ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dimecres, 4 de setembre de 2013

The color in an animated film. El color en un film d'animació.

      La restauració de films que formen part del nostre patrimoni està a l’ordre del dia. El format digital ha substituït l’analògic, però aquest primer no garanteix la perennitat del suport més enllà de cinc anys. A més, ens estem quedant sense còpies en color dels films dels anys cinquanta i seixanta, quan els processos d’acoloriment encara no estaven prou avançats. Aquest és el cas d’Érase una vez..., que fou acolorida amb cinefotocolor, un procediment espanyol patentat per Daniel Aragonès que va ser utilitzat de mitjans dels anys quaranta fins a mitjans dels cinquanta. Per fer-nos una idea de com devia ser el film en color ens queden només alguns fotogrames escampats per l’estat espanyol, entre les dues filmoteques, col·leccionistes particulars i arxius. 
      Alguns somniadors encara esperem trobar la còpia en color que es va entregar l’any 1950 a la Biennale de Venècia, on va rebre una menció d’honor. Els arxius del Festival guarden una còpia de la majoria dels films guardonats, però en posar-me en contacte amb l’arxiu de la Fondazione La Biennale di Venezia, on vaig trobar una fitxa del film, la resposta va ser negativa. Hi ha testimonis de la precisió estilística que el director d’art, Alexandre Cirici-Pellicer, va posar en cada detall del vestuari o la decoració, i no dubto que el treball en la gama de colors va ser igualment exhaustiu, segurament adaptant-se al suport. La predominància de blaus i vermells tan característica del cinefotocolor va ser aprofitada per Cirici-Pelllicer a l’hora de triar els colors de cada escena. 
      Tot això hem pogut contrastar amb el restaurador Luciano Berriatúa, amb qui vam fer la descoberta d’uns fons i acetats originals que encara es troben en un estat fabulós. Compareu l’escena dels fantasmes en blanc i negre i en color. Els fantasmes que la protagonitzen són els patges amics de la ventafocs i el seu gos, que es disfressen amb la intenció de donar un bon ensurt a les dues germanastres. La veritat és que “no hi ha color”, i per això és tan urgent tornar-li el color i poder-la disfrutar novament tal i com fou concebuda. Podeu veure tota l'escena al final del post.


Fotos de Núria Martín (Tot Rodat S.L)




      La restauración de películas que forman parte de nuestro patrimonio está a la orden del día. El formato digital ha sustituido el analógico, aunque el primero no es garantía de perennidad más allá de los cinco años. Además, nos estamos quedando sin copias en color de películas de los años cincuenta y sesenta, cuando los procesos de color aún no estaban suficientemente avanzados. Este es el caso de Érase una vez..., que adquirió el color mediante el Cinefotocolor, un procedimiento español patentado por Daniel Aragonès que fue utilizado desde mediados de los cuarenta hasta mediados de los cincuenta. Para hacernos una idea de como debía ser el film en color tan sólo nos quedan algunos fotogramas desperdigados entre las dos filmotecas, algunos coleccionistas y archivos. 
      Algunos soñadores aún esperamos poder encontrar la copia en color que se entregó el año 1950 a la Biennale de Venecia, donde recibió una mención de honor. Los archivos del Festival guardan una copia de la mayoría de los films galardonados, pero cuando me puse en contacto con el archivo de la Foncazione La Biennale di Venezia, en cuya base de datos encontré una ficha del film, la respuesta fue negativa. Hay testimonios de la precisión estilística que el director de arte, Alexandre Ciciri-Pellicer, puso en cada detalle del vestuario o la decoración, y no dudo que el trabajo en lo referente a la gama de colores fue igual de exhaustivo, seguramente adaptándose al soporte. El predominio de los azules y los rojos tan característico del cinefotocolor fue seguramente aprovechado por Cirici-Pellicer en su favor al elegir los colores de cada escena. 
      Todo esto lo hemos podido comprobar con el restaurador Luciano Berriatúa, con quien descubrí unos fondos y acetatos originales increíblemente bien conservados. Comparad la escena de los fantasmas en color y sin él. Los fantasmas protagonistas son los pajes de la cenicienta y su perro disfrazados para asustar a las hermanastras. La verdad es que “no hay color” y por eso es tan urgente devolverle el color y poder disfrutar de ella nuevamente tal y como fue concebida. Podéis visionar toda la escena al final del post.

Photo by Núria Martín (Tot Rodat S.L)



      Nowadays people is really concerned with the restoration of films which are part of our inheritance. The digital format has been substituted by the analogical one, although the first one will not remain without a backup every five years. Beside, we no longer have copies from some films in color from the fifties and the sixties. That’s what had happened with “Érase una vez...”, that had had the color thanks to the Cinefotocolor procedure. It was created by Daniel Aragonés and was used from the middle forties to the middle sixties. To imagine how would be this film with color we just have some frames left in Cinema Archives like la Filmoteca de Madrid or Barcelona, national archives or some private collectors. Some dreamers like me believe that one day the copy that was stored on 1950 in the Venice Festival will appear, so a prize was given to the film this year and La Biennale keeps all the movies that receive a prize from the year of its creation. I got in contact with La Biennale Archives but they told me there was no copy of the film. Some documents witness the accuracy of the art’s director, Alexandre Cirici-Pellicer, who cared about every single detail from dressing to furniture. As the Cinefotocolor could achieve better blue and red than green and yellow, Alexandre Cirici-Pellicer used this disadvantage to play with the colors of each scene. Me and the film curator Luciano Berriatúa could check Cirici's knowledge as we found some original backgrounds and celluloids well kept. Just compare the frame from the black and white copy with the original one with color. It’s simply incomparable, and that is the reason why is so important to give the color back to the film. That will be the way to watch it as it was imagined by their creators.







Watch the whole scene here, created and animated by Josep Escobar:



More about the Cinefotocolor procedure in this blog by Santiago Aguilar:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada