat per Escobar com a reflex de la gana de postguerra. El barret i la capa el disfressen, convertint-lo en la caricatura de l’arquetip universal del savi despistat. El mateix Escobar, en el seu curs de caricatura, accepta el plagi sempre que sigui l’exploració des de punts de vista diferents d’un tema proposat per un altre creador (en aquest cas, ell mateix):
     “Existeix un tipus de plagi - tot i que no és aquesta la paraula que el defineix exactament - que pot acceptar-se i que no és cap deshonra per qui la practica. Ens referim als que a la vista d’una caricatura ja publicada, treuen de la mateixa conseqüències originals, aspectes diferents o versions inèdites sobre el tema, que es possible que no se li hagin ocorregut ni al mateix creador de l’acudit plagiat.” (Lliçó n. 9. Per veure més sobre el curs aneu al final del post)
     Per a Françoise Heitz no es tracta d’una simple reutilització sinó d’un clin d’oeil a l’espectador adult que podia gaudir reconeixent la simultaneïtat del personatge en mitjans tan dispars com el cinema i el paper: “S’hi pot veure un tret metadiscursiu que persegueix crear amb l’espectador (més aviat amb l’adult que amb l’infant) una convivència transcultural, perquè el cinema i el còmic constituïen en aquella època dues formes d’expressió artística molt populars” .
     Les confusions amb la Ventafocs de Walt Disney van ser nombroses i perduren fins als nostres dies. En ambdues versions de la Ventafocs apareix un felí que ronda la protagonista. La creació d’Escobar, de nom Ulisses, és un desdoblament benigne de la fada padrina, mentre que en la cinta de Disney el gat Lucifer té tan bones intencions com connotacions positives té el seu nom. Escobar estava força avesat a dibuixar felins: un dels seus personatges que gaudiren de sèrie pròpia en l’època dels Estudis Chamartín era Zapirón, un gat entremaliat que se les empescava totes per aconseguir el que es proposava. 
Lucifer, el gat de Cinderella
    
Ulises, el gat de Érase una vez...

     La presència d’animals benefactors al voltant de la protagonista compleix la funció simbòlica de substituir els requeriments protectors de la mare absent. En moltes versions europees i orientals del conte, la mare es transforma en un animal per salvar la seva filla mitjançant la màgia sota la forma d’un vedell, una vaca o un xai. Omplint el buit matern, en la narració del film hi trobem el gat Ulises i tota una panòplia de servidors que vetllaran per la Ventafocs, amb noms tan grandiloqüents com Bertoldo, Gualterio o Heraldo. Destaca en les seves funcions servils el patge Raúl, que per la seva jovenesa i cert amor platònic no desaprofitarà mai l’oportunitat d’ajudar la Ventafocs. El doblatge d’aquest personatge va ser encomanat a Carme Contreras, avui actriu de l’escena catalana i de sèries de televisió com El cor de la ciutat o Hospital Central.
     Fruit del bagatge d’Escobar, els trets comuns entre la madrastra de la Ventafocs i la sogra més famosa de les vinyetes de Bruguera, Doña Tula, refermen una visió matriarcal plena de sàtira social. Afers econòmics obliguen al patriarca del film a allunyar-se de la llar, mentre que en el cas de Doña Tula és la sogra qui exclou el gendre. La descripció de Guiral i Soldevilla de Doña Tula escau també a la madrastra del conte: “és una dona de físic poc agraciat, obesa, fins i tot hercúlia, rondinaire, de rostre sorrut, vestida gairebé sempre amb vestits estampats de clapes o flors...”.

Doña Tula, la sogra malcarada.

     El personatge de Doña Tula apareix l’any 1951 al primer número de la revista de l’editorial Bruguera El DDT contra las penas. La violència de gènere, de la sogra contra el gendre, i el capgirament de l’estereotipat pater familias del franquisme, abundaven en cadascuna de les historietes protagonitzades per aquest personatge. Per això l’any 1956 Escobar va rebre una carta de la Direcció General de Premsa que recomanava certs canvis en el personatge, donat que atemptava “contra la sagrada unitat del matrimoni”. La Censura eixamplava el seu camp d’acció fins el món editorial tot promulgant en el B.O.E d’aquell any una llei que especificava que calia evitar “tota desviació de l’humorisme cap a la ridiculització de l’autoritat dels pares, de la santedat de la família i la llar, del respecte a les persones que exerceixen l’autoritat, de l’amor a la Pàtria i de l’obediència de les lleis”. El pare de Doña Tula va preferir fer desaparèixer el personatge abans que edulcorar-lo seguint els paràmetres catòlico-falangistes. La madrastra d’Érase una vez... se’n va lliurar, tot i que segurament també atemptava contra la unitat del matrimoni.


Josep Escobar: un dibujante desbordante en imaginación.

     Josep Escobar entró a trabajar en la Hispano Gráfic Films el octubre de 1937, y así consta en la declaración jurada del interrogatorio que se le hizo tras la guerra en la Auditoria de Guerra de la 4a región militar, actualmente en el Archivo del Tribunal Militar de Barcelona. Su contacto con los Baguñà es anterior, pues los editores de la revista Patufet fueron los primeros en dar trabajo a un joven Escobar que trabajaba en Correos y quería ser dibujante. 
En la Hemeroteca Josep Móra de Granollers consta que Escobar animó personalmente 173 de los 557 planos del film, lo que le convierte en el animador más prolífico. A estos datos cabe añadir la total libertad que tuvo para modificar el guión y añadir escenas divertidas y ingeniosas con una facilidad que le venía de sus tareas como dibujante para la Editorial Bruguera.
     Tras una entrevista con el maestro, María Manzanera afirma que todos los personajes del film, a excepción de la Cenicienta y el Príncipe, fueron obra de Escobar. Scariot, personaje gordinflón surgido de la commedia dell’Arte, es una de sus mejores creaciones. El mago Murgo es Carpanta, el eterno hambriento de los cómics Bruguera y reflejo del hambre de posguerra. El sombrero y la capa lo disfrazan convirtiéndolo en el arquetipo universal de sabio despistado. El mismo Escobar, en su curso de caricatura, acepta este tipo de autoplagio:
     “Existe un tipo de plagio - aunque no sea esta la palabra que lo defina - que puede aceptarse y que no es ninguna deshonra para quien lo practica. Nos referimos a aquellos que ante una caricatura ya publicada, sacan de la misma consecuencias originales, aspectos diferentes o versiones inéditas sobre el tema, que es posible que no se le hayan ocurrido ni al mismo creador del chiste plagiado “ (Lección n.9. Para más información sobre el curso, ir al final del post)
     Françoise Heitz piensa que no se trata de una simple reutilización: es un clin d’oeil al espectador adulto que podía disfrutar al reconocer la simultaneidad del personaje en medios tan dispares como el cine y el cómic: “Podemos ver en ello un rasgo metadiscursivo que persigue crear en el espectador (más bien en el adulto que en el niño) una convivencia transcultural, ya que el cine y el cómic constituían en esa época dos formas de expresión artística muy populares”.
     Las confusiones con la Cenicienta de Disney fueron tantas que perduran hasta nuestros días. En las dos versiones aparece un felino que acompaña a la protagonista. La creación de escobar, de nombre Ulises, es un desdoblamiento benigno de la hada madrina, mientras que en la cinta de Disney el gato Lucifer tiene tan buenas intenciones como connotaciones positivas tiene su nombre. Escobar estaba bastante acostumbrado a dibujar felinos: uno de sus personajes que tuvieron serie propia en la época de los Estudios Chamartín era Zapirón, un gato travieso que conseguía siempre sus propósitos.

La revista Junior Films de Baguñà Hermanos publicó versiones en historieta de los personajes de  Dibujos Animados Chamartín, com este trozo de historieta sobre Zapirón (1948), realizada por Escobar. (Hemeroteca Granollers)
     La presencia de animales benefactores alrededor de la protagonista cumple la función simbólica de sustituir los cuidados de la madre ausente. En muchas versiones europeas y orientales del cuento, la madre se transforma en un animal para salvar a su hija mediante la magia bajo la forma de un ternero, una vaca o una oveja. Llenando el vacío materno, en la narración del film hallamos el gato Ulises y toda una corte de servidores que velaran por Cenicienta, con nombres tan rimbombantes como Bertoldo, Gualterio o Heraldo. Destaca en sus funciones serviles el paje Raúl, que por su juventud y un deje de amor platónico, no desaprovechará ninguna ocasión para ayudar a Cenicienta. El doblaje de este personaje se encargó a una joven Carme Contreras, hoy actriz de la escena catalana y de series como Hospital Central.
     Fruto de la experiencia de Escobar, el parecido entre la madrastra y la suegra más famosa de Bruguera, Doña Tula, reafirman una visión matriarcal repleta de sátira social. Menesteres económicos obligan al patriarca del film a alejarse del hogar, mientras que en el caso de Doña Tula es la suegra quien echa al yerno. La descripción que Guiral y Soldevilla hacen de Doña Tula va como un guante a la madrastra del cuento: “Es una mujer de físico poco agraciado, obesa, hercúlea incluso, gruñona, de rostro ceñudo, ataviada casi siempre con vestidos estampados de topos o flores...”.
     El personaje de Doña Tula aparece el año 1951 en el primer número de la revista de la editorial Bruguera El DDT contra las penas. La violencia de género de la suegra contra el yerno y la inversión del estereotipado pater familias del franquismo abundaban en las historietas de este personaje. Por ello en el año 1956 Josep Escobar recibió una carta de la Dirección General de Prensa recomendando ciertos cambios en el personaje ya que “atentaba contra la sagrada unidad del matrimonio”. La censura ampliaba su radio de acción hasta el mundo editorial con el B.O.E de aquel año, en el que especificaba que se tenía que evitar: “cualquier desviación del humorismo hacia la ridiculización de la autoridad de los padres, la santidad de la familia y el hogar, el respeto por las personas que ejerzan la autoridad, del amor a la Patria y de la obediencia a las leyes”. El padre de Doña Tula prefirió hacer desaparecer el personaje antes que edulcorarlo según los parámetros católico-falangistas La madrastra de Érase una vez... se salvó de la censura, aunque seguramente también atentaba contra la unidad del matrimonio.

Josep Escobar; a cartoonist with overwhelming imagination

Josep Escobar was hired by the Hispano Gráfic Films on october 1937, as we can read it in the documents from his interrogation in the Auditoria de Guerra from the 4th militar region, number 21727, nowadays in the Archivo del Tribunal Militar in Barcelona. He worked for Baguñà’s brothers before that, so they give him his first job as an illustrator while he was working in the mail service. 
In the Hemeroteca Josep Móra of Granollers there are documents stating that Escobar animated 173 from the 557 shots of the movie, which makes him the most prolific animator. We also must add the freedom he had on making changes on the script and adding funny scenes with the easiness he developed in the comic strips for the Editorial Bruguera. 
After an interview with the master, María Manzanera asserts that all the characters from the film, except form the Prince and Cinderella, were made by Josep Escobar. Scariot, a plump character with roots in the Commedia dell’arte, is one of his best creations. The hat and the cloak turn him into the universal archetype of absentminded wizard. Escobar himself accepts this kind of autoplagiarism: “There is a kind of plagiarism - and probably this is not the word to define it - that can be accepted and is not a dishonour for the ones who practice it. We are referring to those that take someone else’s caricature and underline different aspects or make original versions of it that probably are not in the mind of the copied joke’s creator”. (Lesson n.9. More information about the workshop at the end of the post)
Françoise Heitz thinks that it’s not just reusing: it’s a clin d’oeil to the adult audience that was able to recognize the character through different media, from comic to cinema: “We can assert that it is a metadiscursif procedure that aims to create on the audience (the adult one rather than the children) a transcultural coexistence, because in those days cinema and comic were very popular forms of artistic expression”.
The mistakes with Disney’s Cinderella were so many that they persist nowadays. In both versions of Cinderella there is a feline accompanying the main character. Escobar’s creation, named Ulises, is the alter ego of the fairy godmother while in the Disney’s film the Lucifer cat has as good intentions as mild connotations has its name. Escobar was used to draw cats: on of his characters that had its own series during the Dibujos Animados Chamartín period was Zapirón, a naughty cat that managed to do things its way.
The presence of benign animals around the main character has the symbolic function of substituting the absent mother requirements. To fulfil the mother’s emptiness we can find in the film Ulises the cat and a bunch of servants that help Cinderella with flamboyant names as Bertoldo, Gualterio or Heraldo. The most helpful one is Raúl, the youngest and full of platonic love for Cinderella, The dubbing of that character was made by Carme Contreras, a famous theatre actress nowadays and a performer in TV series as Hospital Central.
As a result of Escobar’s experience, the similarity between the stepmother of the film and the most famous mother-in-law in the Bruguera Comics, Doña Tula, reassure the social satire from the matriarchal point of view. Economical matters make the patriarch of the film to move away from home, meanwhile in the comic is Doña Tula the one who kicks his son-in-law out. The description of Doña Tula made by Guiral and Soldevilla suits the stepmother from the film: “She is a woman physically not appealing, obese, even herculian, grumpy, with frowning face, mainly dressed with spots and flowers...”.

Doña Tula y Don Clotildo, the mother-in-law and the son-in-law.
The stepmother and Cinderella in Érase una vez...

The character of Doña Tula appears on 1951 in the first number of the Bruguera magazine “El DDT contra las penas”. Domestic violence from the mother-in-law against the son-in-law means turning upside down the pater familias sterotyped by Franco’s authority. Josep Escobar received a letter from the Dirección General de Prensa with an advise about things to change on Doña Tula’s stories because it was “an attack against the holiness of marriage”. Censorship has just assumed editorial and press controls through a new law appeared in the B.O.E, 2nd February 1956. Authorities published a list of things to be avoided: “any kind of humour that involves making fun of parent’s authority, family and home holiness, respect to those who practice authority, love to homeland and obedience to laws”. Doña Tula’s father preferred not to draw the character anymore rather than to sweeten according to catholic-falangist parameters. The stepmother of “Érase una vez...” survived the censorship, although she was attempting against the holly unity of marriage too.

My tribute to Josep Escobar's caricature workshop he did on the sixties. Click on the link below the image. Hope you like it!


http://youtu.be/nPlN3_YH5k4

And an interesting book to fall in love with Josep Escobar's creations; just in case you haven't fallen yet. "El mundo de Escobar (Escobar's world)", written by Antoni Guiral and Joan Manuel Soldevilla, Ediciones B, 2008. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada