Antònia Oliveró, una intercaladora a l'època daurada de l'animació

CAT

He localitzat una altra animadora d’Érase una vez... Bé, va ser intercaladora del film, però també va fer de model per unes sessions fotogràfiques que van sortir a la Revista Cámara el 1950. Jo ja havia intentat esbrinar qui era la noia de les fotografies d’aquesta revista (vegeu l'entrada) que posava davant l’equip d’animació que la dibuixava del natural, al més pur estil Disney. Al rotatiu hi deia que era membre de l’Esbart Verdaguer, però participants de l’Esbart em van comentar que no els sonava de res. Finalment el misteri ha estat resolt: es tracta d’Antònia Oliveró, una jove intercaladora que, en fallar la noia que havia de posar a l’estudi perquè venia un fotògraf a fer fotos promocionals, va substituir la model absent. 

Fotografia de la revista Cámara (1950) amb Josep Escobar
donant indicacions a Antònia Oliveró.

L’Antònia em va explicar que tenia disset anys quan es va posar a intercalar els fotogrames clau que li passava l’animador principal, el Guillem Fresquet. Ara en té noranta-un i es troba perfectament tan físicament com mentalment: vaig poder comprovar que té una memòria prodigiosa. L’Antònia recordava que per animar el film l’equip es dividia en diferents grups amb un animador principal i els seus ajudants. Recorda també poques dones animant i moltes al departament de pintura, però a ella això de la intercalació li agradava més, perquè era un treball minuciós però una mica més creatiu. A principis del cinquanta també va ajudar a finalitzar una pel·lícula per a Balet y Blay, de la qual no recordava el nom. Per sort, em va compartir un document primordial per a una investigadora de l’animació: una pila de dibuixos relligats manualment. 

L'Antònia Oliveró davant del cartell del film en la seva estrena al cinema Zumzeig (2022).

En ensenyar-me’ls em va dir que eren dibuixets dedicats per membres de l’equip, i entre aquests vam poder anar corroborant animadors com en Federico Sevillano, aquarel·listes com Guillem Fresquet o dibuixants com el Bernet Toledano o Arnalot, qui li va fer un dibuix amb un text una mica pujat de to. El més gratificant d’aquests dibuixos va ser el primer que em va compartir, que era un cor molt realista d’on sortia una rosa i una daga. Estava firmat per un tal Sevi, un dibuixant de qui ja anteriorment jo havia buscat la pista (vegeu aquesta entrada). L’Antònia em va corroborar que es tractava del dibuixant i animador Frederic Sevillano. Una altra de les troballes va ser un dibuix que havia confeccionat un animador de Balet y Blay que reproduïa a llapis els personatges de Sueños de Tay-pi. Per tant, gràcies a aquest dibuix, vaig saber que l’Antònia també havia participat en aquest darrer film de l’estudi, que va tancar les portes a principis dels cinquanta. 

El dibuix Frederic Sevillano, que ara sabem que també signava com a "Sevi".

Malgrat la reticència de l’Antònia a parlar amb mi, perquè deia que ella no havia estat ningú important dins l’equip, ara tenim un document oral de la seva participació en la confecció del film, i m’ha subministrat informacions sobre rutines i jerarquies de l’estudi que permeten ampliar els nostres coneixements sobre l’època daurada de l’animació.

ESP

He localizado a otra animadora de Érase una vez... Bueno, fue intercaladora del filme, pero también hizo de modelo por unas sesiones fotográficas que salieron a la Revista Cámara en 1950. Yo ya había intentado averiguar quién era la chica de las fotografías de esta revista (véase la entrada) que ponía ante el equipo de animación que la dibujaba del natural, al más puro estilo Disney. En el rotativo decía que era miembro del Esbart Verdaguer, pero participantes del Esbart me comentaron que no les sonaba de nada. Finalmente el misterio ha sido resuelto: se trata de Antonia Oliveró, una joven intercaladora que, al fallar la chica que debía posar en el estudio porque venía un fotógrafo a tomar fotos promocionales, sustituyó a la modelo ausente.

Antònia Oliveró con Ana Fernández, la parienta que nos puso en contacto.

Antonia me contó que tenía diecisiete años cuando se puso a intercalar los fotogramas clave que le pasaba el animador principal, Guillem Fresquet. Ahora tiene noventa y uno y se encuentra perfectamente tanto física como mentalmente: pude comprobar que tiene una memoria prodigiosa. Antonia recordaba que para animar el filme el equipo se dividía en diferentes grupos con un animador principal y sus ayudantes. Recuerda también a pocas mujeres animando ya muchas en el departamento de pintura, pero a ella lo de la intercalación le gustaba más, porque era un trabajo minucioso pero algo más creativo. A principios del cincuenta también ayudó a finalizar una película para Balet y Blay, de la que no recordaba su nombre. Por suerte, me compartió un documento primordial para una investigadora de la animación: un montón de dibujos ligados manualmente.

Uns apunts ràpids de Bequer.

El dibuix amb l'estil inconfusible de Joan Ferrándiz.

Al enseñármelos me dijo que eran dibujitos dedicados por miembros del equipo, y entre ellos pudimos ir corroborando animadores como Federico Sevillano, acuarelistas como Guillem Fresquet o dibujantes como Bernet Toledano o Arnalot, quien le hizo un dibujo con un texto algo subido de tono. Lo más gratificante de estos dibujos fue lo primero que me compartió, que era un corazón muy realista del que salía una rosa y una daga. Estaba firmado por un tal "Sevi", un dibujante del que ya anteriormente yo había buscado la pista (ver esta entrada). Antonia me corroboró que se trataba del dibujante y animador Frederic Sevillano. Otro de los hallazgos fue un dibujo que había confeccionado un animador de Balet y Blay que reproducía a lápices a los personajes de Sueños de Tay-pi. Por tanto, gracias a este dibujo, supe que Antonia también había participado en este último filme del estudio, que cerró sus puertas a principios de los cincuenta.

A pesar de la reticencia de Antonia a hablar conmigo, porque decía que ella no había sido nadie importante en el equipo, ahora tenemos un documento oral de su participación en la confección del filme, y me ha suministrado informaciones sobre rutinas y jerarquías del estudio que permiten ampliar nuestros conocimientos sobre la época dorada de la animación.

ENG

I have located another animator from Érase una vez... Well, she was an inbetweener, but she also served as a model for some photographic sessions that appeared in Cámara Magazine in 1950. I had already tried to find out who was the girl in the photographs of this magazine (see the entry) that she put before the animation team that drew her from life, in true Disney style. In the newspaper it said that it was a member of Esbart Verdaguer, but the Esbart participants told me that they didn't know who she was. Finally the enigma has been solved: the model is Antonia Oliveró, a young inbetweener who, as the girl who had to pose in the studio missed a photographer that came to take promotional photos, Antonia replaced the absent model.

One of Antonia's team friends (Maria Asunción) dedicated her that drawing in 1950. 

Antonia told me that she was seventeen years old when she began to insert the key frames that the main animator, Guillem Fresquet, gave her. He is now ninety-one and is in perfect shape both physically and mentally: I was able to verify that he has a prodigious memory. Antonia remembered that to animate the film the team divided into different groups with a main animator and his assistants. She also remembers few women animating and many in the painting department, but she liked the interleaving thing better, because it was a meticulous job but somewhat more creative. In the early fifties he also helped finish a film for Balet and Blay, whose name he couldn't remember. Luckily, she shared with me an essential document for an animation researcher: a bunch of hand-stitched drawings.

El divertit dibuix d'un infant de Bernet Toledano.

When she showed them to me, she told me that they were little drawings dedicated by members of the team, and among them we were able to corroborate animators like Frederic Sevillano, watercolorists like Guillem Fresquet or cartoonists like Bernet Toledano or Arnalot, who made a drawing with a somewhat risqué text. The most rewarding thing about these drawings was the first one she shared with me, which was a very realistic heart with a rose and a dagger coming out of it. It was signed by a certain "Sevi", a cartoonist whom I had previously searched for (see this entry). Antonia confirmed that it was the cartoonist and animator Frederic Sevillano. Another of the findings was a drawing made by an animator from Balet y Blay that reproduced the characters from Sueños de Tay-pi in pencil. Therefore, thanks to this drawing, I learned that Antonia had also participated in this last film from the studio, which closed its doors in the early fifties.

Despite Antonia's reluctance to talk to me, because she said that she had not been anyone important on the team, we now have an oral document of her participation in the making of the film, and she has provided me with information about studio routines and hierarchies that allow us to expand our knowledge about the golden age of animation.