Pepita Pardell, la princesa guerrera.

Fa uns dies visitàvem la Pepita Pardell en el seu pis al cor de Gràcia. Va ser una de les primeres dones que es van dedicar a l'animació a Espanya. La seva constància la va dur a formar part de l'equip d'Artur Moreno i a participar en el primer llargmetratge europeu d'animació. Ella ens recordava com va conèixer en Moreno. De ben petita, el seu pare l'animava a dibuixar i amb els seus coneixements de principiant es va presentar a les proves que feien a la productora Balet i Blay per trobar animadors per “Garbancito de la Mancha”. No va superar la prova perquè havia de dibuixar amb plomí i tinta sobre acetat, i això era una cosa que no havia fet mai. Amb la ferma convicció dels seus 16 anys, veient les proves fallides d'altres alumnes per allà escampades, va decidir jugar-s'ho tot a una darrera carta. Va demanar si no tenien alguna cosa més fàcil a fer i el senyor Moreno la va dur amb la cap del departament de pintura. Aquesta li va fer una prova per pintar cel·luloide sense sortir-se de la línia, i d'això sí que en va saber. Artur Moreno la va fitxar i ella va anar aprenent a fer anar el plomí, de manera que al cap de poc ja era intercaladora i va acabant animant, que era el que sempre havia desitjat.

Caricatures de l'equip per Bernet Toledano. Pepita Pardell és la rossa del cabell llarg, a dalt a la dreta

Pepita Pardell a l'època en que la va fitxar Artur Moreno

Amb certa tristesa la Pepita Pardell recordava com es va posar a dibuixar per la revista femenina Azucena, de l'editorial Toray, quan es va deixar de fer animació a Barcelona, i com va decidir plegar perquè s'avorria molt fent aquella feina. Fou llavors quan el director americà Bob Balser, director del videoclip de “Yellow submarine” dels Beatles, va anar a buscar-la a casa en saber que estava sense feina. Així va ser com va retornar als anys 70 al món de l'animació. Més tard entrà a Buch-San Juan a fer Publicitat. Era un món que l'atreia perquè eren peces curtes i sempre diferents. Amb Jordi Amorós treballà a la sèrie Mofli, el último koala, i fins i tot va ser l'animadora principal d'un curt d'animació: La princesa guerrera, recentment restaurat per la Filmoteca. No sé si ella es considera gaire princesa, tot i que es va vestir de vint-i-un botons per rebre'ns, però sens dubte és una guerrera. Va posar el seu somni per sobre les convencions de l'època, que no animaven a les dones a créixer professionalment en àmbits masculins. I va aconseguir fer-lo realitat. Fins al dia d'avui, que encara dibuixa amb els seus llapis de colors, plomins i pinzells.

Pepita Pardell a casa seva envoltada dels seus dibuixos.

Hace unos días visitábamos a Pepita Pardell en su piso de Gracia. Fue una de las primeras mujeres que se dedicaron a la animación en España. Su constancia la llevó a formar parte del equipo de Artur Moreno y a participar en el primer largometraje europeo de animación. Ella nos recordaba cómo conoció a Moreno. De muy pequeña, su padre la animaba a dibujar y con sus conocimientos de principiante se presentó a las pruebas que hicieron en la productora Balet y Blay para encontrar animadores para “Garbancito de la Mancha”. No superó la prueba porque le hicieron dibujar con plumilla y tinta encima de un acetato, y nunca lo había hecho antes. Con la firme convicción de sus 16 años, viendo las pruebas fallidas de otros alumnos esparcidas por ahí, decidió jugárselo todo a una carta. Pidió si tenían alguna cosa más fácil para hacer, y el director la llevo a conocer la jefa del departamento de pintura. Esta le hizo una prueba para pintar celuloide sin salirse de la línea, y eso le salió. Artur Moreno la fichó y ella consiguió aprender a dibujar con plumilla, de tal manera que al cabo de un tiempo ya era intercaladora y finalmente animadora, que era lo que siempre había deseado.

Con cierta tristeza Pepita Pardell recordaba como se puso a dibujar para la revista femenina Azucena, de la editorial Toray, cuando se dejó de hacer animación en Barcelona, y cómo decidió dejar el trabajo porque se aburría mucho. Fue entonces cuando el director americano Bob Balser, director del videoclip de los Beatles “Yellow Submarine”, fue a buscar-la a su casa al saber que estaba sin trabajo. Así fue como volvió a la animación en los años setenta. Más tarde entró en los estudios Buch-San Juan para hacer publicidad. Era un mundo que la atraía porque eran piezas cortas y siempre diferentes. Con Jordi Amorós trabajó en la serie “Mofli, el último koala”, y hasta dirigió su propio film de animación: “La princesa guerrera”. No sé si ella se considera demasiado principesca, aunque se vistió de gala para recibirnos, pero no dudo que es guerrera. Puso su sueño por encima de las convenciones de la época, que no alentaba a las mujeres a crecer profesionalmente en ámbitos masculinos. Y se salió con la suya. Hasta hoy, que aún dibuja con sus lapices de colores, sus plumillas y sus pinceles.

Dibujos de Pepita Pardell para la revista Azucena.

Some days ago we visited Pepita Pardell in her home in Gracia. She has been among the first women on animation in Spain. Her perseverance helped her being a member of the Artur Moreno team and to participate in the first european animated feature film. She explained us how she met Moreno. When she was young, her father encouraged her to draw and with her beginner’s knowledge submitted to the animation tests announced by the producers Balet y Blay for the feature film “Garbancito de la Mancha”. She didn't pass the test because she didn't know how to paint with ink and nib on an acetate. As she saw the other's failed tests spread away, her deepest belief on herself, although being only 16, made her to bet her bottom dollar. She asked Mr. Moreno for something easier to make on the movie, and she was introduced to the Painting Department Chief. She painted an acetate fitting the colours inside the ink line and she was admitted. As time went by, she learned how to draw with nib and ink on an acetate so she turned inbetweener and animator at last, her lifelong dream.

Pepita Pardell during the interview

With sadness, Pepita Pardell remembered how she started to work on a women review named Azucena, for the Publisher Toray, when animation was over in Barcelona for almost 15 years. She finally quit the job because he was bored with the work. By then the American director Bob Balser, who directed the Beatles “Yellow submarine” hit, pick her up at her house to convince her to work with him. That's how she got back to animation. Later on she started working on advertising at Buch-San Juan studios. She was pleased with ads because she enjoyed doing short animations, always fresh and different. With Jordi Amorós she worked on “Mofli, el último koala”(Mofli, the last koala), and she directed her own animated film: “La princesa guerrera” (The warrior princess). I don't know if she thinks about her as a princess, although she received us so luxuriously dressed, but I have no doubt that she is a warrior. Her dream was above the prejudices of that period, when women weren't welcome at most male handed professional fields. She succeeded till today, when she still works with her colour pencils, nibs and brushes.


Més informació/más información/more information:
http://programes.laxarxa.com/audio/49366