Rafael Ferrer-Fitó, pioner de la música per a l'animació

CAT

Rafael Ferrer-Fitó va ser el primer compositor d'animació de l'estat, component la primera banda sonora específicament animada per a la sèrie Don Cleque de la productora Dibsono films, fundada el 1940 per Alejandro Fernández de la Reguera. Malgrat que a vegades s'ha dit que el primer en composar per a l'animació fou Jacinto Guerrero, mestre de zarzueles que resten en l'imaginari popular i autor acreditat de la música del film Garbancito de la Mancha (1945), cal precisar que el mestre Guerrero no va ser el primer a dedicar-se específicament a l'animació.

Àlbum il·lustrat de la sèrie d'animació Don Cleque, de Dibujos Animados Chamartín.

Amb la posterior fusió, l'any 1941, de les dues principals productores d'animació de l'estat amb seu a Barcelona, Dibsono Films i Hispano Gráfic Films (de Jaume Baguñà), Rafael Ferrer-Fitó va passar a formar part de l'equip de Dibujos Animados Chamartín. Aquest estudi, ancorat a la Casa Batlló del Passeig de Gràcia, era independent dels Estudios Chamartín de Madrid, malgrat rebre'n el nom. Vull desfer aquí la confusió separant molt bé ambdues empreses: Chamartín Producciones y Distribuciones operava des de Madrid, i distribuïa els films de l'estudi Dibujos Animados Chamartín, fundat per Jaume Baguñà, a qui només li faltava un peu en l'exhibició per tenir les tres potes del negoci.

El Fakir González en la selva (1942), de Francesc Rovira-Beleta, productor de la CEIDA.

Francesc Rovira-Beleta (fundador de la productora d'animació CEIDA) confessava anys més tard en una entrevista que ell utilitzava música clàssica i l'apedaçava per fer-la quadrar amb la seva sèrie dels anys quaranta protagonitzada pel Faquir González i animada per Joaquim Muntanyola i Josep Escobar. En canvi, per la mateixa època, Jaume Baguñà ja confiava la composició musical de les seves sèries animades (Civilón, Zapirón, Pituco, Garabatos i Don Cleque) al mestre Ferrer-Fitó, que a finals de la dècada passaria a dirigir l'orquestra de la RTVE a Barcelona.

El Compositor Rafael Ferrer-Fitó. Imatge de domini públic.

El 1950 Ferrer-Fitó coronava la seva carrera musical animada amb la BSO d'Érase una vez..., film de Josep Escobar i Alexandre Cirici que no va fer gran fortuna a taquilla per la competència amb el film de Disney del mateix argument (Cinderella). Oblidat per la premsa i les institucions en la recuperació recent d'aquest film emblemàtic, vull reivindicar la figura de Ferrer-Fitó amb l'article que acabo de publicar Serra d'Or. No només va escriure música per a cinema i animació, sinó que també va fer composicions de gran envergadura i també vinculades al patrimoni català, com ara música coral i per a cobla. Gràcies a les aportacions del seu fill, he pogut recomposar la figura d'aquest mestre oblidat.

Per a més informació:

Serra d'Or, n.763, jul. 2023

The Golden Age of Spanish Animation (1929-1951)

Rafael Ferrer-Fitó

ESP

Rafael Ferrer-Fitó fue el primer compositor de animación del estado, componiendo en 1940 la primera banda sonora específicamente animada para la serie Don Cleque de la productora Dibsono films, fundada a finales de los años treinta por Alejandro Fernández de la Reguera. Aunque a veces se ha dicho que el primero en componer para la animación fue Jacinto Guerrero, maestro de zarzuelas que han quedado en el imaginario colectivo y autor acreditado de la banda sonora de Garbancito de la Mancha (1945), cabe precisar que el maestro Guerrero no fue el primero en dedicarse específicamente a la animación.

Con la fusión, en 1941, de las dos principales productoras de animación del estado con sede en Barcelona, ​​Dibsono Films e Hispano Gráfico Films (de Jaume Baguñà), Rafael Ferrer-Fitó pasó a formar parte del equipo de Dibujos Animados Chamartín. Este estudio, anclado en la Casa Batlló del Paseo de Gracia, era independiente de los Estudios Chamartín de Madrid, a pesar de recibir su nombre. Quiero deshacer aquí la confusión separando muy bien a ambas empresas: Chamartín Producciones y Distribuciones operaba desde Madrid, y distribuía los filmes del estudio Dibujos Animados Chamartín, fundado por Jaume Baguñà, al que sólo le faltaba un pie en la exhibición para tener las tres patas del negocio.

Material promocional de Don Cleque marinero (Don Cleque sailor, 1942), serie de Dibujos Animados Chamartín heredada de Dibsono Films. Hemeroteca Josep Mora de Granollers.

Francesc Rovira-Beleta (fundador de la productora de animación CEIDA) confesaba años más tarde en una entrevista que él utilizaba música clásica y la parcheaba para hacerla cuadrar con su serie de los años cuarenta protagonizada por el Faquir González y animada por Joaquim Muntanyola y Josep Escobar. En cambio, por la misma época, Jaume Baguñà confiaba ya la composición musical de sus series animadas (Civilón, Zapirón, Pituco, Garabatos y Don Cleque) al maestro Ferrer-Fitó, que a finales de la década pasaría a dirigir la orquesta de la RTVE en Barcelona.

En 1950 Ferrer-Fitó coronaba su carrera musical animada con la BSO de Erase una vez..., filme de Josep Escobar y Alexandre Cirici que no hizo gran fortuna en taquilla por la competencia con el filme de Disney del mismo argumento (Cinderella). Olvidado por la prensa y las instituciones en la reciente recuperación de este filme emblemático, quiero reivindicar la figura de Ferrer-Fitó con el artículo que acabo de publicar Serra d'Or. No sólo escribió música para cine y animación, sino que también realizó composiciones de gran envergadura y también vinculadas al patrimonio catalán, como música coral y para copla. Gracias a las aportaciones de su hijo, he podido recomponer la figura de ese maestro olvidado.

Characters and prizes won by Don Cleque and Civilón series. Junior Films Journal (1945).

Más información;

Serra d'Or, n.763, jul. 2023

The Golden Age of Spanish Animation (1929-1951)

Rafael Ferrer-Fitó

ENG

Rafael Ferrer-Fitó was the first Spanish animation composer, creating in 1940 the first specifically animated soundtrack for the series Don Cleque in the production company Dibsono films, founded in the late thirties by Alejandro Fernández de la Reguera. Although it has sometimes been said that the first to compose for animation in Spain was Jacinto Guerrero, master of zarzuelas that have remained in local imagery and accredited author of the soundtrack for Garbancito de la Mancha (1945), it should be noted that maestro Guerrero was not the first to dedicate himself specifically to animation.

In 1941, the two main Spanish animation studios based in Barcelona, ​​Dibsono Films and Hispano Gráfico Films (of Jaume Baguñà), had merged and Rafael Ferrer-Fitó became part of the Dibujos Animados Chamartín, the new studio created from the combination. This studio, established in Gaudi's fashionable Casa Batlló in Passeig de Gracia, was independent from Estudios Chamartín in Madrid, despite receiving its name. I want to undo a historical confusion by separating the two companies: Chamartín Producciones y Distribuciones operated from Madrid, and distributed the films of the Dibujos Animados Chamartín studio, founded in Barcelona by Jaume Baguñà, which only lacked one foot in the exhibition to have the three legs of the business.

Animators working in Dibujos Animados Chamartín Headquarters (1942).
Promotional material. Filmoteca de Catalunya.

Francesc Rovira-Beleta (founder of the animation production company of the period, CEIDA) confessed years later in an interview that he used classical music and patched it up to make it fit with his series from the forties starring Fakir González and animated by Joaquim Muntanyola and Josep Escobar. On the other hand, Jaume Baguñà already entrusted the musical composition of his animated series (Civilón, Zapirón, Pituco, Garabatos and Don Cleque) to maestro Ferrer-Fitó, who at the end of the decade would go on to direct the RTVE orchestra in Barcelona.

Comic strip Don Cleque en el circo (Don Cleque in the circus, 1946) published in the Junior Films Journal.

In 1950 Ferrer-Fitó crowned his animated musical career with the soundtrack of Érase una vez..., a film by Josep Escobar and Alexandre Cirici that did not make a great box office due to competition with the Disney film with the same plot (Cinderella). Forgotten by the press and the institutions in the recent recovery of this emblematic film, I want to vindicate the figure of Ferrer-Fitó with the article that Serra d'Or journal has just published. Not only did he write music for film and animation, but he also made large-scale compositions linked to Catalan heritage, such as choral music and tradicional Cobla music. Thanks to his son's contributions, I have been able to rebuild the figure of that forgotten pioneer.

More information:

Serra d'Or, n.763, jul. 2023

The Golden Age of Spanish Animation (1929-1951)

Rafael Ferrer-Fitó

Érase una vez... a El Cartoonscopio

CAT

Gràcies a l'amable invitació de Cruz Delgado (el fill del més prolífic director espanyol d'animació tradicional) he pogut participar en aquest podcast dedicat a l'animació d'Érase una vez.... El Cruz em va convidar per tal que aportés la informació que he anat recopilant amb els anys no només d'aquesta pel·lícula sinó també de Josep Escobar, que va ser un animador fonamental de l'etapa daurada de l'animació dels anys quaranta a Catalunya. Quan encara no s'estava fent animació a la resta d'Espanya, i el tímid intent de crear indústria de la SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) durant l'època republicana no havia tingut continuïtat, a Catalunya neixen després de la Guerra Civil tot un seguit d'estudis que van demostrar el bon moment que vivia la indústria de l'animació. Hispano Gráfic Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay i Estela Films són les productores catalanes que durant els anys quaranta van permetre una expansió de la indústria catalana creant publicitat animada, sèries d'animació, animació divulgativa i científica, així com quatre llargmetratges d'animació en poc més de sis anys (1945- 1952). 

https://www.ivoox.com/cartoonscopio-56-erase-vez-de-audios-mp3_rf_111400341_1.html

Amb aquest podcast fem un repàs a aquesta etapa gloriosa, intensa i amb molts alts i baixos que culmina amb l'estrena d'Érase una vez..., on es reuneix tot el talent del moment per donar lloc al que sovint s'ha qualificat, i amb raó, el cant del cigne de l'edat daurada de l'animació espanyola. Després d'aquest film estrenat el 1950, i amb la poca viabilitat de la darrera estrena de Balet y Blay el 1952, Sueños de Tay-pi, no tornarem a tenir llargmetratges fins que el 1966 s'estreni El mago de los sueños. Tota una indústria es va desmantellar i va trigar més d'una dècada en recuperar-se, malvivint amb la publicitat. Els artífex de l'edat daurada els anys seixanta ja s'havien reciclat, i permetran el boom del còmic de l'etapa de Bruguera: no només Escobar, sinó també Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran i Sevillano formaren part d'aquests animadors que es van reciclar a les imatges estàtiques per continuar vivint de l'ofici de dibuixant. Agraeixo al Cruz la seva insistència a tenir-me en el programa, i espero que aquesta participació es repeteixi en el futur. Gràcies, Cruz!

ESP

Gracias a la amable invitación de Cruz Delgado (el hijo del más prolífico director español de animación tradicional) he podido participar en este podcast dedicado a la animación de Erase una vez.... Cruz me invitó a que aportara la información que he ido recopilando con los años no sólo de esta película sino también de Josep Escobar, que fue un animador fundamental de la etapa dorada de la animación de los años cuarenta en Cataluña. Cuando todavía no se estaba haciendo animación en el resto de España, y el tímido intento de crear industria de la SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) durante la época republicana no había tenido continuidad, en Cataluña nacen después de la Guerra Civil una serie de estudios que demostraron el buen momento que vivía la industria de la animación. Hispano Gráfico Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay y Estela Films son las productoras catalanas que durante los años cuarenta permitieron una expansión de la industria catalana creando publicidad animada , series de animación, animación divulgativa y científica, así como cuatro largometrajes de animación en poco más de seis años (1945-1952). 

Con este podcast hacemos un repaso a esta etapa gloriosa, intensa y con muchos altibajos que culmina con el estreno de Erase una vez..., donde se reúne todo el talento del momento para dar lugar a lo que a menudo se ha calificado, y con razón, el canto del cisne de la edad dorada de la animación española. Después de este filme estrenado en 1950, y con la poca viabilidad del último estreno de Balet y Blay en 1952, Sueños de Tay-pi, no volveremos a tener largometrajes hasta que en 1966 se estrene El mago de los sueños. Toda una industria se desmanteló y tardó más de una década en recuperarse, malviviendo con la publicidad. Los artífices de la edad dorada en los años sesenta ya se habían reciclado, permitiendo el boom del cómic de la etapa de Bruguera: no sólo Escobar, sino también Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran y Sevillano formaron parte de estos animadores que se reciclaron en las imágenes estáticas para seguir viviendo del oficio de dibujante. Agradezco a Cruz su insistencia en tenerme en el programa, y ​​espero que esta participación se repita en el futuro. ¡Gracias, Cruz!

ENG

Thanks to the kind invitation of Cruz Delgado (the son of the most prolific Spanish director of traditional animation) I was able to participate in this podcast dedicated to the animation of Érase una vez.... Cruz invited me in order to provide the information that I have been collecting over the years not only about this film but also about Josep Escobar, who was a fundamental animator of the golden stage of animation in the 1940s in Catalonia. When animation was not yet being done in the rest of Spain, and the timid attempt to create an industry by SEDA (Sociedad Española de Dibujos Animados) during the Republican era had not had continuity, in Catalonia a whole series of studies were born after the Civil War, and thet demonstrated the good times that the animation industry was living. Hispano Gráfic Films, Dibsono Films, Diarmo Films, Dibujos Animados Chamartín, CEIDA (Cinematografía Española Internacional Dibujos Animados), Estudios Balet y Blay and Estela Films are the Catalan production companies that during the 1940s enabled the expansion of the Catalan industry by creating animated advertising , animated series, dissemination and scientific animation, as well as four animated feature films in just over six years (1945-1952). 

With this podcast we take a look at this glorious, intense era with many ups and downs that culminate with the premiere of Érase una vez..., where all the talent of the moment gathered to give rise to what has often been qualified, and rightly so, the swan song of the golden age of Spanish animation. After this film released in 1950, and with the poor viability of Balet y Blay's last release in 1952, Sueños de Tay-pi, we will not have feature films again until El mago de los sueños is released in 1966. An entire industry was dismantled and took more than a decade to recover, living off of advertising. The artists of the golden age in the sixties had already been recycled, and they will allow the comic boom of the Bruguera era: not only Escobar, but also Urda, Peñarroya, Ferrándiz, Ferran and Sevillano were part of these animators who were recycled into static images to continue living from the draftsman's craft. I thank Cruz for his insistence on having me on the podcast, and I hope that this participation will be repeated in the future. Thanks Cruz!

 

Antònia Oliveró, una intercaladora a l'època daurada de l'animació

CAT

He localitzat una altra animadora d’Érase una vez... Bé, va ser intercaladora del film, però també va fer de model per unes sessions fotogràfiques que van sortir a la Revista Cámara el 1950. Jo ja havia intentat esbrinar qui era la noia de les fotografies d’aquesta revista (vegeu l'entrada) que posava davant l’equip d’animació que la dibuixava del natural, al més pur estil Disney. Al rotatiu hi deia que era membre de l’Esbart Verdaguer, però participants de l’Esbart em van comentar que no els sonava de res. Finalment el misteri ha estat resolt: es tracta d’Antònia Oliveró, una jove intercaladora que, en fallar la noia que havia de posar a l’estudi perquè venia un fotògraf a fer fotos promocionals, va substituir la model absent. 

Fotografia de la revista Cámara (1950) amb Josep Escobar
donant indicacions a Antònia Oliveró.

L’Antònia em va explicar que tenia disset anys quan es va posar a intercalar els fotogrames clau que li passava l’animador principal, el Guillem Fresquet. Ara en té noranta-un i es troba perfectament tan físicament com mentalment: vaig poder comprovar que té una memòria prodigiosa. L’Antònia recordava que per animar el film l’equip es dividia en diferents grups amb un animador principal i els seus ajudants. Recorda també poques dones animant i moltes al departament de pintura, però a ella això de la intercalació li agradava més, perquè era un treball minuciós però una mica més creatiu. A principis del cinquanta també va ajudar a finalitzar una pel·lícula per a Balet y Blay, de la qual no recordava el nom. Per sort, em va compartir un document primordial per a una investigadora de l’animació: una pila de dibuixos relligats manualment. 

L'Antònia Oliveró davant del cartell del film en la seva estrena al cinema Zumzeig (2022).

En ensenyar-me’ls em va dir que eren dibuixets dedicats per membres de l’equip, i entre aquests vam poder anar corroborant animadors com en Federico Sevillano, aquarel·listes com Guillem Fresquet o dibuixants com el Bernet Toledano o Arnalot, qui li va fer un dibuix amb un text una mica pujat de to. El més gratificant d’aquests dibuixos va ser el primer que em va compartir, que era un cor molt realista d’on sortia una rosa i una daga. Estava firmat per un tal Sevi, un dibuixant de qui ja anteriorment jo havia buscat la pista (vegeu aquesta entrada). L’Antònia em va corroborar que es tractava del dibuixant i animador Frederic Sevillano. Una altra de les troballes va ser un dibuix que havia confeccionat un animador de Balet y Blay que reproduïa a llapis els personatges de Sueños de Tay-pi. Per tant, gràcies a aquest dibuix, vaig saber que l’Antònia també havia participat en aquest darrer film de l’estudi, que va tancar les portes a principis dels cinquanta. 

El dibuix Frederic Sevillano, que ara sabem que també signava com a "Sevi".

Malgrat la reticència de l’Antònia a parlar amb mi, perquè deia que ella no havia estat ningú important dins l’equip, ara tenim un document oral de la seva participació en la confecció del film, i m’ha subministrat informacions sobre rutines i jerarquies de l’estudi que permeten ampliar els nostres coneixements sobre l’època daurada de l’animació.

ESP

He localizado a otra animadora de Érase una vez... Bueno, fue intercaladora del filme, pero también hizo de modelo por unas sesiones fotográficas que salieron a la Revista Cámara en 1950. Yo ya había intentado averiguar quién era la chica de las fotografías de esta revista (véase la entrada) que ponía ante el equipo de animación que la dibujaba del natural, al más puro estilo Disney. En el rotativo decía que era miembro del Esbart Verdaguer, pero participantes del Esbart me comentaron que no les sonaba de nada. Finalmente el misterio ha sido resuelto: se trata de Antonia Oliveró, una joven intercaladora que, al fallar la chica que debía posar en el estudio porque venía un fotógrafo a tomar fotos promocionales, sustituyó a la modelo ausente.

Antònia Oliveró con Ana Fernández, la parienta que nos puso en contacto.

Antonia me contó que tenía diecisiete años cuando se puso a intercalar los fotogramas clave que le pasaba el animador principal, Guillem Fresquet. Ahora tiene noventa y uno y se encuentra perfectamente tanto física como mentalmente: pude comprobar que tiene una memoria prodigiosa. Antonia recordaba que para animar el filme el equipo se dividía en diferentes grupos con un animador principal y sus ayudantes. Recuerda también a pocas mujeres animando ya muchas en el departamento de pintura, pero a ella lo de la intercalación le gustaba más, porque era un trabajo minucioso pero algo más creativo. A principios del cincuenta también ayudó a finalizar una película para Balet y Blay, de la que no recordaba su nombre. Por suerte, me compartió un documento primordial para una investigadora de la animación: un montón de dibujos ligados manualmente.

Uns apunts ràpids de Bequer.

El dibuix amb l'estil inconfusible de Joan Ferrándiz.

Al enseñármelos me dijo que eran dibujitos dedicados por miembros del equipo, y entre ellos pudimos ir corroborando animadores como Federico Sevillano, acuarelistas como Guillem Fresquet o dibujantes como Bernet Toledano o Arnalot, quien le hizo un dibujo con un texto algo subido de tono. Lo más gratificante de estos dibujos fue lo primero que me compartió, que era un corazón muy realista del que salía una rosa y una daga. Estaba firmado por un tal "Sevi", un dibujante del que ya anteriormente yo había buscado la pista (ver esta entrada). Antonia me corroboró que se trataba del dibujante y animador Frederic Sevillano. Otro de los hallazgos fue un dibujo que había confeccionado un animador de Balet y Blay que reproducía a lápices a los personajes de Sueños de Tay-pi. Por tanto, gracias a este dibujo, supe que Antonia también había participado en este último filme del estudio, que cerró sus puertas a principios de los cincuenta.

A pesar de la reticencia de Antonia a hablar conmigo, porque decía que ella no había sido nadie importante en el equipo, ahora tenemos un documento oral de su participación en la confección del filme, y me ha suministrado informaciones sobre rutinas y jerarquías del estudio que permiten ampliar nuestros conocimientos sobre la época dorada de la animación.

ENG

I have located another animator from Érase una vez... Well, she was an inbetweener, but she also served as a model for some photographic sessions that appeared in Cámara Magazine in 1950. I had already tried to find out who was the girl in the photographs of this magazine (see the entry) that she put before the animation team that drew her from life, in true Disney style. In the newspaper it said that it was a member of Esbart Verdaguer, but the Esbart participants told me that they didn't know who she was. Finally the enigma has been solved: the model is Antonia Oliveró, a young inbetweener who, as the girl who had to pose in the studio missed a photographer that came to take promotional photos, Antonia replaced the absent model.

One of Antonia's team friends (Maria Asunción) dedicated her that drawing in 1950. 

Antonia told me that she was seventeen years old when she began to insert the key frames that the main animator, Guillem Fresquet, gave her. He is now ninety-one and is in perfect shape both physically and mentally: I was able to verify that he has a prodigious memory. Antonia remembered that to animate the film the team divided into different groups with a main animator and his assistants. She also remembers few women animating and many in the painting department, but she liked the interleaving thing better, because it was a meticulous job but somewhat more creative. In the early fifties he also helped finish a film for Balet and Blay, whose name he couldn't remember. Luckily, she shared with me an essential document for an animation researcher: a bunch of hand-stitched drawings.

El divertit dibuix d'un infant de Bernet Toledano.

When she showed them to me, she told me that they were little drawings dedicated by members of the team, and among them we were able to corroborate animators like Frederic Sevillano, watercolorists like Guillem Fresquet or cartoonists like Bernet Toledano or Arnalot, who made a drawing with a somewhat risqué text. The most rewarding thing about these drawings was the first one she shared with me, which was a very realistic heart with a rose and a dagger coming out of it. It was signed by a certain "Sevi", a cartoonist whom I had previously searched for (see this entry). Antonia confirmed that it was the cartoonist and animator Frederic Sevillano. Another of the findings was a drawing made by an animator from Balet y Blay that reproduced the characters from Sueños de Tay-pi in pencil. Therefore, thanks to this drawing, I learned that Antonia had also participated in this last film from the studio, which closed its doors in the early fifties.

Despite Antonia's reluctance to talk to me, because she said that she had not been anyone important on the team, we now have an oral document of her participation in the making of the film, and she has provided me with information about studio routines and hierarchies that allow us to expand our knowledge about the golden age of animation.

Placa a l'animadora Pepita Pardell (Plaque to the woman animator Pepita Pardell)

(CAT)

El passat dijous 16 de març es va tallar el carrer Rabassa del barri barceloní de Gràcia. L'aconteixement s'ho valia: va ser descoberta una placa amb el nom de la Pepita Pardell a l'immoble número 47, on aquesta animadora havia viscut durant més de cinquanta anys. Des d'aquell pis menut i il·luminat, la Pepita hi va animar nombroses sèries infantils que encara ara tenen un espai en l'imaginari de tota una generació. 

Marta i Anna Pardell, junt a l'alcaldessa Ada Colau, descobrint la placa de Pepita Pardell.
Foto: María Belchi.

En aquell immoble Pepita Pardell hi va dibuixar el desenvolupament visual, layouts i fites de La doncella guerrera (1975), un curtmetratge que formava part de la sèrie de contes d'Europa orquestrada per l'estudi londinenc de John Halas i Roy Batchelor. Pardell també va treballar amb Robert Balser, animador del videoclip musical dels Beatles The Yellow Submarine (1968). Per a Balser la Pepita va animar els icònics Snoopy i Charlie Brown a The Charlie Brown and Snoopy Show (Bill Meléndez, 1983-1985). També va animar un personatge força conegut a l'època com va ser l'ós Iogui a Yogi's Space Race (1978) amb l'estudi de William Hanna i Joseph Barbera, on va coincidir amb l'animador Raul García. A les ordres de Jordi Amorós, Pepita va participar en el darrer llargmetratge d'animació tradicional, Despertaferro (1989) i a l'exitosa sère de televisió Mofli el útlimo Koala (1987). La Pepita Pardell es va dedicar durant molts anys a l'animació a les ordres d'Amorós, participant en la campanya del govern per la conscienciació sobre el VIH "Si da, no da". 

Membres de la família de la Pepita celebrant la descoberta de la placa.
Foto: Marta Pardell.

En els parlaments de l'acte va participar l'expert en animació Jordi Artigas, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la neboda de la Pepita Pardell, la Marta Pardell. Persones properes a la Pepita Pardell, com ara família i amistats, es van congregar per celebrar aquest acte per tal de tenir-la present, entre elles la filla del director d'animació Artur Moreno, Isabel Moreno, o el director d'animació Jordi Amorós. Jo també hi vaig ser per filmar i visibilitzar tot el que aquesta dona animadora va fer per tal que no ens n'oblidem en els nostres llibres de text sobre l'animació a Espanya.

El director d'animació Jordi Amorós va ser present a l'acte.
Foto: María Belchi.

(CAST)

El pasado jueves 16 de marzo se cortó la calle Rabassa del barrio barcelonés de Gràcia. El acontecimiento valía la pena: fue descubierta una placa con el nombre de Pepita Pardell en el inmueble número 47, donde esta animadora había vivido durante más de cincuenta años. Desde ese piso pequeño e iluminado, Pepita animó numerosas series infantiles que todavía tienen un espacio en el imaginario de toda una generación. Allí dibujó el desarrollo visual, layouts y fotogramas clave de La doncella guerrera (1975), un cortometraje que formaba parte de la serie de cuentos de Europa orquestada por el estudio londinense de John Halas y Joy Batchelor.

"En esta finca vivió la dibujante, ilustradora y pintora Pepita Pardell y Terrade (Barcelona, 1928-2019)".
"In this building lived the cartoonist, illustrator and painter Pepita Pardell and Terrade"
 Foto: María Belchi.

Pardell también trabajó con Robert Balser, animador del videoclip musical de los Beatles The Yellow Submarine (1968). Para Balser, Pepita Pardell animó a los icónicos personajes de Schultz en The Charlie Brown and Snoopy Show (Bill Meléndez, 1983-1985). También animó a un personaje conocido en la época como fue el oso Yogui en Yogi's Space Race (1978) con el estudio de William Hanna y Joseph Barbera, donde coincidió con el animador Raul García. A las órdenes de Jordi Amorós, Pepita participó en el último largometraje de animación tradicional, Despertaferro (1989), y en la exitosa serie de televisión Mofli el útlimo Koala (1987). Pepita Pardell se dedicó durante muchos años a la animación publicitaria a las órdenes de Amorós, participando en la campaña del gobierno por la concienciación sobre el VIH "Si da, no da".

En los parlamentos del acto participó el experto en animación Jordi Artigas, la alcaldesa de Barcelona, ​​Ada Colau, y la sobrina de Pepita Pardell, Marta Pardell. Personas cercanas a Pepita Pardell, como familia y amistades, se congregaron para celebrar este acto para tenerla presente, entre ellas la hija del director de animación Artur Moreno, Isabel Moreno, o el director de animación Jordi Amorós. Yo también estuve allí para filmar el evento y para que no nos olvidemos de ella en los libros de texto que hablan de animación en España.

(EN)

Last Thursday, March 16th, Rabassa street in the Barcelona neighborhood of Gràcia was closed to traffic. The event was worth it: a plaque with Pepita Pardell's name was discovered in property number 47, where she lived for more than fifty years. From that tiny, well-lit flat, Pepita Pardell animated numerous children's series that still have a place in the imagination of an entire generation. There she drew the visual development, layouts and keyframes of La doncella guerrera (1975), a short film that was part of the short story series from Europe orchestrated by the London studio of John Halas and Roy Batchelor.

The animation specialist Jordi Artigas. Image: María Belchi.

Pepita Pardell also worked with Robert Balser, the animator of the Beatles music video The Yellow Submarine (1968). For Robert Balser's studio, Pegbar Productions, Pepita Pardell animated the iconic Schultz' characters in The Charlie Brown and Snoopy Show (Bill Meléndez, 1983-1985). She also animated a well-known character as Yogi the bear in Yogi's Space Race (1978) with the studio of William Hanna and Joseph Barbera, where she coincided with the animator Raul García. Under the direction of Jordi Amorós, Pepita Pardell participated in the last Spanish feature film made completely with traditional animation, Despertaferro (1989), and in the successful television series Mofli el último Koala (1987). She worked in animation and advertising for so many years under the direction of Jordi Amorós' Equip Studio, participating in the government's HIV awareness campaign "Si da, no da".

Pepita Pardell's granddaughter, Marta Pardell, moved during the parliament to her aunt.
Image: María Belchi.

Animation expert Jordi Artigas, the mayor of Barcelona, ​​Ada Colau, and Pepita Pardell's niece, Marta Pardell, participated in the debates of the event. People close to Pepita Pardell, such as family and friends, gathered to celebrate this event in order to have her present, among them the daughter of the animation director Artur Moreno, Isabel Moreno, or the animation director Jordi Amorós. I was there, too, filming the event to visualize this astonishing woman's milestones and rewriting the history of Spanish animation to have her in our minds when teaching or writing articles.

Me with the two of Pepita Pardell's nieces: Marta and Anna.

Érase una vez... restaurada per fi!

 CAT

La Filmoteca de Catalunya ja ha destapat el secretisme que envoltava la restauració del film d’Animació Érase una vez… (1950). Aquest text coïncideix amb la seva estrena al Festival de Sant Sebastián el dia 17 de setembre a les 15.45h, dins la secció Klassikoak, i l’aparició del meu article sobre el coreògraf del film, en Manuel Cubeles, a la revista Caramella. Així i tot, no cal que viatgem al festival només per veure aquest film d’animació perquè el dia 27 d’octubre es projectarà a la Filmoteca de Catalunya aprofitant el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

El patge Raúl i el seu gos. Filmoteca de Catalunya.

Si bé Alexandre Cirici apareix com a director del film, aquest historiador i critic de l’art no havia fet mai animació, i avui dia diríem que ell va portar la direcció artística del film, delegant l’animació en el veterà animador Josep Escobar. No seria arriscat afirmar que per primera vegada en un film d’animació fet a Espanya es tenia en compte la figura del director artístic, un rol que Alexandre Cirici desenvoluparia més tard a la seva agència de publicitat Zen. Tot i no saber animar, Alexandre Cirici va ser l’encarregat d’idear alguns tecnicismes per introduir maquetes reals i acetats en un mateix enquadrament, si fem cas a articles com el de Miquel Porter sobre els pioners del cinema a Catalunya. Aquest autor comenta que Alexandre Cirici va ser l’inventor de perspectives mòbils per a decorats de films d’animació, invent que va dur a terme en el transcurs de la producción d’Érase una vez...

Escena del ball. Font. Filmoteca de Catalunya.

Aquestes “perspectives mòbils” perseguien paliar la manca d’una càmera truca per  donar realisme fotogràfic i profunditat a les imatges planes dels acetats. Tanmateix, amb el temps Érase una vez… s’ha acabat coneguent com a “La Cenicienta d’Escobar” perquè el dibuixant de Zipi i Zape va ser qui va dirigir l’animació i es va encarregar del major nombre de plans d’aquesta producció. Els maldecaps que li va comportar van fer que aquest prolífic animador, que debutava el 1934 amb un film amateur sobre el conte de La rateta que escombrava l’escaleta, decidís deixar l’animació després de participar en aquest film. Es va fer famós posteriorment amb els seus personatges de l’editorial Bruguera, però el mestratge que va exercir durant 15 anys és avui en dia innegable i queda patent en totes les produccions en les que va participar, formant part de gairebé tots els estudis que es van crear a Barcelona als anys quaranta del segle passat. Si en voleu saber més sobre aquest pioner poc conegut, podeu accedir a l’article que li vaig dedicar a la revista Con A deanimación. Ens veiem a la Filmoteca!

Escena de La Tirotitaina interpretada per l'Esbart Verdaguer.
Font: FIlmoteca de Catalunya.

ESP

La Filmoteca de Catalunya ya ha destapado el secretismo que rodeaba la restauración del filme de animación Érase una vez… (1950). Este texto coincide con su estreno en el Festival de San Sebastián el día 17 de septiembre a las 15.45h, dentro de la sección Klassikoak, y la aparición de mi artículo sobre el coreógrafo del filme, Manuel Cubeles, en la revista Caramella. Aun así, no hace falta que viajemos al festival sólo para ver este filme de animación porque el día 27 de octubre se proyectará en la Filmoteca de Catalunya aprovechando el Día Mundial del Patrimonio Audiovisual.

Aunque Alexandre Cirici aparece como director del filme, este historiador y crítico del arte nunca había hecho animación, y hoy en día diríamos que él llevó la dirección artística del filme, delegando la animación en el veterano animador Josep Escobar. No sería arriesgado afirmar que por primera vez en un filme de animación realizado en España se tenía en cuenta la figura del director artístico, un rol que Alexandre Cirici desarrollaría más tarde en su agencia de publicidad Zen. Pese a no saber animar, Alexandre Cirici fue el encargado de idear algunos tecnicismos para introducir maquetas reales y acetatos en un mismo encuadre, si hacemos caso a artículos como el de Miquel Porter sobre los pioneros del cine en Catalunya. Este autor comenta que Alexandre Cirici fue el inventor de perspectivas móviles para decorados de films de animación, invento que llevó a cabo en el transcurso de la producción de Érase una vez...

Fotograma de Érase una vez... coloread y con banda de sonido.
Fuente: Filmoteca de Catalunya.

Estas “perspectivas móviles” perseguían paliar la carencia de una cámara multiplano para dar realismo fotográfico y profundidad a las imágenes planas de los acetatos. Sin embargo, con el tiempo Érase una vez… acabó siendo conocida como “La Cenicienta de Escobar” porque el dibujante de Zipi y Zape fue quien dirigió la animación y se encargó del mayor número de planos de ésta producción. Los dolores de cabeza que le comportó hicieron que este prolífico animador, que debutaba en 1934 con un filme amateur sobre el cuento de La ratita que barría la escalera, decidiera dejar la animación después de participar en este filme. Se hizo famoso posteriormente con sus personajes de la editorial Bruguera, pero la maestría que ejerció durante 15 años es hoy en día innegable y queda patente en todas las producciones en las que participó, formando parte de casi todos los estudios que se crearon en Barcelona en los años cuarenta del pasado siglo. Si queréis saber más sobre este pionero poco conocido, podéis acceder al artículo que le dediqué a la revista Con A deanimación. ¡Nos vemos en la Filmoteca! 

Forograma coloreado de El Mago Murgo. Fuente: FIlmoteca de Catalunya.

ENG

The Catalan Film Archive (Filmoteca de Catalunya) has already uncovered the secret surrounding the restoration of the animated film Érase una vez... (1950). This text coincides with its premiere at the San Sebastián Film Festival on September 17 at 3.45pm, in the Klassikoaksection, and the appearance of my article on the film's choreographer, Manuel Cubeles, in Caramella magazine. Even so, there is no need to travel to the festival just to see this animated film because on October 27th it will be screened at the Filmoteca de Catalunya taking advantage of World Audiovisual Heritage Day.

 

Rotoscoped scene of the dancing horses, featured by Manuel Cubeles.
Source: Filmoteca de Catalunya.

Although Alexandre Cirici appears in the credits as the director of the film, this historian and art critic had never done animation, and today we would say that he took the artistic direction of the film, delegating the animation to the veteran animator Josep Escobar. It would not be risky to say that for the first time in an animated film made in Spain the figure of the artistic director was taken into account, a role that Alexandre Cirici would later develop in his advertising agency Zen. Despite not knowing how to animate, Alexandre Cirici was in charge of devising some technicalities to introduce real models and acetates in the same frame, if we pay attention to articles such as Miquel Porter's on the pioneers of cinema in Catalonia. This author comments that Alexandre Cirici was the inventor of mobile perspectives for animation film sets, an invention he carried out during the production of Érase una vez...

 

The glass shoe; colored frame in the centre, sound on the right.
Source: Filmoteca de Catalunya.

These "mobile perspectives" sought to alleviate the lack of a multiplane camera to give photographic realism and depth to the flat images of the transparencies. However, over time Érase una vez... ended up being known as "Escobar's Cinderella" because the Zipi y Zape cartoonist was the one who directed the animation from the film and was in charge of the largest number of shots in this production. This prolific animator made his debut in 1934 with an amateur film based on the story of La ratita que barría la escalera, and the problems he had during the feature film decide him to leave animation after participating in this movie. He later became famous with his characters from the edition house Bruguera, but the mastery he exercised for 15 years is today undeniable and is evident in all the productions in which he participated, being part of almost all the studios that were created in Barcelona in the forties of the past century. If you want to know more about this little-known pioneer, you can access the article I dedicated to him in the journal Con A de Animación. See you at the Filmoteca!

A frame of Érase una vez... before and after adding colour.
Source: FIlmoteca de Catalunya.

Presentació de la restauració d’Érase una vez...

Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2022. Secció Klassikoak

Dissabte 17 de setembre de 2022 15.45 h. Tabakalera

 

Podeu descarregar dossier i material gràfic d’Érase una vez... AQUÍ.

Article con A de animación

https://polipapers.upv.es/index.php/CAA/article/view/11342

Revista caramella

http://www.revistacaramella.cat/manuel_cubeles/