Un musical amb l'"Ànima" de la Pepita Pardell

CAT

Continuant amb el rodatge del documental sobre la Pepita Pardell, vam poder fer una entrevista a la seva neboda, la Marta Pardell, en un entorn immillorable. Durant tot aquest mes, el Teatre Nacional té en cartell un musical sobre una animadora de Disney. Malgrat que la història és inventada, la protagonista és una dibuixant que vol entrar en un món masculinitzat per animar la Blancaneu als anys trenta als Estats Units. 

Taules d'animació del decorat d'Ànima, espectacle musical
del Teatre Nacional de Catalunya.

Vam anar a fer l’entrevista a les cametes del teatre, rodejades de taules d’animació, barres de pivots i acetats. Primer la Marta Pardell, neboda de la Pepita, i la Isabel Moreno, filla del director del primer film d’animació Europeu fet a Barcelona (Garbancito de la Mancha), van parlar de la seva memòria viscuda amb l’animació tradicional. Posteriorment, dos dels creadors del musical, l’Oriol Burés i en Víctor G. Casademunt (la Blanca Bardagil no va poder assistir), van conversar amb la Marta Pardell. La Marta no s'ho va pensar dues vegades i el primer que els va preguntar va ser si s’havien copiat de la vida de la seva tia per fer el musical. 

Marta Pardell i Isabel Moreno durant l'entrevista al TNC.

L'Oriol i el Víctor ens van dir que no coneixien la Pepita, però que just la seva obra s’acaba quan l’animadora veu la Blancaneu en pantalla. Aquest és el moment en què la Pepita Pardell va decidir dedicar-se a l’animació: quan va veure la Blancaneu en un cinema de Barcelona (on es va estrenar tres anys més tard, el 1940). Per tant, el musical acaba quan la vida de la Pepita com a animadora comença. I aquesta no va ser l’única coincidència que vam trobar. Si voleu conèixer les altres, haureu d'experar a veure el documental. Aquest musical, titulat Ànima, estarà durant tot el mes al Teatre Nacional, però ja té les entrades exhaurides per a totes les sessions. Això em demostra que l’animació 2D està més viva que mai, i que fer conèixer la figura de la Pepita és encara més necessari. 

Isabel Moreno, filla d'Artur Moreno, realitzador del primer film animat
en acetat fet a Europa: Garbancito de la Mancha.

CAST

Continuando con el rodaje del documental sobre la Pepita Pardell, pudimos hacer una entrevista a su sobrina, la Marta Pardell, en un entorno inmejorable. Durante todo este mes, el Teatre Nacional tiene en cartel un musical sobre una animadora de Disney. A pesar de que la historia es inventada, la protagonista es una dibujante que quiere entrar en un mundo masculinizado para animar Blancanieves en treinta en los Estados Unidos. Fuimos a hacer la entrevista a las candilejas del teatro, rodeadas de mesas de animación, barras de pivotes y acetatos. Primero, Marta Pardell, sobrina de Pepita, e Isabel Moreno, hija del director del primer film de animación Europeo hecho en Barcelona (Garbancito de la Mancha), hablaron de su memoria vivida con la animación tradicional. 

Posteriormente, dos de los creadores del musical, Oriol Burés y Víctor G. Casademunt (Blanca Bardagil no pudo asistir), conversaron con Marta Pardell. La Marta no se lo pensó dos veces y lo primero que los preguntó fue si se habían copiado de la vida de su tía para hacer el musical. Oriol y Víctor nos dijeron que no conocían la Pepita, pero que justo su obra se acaba cuando la animadora ve Blancanieves en pantalla. Este es el momento en que Pepita Pardell decidió dedicarse a la animación: cuando vio Blancanieves en un cine de Barcelona (donde se estrenó tres años más tarde, el 1940). Por lo tanto, el musical acaba cuando la vida de la Pepita como animadora empieza. 

Oriol Burés, Marta Pardell y Víctor G. Casademunt en plena entrevista
sobre Pepita Pardell y la animación tradicional.

Y esta no fue la única coincidencia que encontramos. Si queréis conocer las otras, tendréis que esperar a ver el documental. Este musical, titulado anima (Alma), estará durante todo el mes en el Teatro Nacional, pero ya tiene las entradas agotadas para todas las sesiones. Esto me demuestra que la animación 2D está más viva que nunca, y que hacer conocer la figura de la Pepita es todavía más necesario.

Musical Ànima. Paula Malia interpretando a la animadora
de Disney que intenta superar una prueba de animación. TNC.

ENG

Continuing with the filming of the documentary about Pepita Pardell, we were able to do an interview with her niece, Marta Pardell, in an unbeatable environment. Throughout this month, the national theater has a musical on the bill about a Disney animator. Although the story is invented, the protagonist is a cartoonist who wants to enter a masculinized world to animate Snow White in the 1930s in the United States. We went to do the interview in the theater's limelights, surrounded by animation tables, pivot bars and acetates. 

First, Marta Pardell, Pepita’s niece, and Isabel Moreno, daughter of the director of the first European animated film made in Barcelona (Garbancito de la Mancha), talked about her memory lived with traditional animation. Subsequently, two of the creators of the musical, Oriol Burés and Víctor G. Casademunt (Blanca Bardagil was unable to attend), spoke with Marta Pardell. Marta didn’t think twice and the first thing she asked them was whether they had copied from her aunt’s life to do the musical. Oriol and Víctor told us that they did not know Pepita, but that just her work ends when the animator sees Snow White on screen. This is the moment when Pepita Pardell decided to dedicate herself to animation: when she saw Snow White in a cinema in Barcelona (where it premiered three years later, in 1940). 

Moment from the musical Ànima, when colour is introduced
into the animated films and on the actor's costums. TNC.

Therefore, the musical ends when Pepita's life as an animator begins. And that was not the only coincidence we found. If you want to know the others, you will have to wait to see the documentary. This musical, titled Ànima (Soul), will be throughout the month at the Teatre Nacional, but it already has the tickets sold out for all sessions. This shows me that 2D animation is more alive than ever, and making Pepita known is even more necessary.

El Despertaferro (1990) de Jordi Amorós que va precedir el Klaus (2018) de Sergio Pablos

CAT

Seguint amb el rodatge del documental sobre l’animadora Pepita Pardell (que ha rebut l’ajuda de l’ICEC al desenvolupament 2023), Jordi Amorós ens va convidar a casa seva per presentar-nos la truca amb què es van rodar pel·lícules que avui formen part del patrimoni fílmic català i espanyol. Amb ella es va rodar el primer film d’animació per a una audiència adulta, Historias de amor y masacre (1979), i el darrer fet completament amb animació tradicional, Despertaferro (1990). Ens va acompanyar també l’animador Toni Torronteras.

Pòsters de Despertaferro (1990) i Klaus (2018).

Per a Despertaferro, Amorós va comptar amb la seva professora, Pepita Pardell, que signaria el seu darrer treball en animació participant en aquesta pel·lícula. Amb el Jordi Amorós i la seva productora Equip, Pepita Pardell va animar nombrosos anuncis durant el boom de la publicitat que va tenir lloc a Barcelona els anys vuitanta i noranta. Per a Equip, que més tard va passar a dir-se Nic Frame a Frame, la Pepita també va animar una sèrie que ha passat als annals de la televisió: Moffli el darrer koala. 

Despertaferro és una història sobre els càtars que colonitzen la Barcelona del 1990 en un somni del protagonista, un jove anomenat Lauria. Pepita Pardell es va retirar després de treballar en aquesta pel·lícula i va comentar que no volia saber res sobre CGI. Despertaferro va néixer gràcies a la negativa de l'animador nord-americà Robert Balser a dirigir-la quan la va proposar la productora Isona Passola. Balser la va contactar amb Jordi Amorós, que va acabar dirigint la segona pel·lícula després d'Històries d'amor i massacre.

Jordi Amorós en un moment del rodatge.

Despertaferro va intentar desenvolupar certes tècniques innovadores per aconseguir profunditat en l'animació. Amb una estètica basada en cert realisme animat, algunes escenes reprodueixen una càmera a l'espatlla, un recurs narratiu inusual en animació. En l'àmbit tècnic, l'ús de la tècnica del frosted també va ser una novetat: es feien ombres amb llapis de colors i líquids especials que donaven al dibuix una tridimensionalitat que pretenia competir amb CGI. La Pepita no estava al departament de pintura i, per tant, no va utilitzar aquests llapis per pintar, sinó que va fer les animacions en paper. Aquests frames en paper després passarien a tinta o color persones del departament de tinta i pintura sota la supervisió de Carme Moliné, qui també havia treballat a l’estudi que Rober Balser tenia a Barcelona (Pegbar Productions).

Toni Torronteras preparant la truca.

A causa de l'ús d'aquestes tècniques innovadores, Despertaferro va ser un projecte cinematogràfic que es trobava a la cruïlla de la fi d'una època, la de l'animació tradicional en 2D, i l'inici d'un canvi de paradigma amb l'arribada del CGI. L'experimentació d'Amorós en animació 2D amb aparença en 3D només conclouria amb Klaus (2018), de Sergio Pablos, una pel·lícula animada amb principis clàssics d’encongir i estirar, però millorada per una il·luminació i una textura impressionants que van portar el 2D al segle XXI amb un fals 3D que podria enganyar l'ull més entrenat en el tema.

CAST

Siguiendo con el rodaje del documental sobre la animadora Pepita Pardell (que ha recibido una ayuda del ICEC al desarrollo 2023), Jordi Amorós nos invitó a su casa para presentarnos la truca con la que se rodaron películas que hoy forman parte del patrimonio fílmico catalán y español. Con ella se rodó el primer film de animación para una audiencia adulta, Historias de amor y masacre (1979), y el último hecho completamente con animación tradicional, Despertaferro (1990). También nos acompañó el animador Toni Torronteras.

La cámara de la truca encima de la plataforma de los acetatos y fondos.

Para Despertaferro, Amorós contó con la ayuda de su profesora, Pepita Pardell, que firmaría su último trabajo en animación al participar en esta película. Con Jordi Amorós y su productora Equip, Pepita Pardell animó numerosos anuncios durante el boom de la publicidad que tuvo lugar en Barcelona en los años ochenta y noventa. Para Equip, que más tarde pasó a llamarse Nic Frame a Frame, Pepita también animó una serie que hizo historia en la televisión: Moffli, el último koala.

Amorós y Torronteras hablando sobre elementos que faltaban de la truca.

Despertaferro es una historia sobre los cátaros, soldados medievales, que colonizan la Barcelona de 1990 en una ensoñación del protagonista, un joven llamado Lauria. Pepita Pardell se retiró después de trabajar en esa película y comentó que no quería saber nada acerca CGI. Despertaferro nació gracias a la negativa del animador estadounidense Robert Balser a dirigirla cuando se la propuso la productora Isona Passola. Balser la contactó con Jordi Amorós, que acabó dirigiendo su segunda película tras Historias de amor y masacre.

Póster de Historias de amor y masacre (1979).

Despertaferro intentó desarrollar ciertas técnicas para lograr profundidad en la animación. Con una mirada basada en el realismo, algunas escenas reproducen una cámara al hombro, por lo que es un recurso narrativo inusual en la animación. En el ámbito técnico, el uso de la técnica del frosted también fue una novedad: las sombras se hacían con lápices de colores y líquidos especiales que daban al dibujo una tridimensionalidad que pretendía competir con el CGI. Pepita no estaba en el departamento de pintura y, por lo tanto, no utilizó estos lápices para pintar, sino que hizo las animaciones en papel. Estos frames en papel después pasarían a tinta o color a personas del departamento de tinta y pintura bajo la supervisión de Carme Moliné, quien también había trabajado en el estudio que Rober Balser tenía en Barcelona (Pegbar Productions).

Debido al uso de estas técnicas innovadoras, Despertaferro fue un proyecto cinematográfico que se encontraba en la encrucijada del fin de una era, la de la animación tradicional 2D, y el comienzo de un cambio de paradigma con la llegada del CGI. La experimentación de Amorós en la animación 2D con apariencia 3D concluiría con Klaus (2018) de Sergio Pablos, una película animada con los principios clásicos de squash-and-stretch, pero realzada por una iluminación y texturas impresionantes que llevó el 2D al siglo XXI con un falso 3D que podría engañar al ojo más entrenado en el tema.

ENG

Continuing with the filming of the documentary about the animator Pepita Pardell (that has received aid from the ICEC for development 2023), Jordi Amorós invited us to his home to present the animation camera with which films that today are part of the Catalan film heritage were filmed. With this camera and the animation stand, the first animated Spanish film for adults was shot, Historias de amor y masacre (1979), and also the last one made entirely with traditional animation, Despertaferro (1990). The animator Toni Torronteras also accompanied us.

For Despertaferro, Amorós had the help of his teacher, Pepita Pardell, who would sign her last work in animation by participating in this film. With Jordi Amorós and his production company Equip, Pepita Pardell animated numerous advertisements during the advertising boom that took place in Barcelona in the eighties and nineties. For Equip, later renamed Nic Frame to Frame, Pepita also animated a series that made television history: Moffli el último koala (Moffli, the last koala).

Still frame from the TV Series Moffli, el último Koala (1987).

Despertaferro is a story about the Cathars’ soldiers that colonize 1990s Barcelona in a daydreaming of the protagonist, a young boy called Lauria. Pepita Pardell retired after working on that film and commented that she didn’t want to know nothing about CGI. Despertaferro was born thanks to the refusal of the American animator Robert Balser to direct it when the producer Isona Passola proposed it to him. Balser contacted her with Jordi Amorós, who ended up directing his second film after Historias de amor y masacre (Histories of Laugh and Slaughter). 

Despertaferro tried to develop certain innovative techniques to achieve depth in animation. With a look based on realism, some scenes reproduce a shoulder-held camera, by then an unusual narrative resource in animation. In the technical field, the use of the frosted technique was also a novelty: shadows were made with special color pencils and liquids that gave the drawing a three-dimensionality that aimed to compete with CGI. Pepita was not in the painting department and therefore did not use these pencils, but rather made the animations on paper. These paper frames would then be transferred to ink or color to people in the ink and paint department under the supervision of Carme Moliné, who had also worked in Rober Balser's studio in Barcelona (Pegbar Productions). 

The buttons to shot with the camera frame by frame.

The camera from the animation stand inside its box.

Because of the use of these innovatives techniques, Despertaferro was a film project that was in the cross-roads of the end of an era, that of 2D traditional animation, and the beginning of a paradigm shift with the arrival of CGI. Amorós experimentation in 2D animation with 3D appearance would only conclude with Sergio Pablos’ Klaus (2018), a movie animated with classic squash-and-stretch principles but enhanced by impressive lighting and texturing which took 2D into the 21st century with a deluded 3D dimension that could deceive the most trained eye on the subject.

Fragment of Despertaferrro in Youtube.

Opening of Moffli, el último koala in Youtube.