ALTA POLÍTICA

ALTA POLITICA va ser la qualificació que va rebre el film Érase una vez... (1950) per part de la censura franquista, un film d’animació fet a Barcelona per representants tant de l’alta cultura com de la cultura popular del moment. Va costar 5 milions de pessetes que no es van recuperar. Els distribuïdors van tenir por. De què? Per esbrinar-ho, he començat un documental.

ALTA POLITICA fue la calificación que recibió el film Érase una vez... (1950) por parte de la censura franquista, un film de animación hecho en Barcelona por representantes de la alta cultura y la cultura popular del momento. Costó 5 millones de pesetas que no se recuperaron. Los distribuidores tuvieron miedo. ¿De qué? Para averiguarlo, he empezado un documental.

ALTA POLITICA (politically permetted) was the certification Franco's censors gave to the children animated film Érase una vez... (1950). Its budget was 5 million pesetas that wasn't recouped. The distributors were afraid. Afraid of what? To answer that question, I've started shooting a documentary.

dissabte, 30 de maig de 2020

Un bigote para el siglo XXI

          Vull afegir-me als actes que estan organitzant la Filmoteca Española i el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dins el programa «Un bigote para el siglo XXI», que fa una sèrie de relectures de peces fílmiques al voltant de la revista La Codorniz. Intentaré complementar l’oferta cinematogràfica d'aquestes dues institucions amb la transposició animada de la revista, ja que dos dels components de La Codorniz van veure traslladades les seves historietes il·lustrades a l’animació. Entre els dibuixants “guatllencs” que van participar a l’edat daurada de l’animació espanyola trobem a l’humorista i guionista Tono (Antonio Lara) i Miguel Mihura, dibuixant també de la revista Gutiérrez i autor de la peça teatral Tres sombreros de copa (1932). Els dibuixos d’aquests dos dibuixants els trobem a Garabatos, una de les sèries que Dibujos Animados Chamartín produí entre el 1942 i el 1945 i que duia com a subtítol: “Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.
            Enric Ferran es va encarregar de la direcció dels primers números, posteriorment ho va fer Josep Escobar i un del darrers títols fou dirigit per Guillem Fresquet. Garabatos va tenir sempre la mateixa estructura regular; s’encetava amb una caricatura animada d’un personatge famós (que donava nom al títol i de la què s’encarregava Josep Escobar), la seguien historietes de dibuixants del moment animades per animadors de l’estudi i acabava amb quatre acudits curts.
            La presència de Tono i Mihura s’enceta amb el segon títol de la sèrie, Garabatos Alady (1943), que rep el nom del popular còmic que amb la seva caricatura animada s’encarregà d’obrir el capítol. Cal tenir en compte que Alady ja havia protagonitzat l’any 1935 el curtmetratge Don Viudo de Rodríguez dirigit pel germà de Mihura, Jerónimo. L’humor de l’absurd és present a la cinta i es trasllada a l’animació amb la primera de les històries dels Señores de Álvarez de Mihura que apareix en  aquest segon Garabatos, un episodi que es tanca amb un acudit de Tono.
Fotograma de Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.
            Els acudits de Tono i Mihura desapareixen fins que arriba el desè episodi: Garabatos Imperio Argentina (1944). Aquest va dedicat a aquesta actriu espanyola i es clou amb quatre acudits animats dels dos dibuixants madrilenys . L’onzè episodi, titulat Garabatos José Nieto (1944) recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura i un acudit final de Tono. A partir d’aquí tant el matrimoni Álvarez com els acudits de Tono es repetiran en tots els episodis fins arribar al darrer del què es té constància: Garabatos Manolete (1945). L’historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx de l’any 1944 que apareix en algunes filmografies, però que l’historiador sospita que no es va arribar a realitzar.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura a Garabatos Valeriano León (1944).
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

            Un anàlisi visual de Garabatos ens permet dividir els esquetxos en dues línies molt marcades: el geometrisme i l’abstracció versus l’animació tradicional i les seves deformacions característiques. Els acudits de Tono, Mihura, Del Arco i Niubó són fets de formes bàsiques, gairebé cubistes, seguint una concepció molt moderna i arriscada. Al costat oposat trobem les creacions dels dibuixants que també són animadors, com Escobar o Urda, on les formes dels seus personatges, per ser més fàcils d’animar, són més arrodonides i recorden a Fleischer o Disney. Vull estacar dues històries de Mihura i Del Arco d’aquest episodi pel contingut trencador que proposen. En la de Mihura, el matrimoni Álvarez, per avorriment, se’n va a caçar. El marit, fusell a la mà, s’emporta a la senyora al bosc, on desapareixen. Se sent un tret. Seguidament, del bosc en surt només el senyor Álvarez, donant a entendre amb una el·lipsi que el marit s’ha desfet de la senyora Álvarez. 
                 Per acabar trobem “Cuatro chistes de verdugos” que ironitzen sobre quatre maneres de matar a un home: amb una destral, a la forca, al garrote vil o amb una guillotina . Si tenim en compte que ens trobem en la primera dècada de la dictadura franquista, on l’estat assassinava impunement a aquells que podien fer perillar l’estatus quo, sobta que aquest humor negre amb referències a la dictadura imperant hagués passat per alt a la censura i formés part d’una cinta on el destinatari era el públic infantil. Tanmateix, no sorprèn tant que es passés per alt un cas de maltractament amb feminicidi inclòs com el que exposa Mihura, amb aquell punt ambiguament misògin que a vegades es permetien els components de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco a Garabatos Valeriano León (1944). 
Imatge del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.
            Quiero sumarme a los actos que están organizando la Filmoteca Española y el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid dentro del programa «Un bigote para el siglo XXI», que abarca una serie de relecturas de piezas fílmicas alrededor de la revista La Codorniz. Intentaré complementar la oferta cinematográfica de estas instituciones con la transposición animada de la revista, puesto que dos de los componentes de La Codorniz vieron trasladadas sus historietas ilustradas a la animación. Entre los dibujantes codornicescos que participaron en la edad dorada de la animación española encontramos al humorista y escritor Tono (Antonio Lara) y Miguel Mihura, dibujante también de la revista Gutiérrez y autor de la celebérrima Tres sombreros de copa (1932). Encontramos historietas de ambos en la serie Garabatos que Dibujos Animados Chamartín produjo entre el 1942 y el 1945 y que llevaba el siguiente subtítulo: Reportajes, chismes y monigotes animados y comentados”.
            Enric Ferran se encargó de la dirección de los primeros números, posteriormente lo hizo Josep Escobar y uno del últimos títulos fue dirigido por Guillem Fresquet. Todos los episodios de Garabatos tenían una estructura regular; se empezaba con una caricatura animada de un personaje famoso (que daba nombre al título y de la que se encargaba Josep Escobar), la seguían historietas de dibujantes del momento animadas por animadores del estudio y terminaba con cuatro chistes cortos.
     La presencia de Tono y Mihura es patente en el segundo título de la serie, Garabatos Alady (1943), que recibe el nombre del popular cómico que se encargó de empezar el capítulo mediante su caricatura animada. Hay que tener en cuenta que Alady ya había protagonizado en 1935 el cortometraje Don Viudo de Rodríguez dirigido por el hermano de Mihura, Jerónimo. El humor del absurdo es presente en la cinta y se traslada a la animación con la primera de las historias de Los señores de Álvarez de Mihura que aparece a este segundo Garabatos, un episodio que se cierra con un chiste de Tono.

Fotograma de Los señores de Álvarez de Mihura en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.
    Los chistes de Tono y Mihura desaparecen hasta llegar al décimo episodio: Garabatos Imperio Argentina (1944). Este va dedicado a esta actriz española y se cierra con cuatro chistes animados de los dos dibujantes madrileños. El undécimo episodio, titulado Garabatos José Nieto (1944), recupera una historieta de Los señores de Álvarez de Mihura y un chiste final de Tono. A partir de aquí tanto el matrimonio Álvarez como los chistes de Tono se repetirán en todos los episodios hasta llegar al último del qué se tiene constancia: Garabatos Manolete (1945). El historiador José María Candel cita un Garabatos Groucho Marx del año 1944 que aparece en algunas filmografías, pero que el historiador sospecha que no se llegó a realizar.
            Un análisis visual de Garabatos nos permite diferenciar los sketchs en dos corrientes muy marcadas: el geometrismo y la abstracción versus la animación tradicional y sus deformaciones características. Las historietas de Tono, Mihura, Del Arco y Niubó son hechas con formas geométricas, casi cubistas, siguiendo una concepción muy moderna y arriesgada. Al lado opuesto encontramos historias de los dibujantes que también son animadores, como Escobar o Urda, donde las formas de sus personajes, más fáciles de animar, son redondeadas y por eso recuerdan a Max Fleischer o Disney. De este episodio vale la pena destacar dos historias de Mihura y Del Arco por el contenido atrevido que proponen. En la de Mihura, el matrimonio Álvarez, por aburrimiento, se va a cazar. El marido, fusil en mano, se lleva a la señora al bosque y en él desaparecen. Se oye un tiro. Seguidamente, del bosque sale solo el señor Álvarez, dando a entender con una elipsis visual que se ha librado de la señora Álvarez. 

Fotograma de Origen de las manchas solares de Niubó en Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

           Para terminar el episodio encontramos Cuatro chistes de verdugos que ironizan sobre cuatro maneras de matar a un hombre: con una hacha, en la horca, por garrote vil y en la guillotina. Si tenemos en cuenta que nos encontramos en la primera década de la dictadura franquista, en la que se asesinaba impunemente a aquellos que podían hacer peligrar el status quo, sorprende que este humor negro con referencias a la dictadura imperante hubiera pasado por alto a la censura y fuera producido para un público infantil. Aun así, no sorprende tanto que se pasara por alto un caso de maltrato con feminicidio incluido como el que expone Mihura, con aquel punto ambiguamente misógino que a veces se permitían los componentes de La Codorniz.

Fotograma de Cuatro chistes de verdugos de Del Arco en el que aparece un garrote vil.
 
Garabatos Valeriano León (1944). 
Imagen del DVD Del trazo al píxel. Filmoteca Española.

Bibliografia sobre La Codorniz:
Aguilar, S., y Cabrerizo, F., (2019) La Codorniz. De la revista a la pantalla (y viceversa)Filmoteca Española: Editorial Cátedra, Madrid.
Candel, J. M., (1993) Historia del dibujo animado español. Filmoteca Regional de Múrcia.
García, A., (2013) La Codorniz: la sátira en el primer franquismo (1941-1966)APORTES. REVISTA DE HISTORIA CONTEMPORÁNEA, n. 82.

dimecres, 8 de gener de 2020

Marta Fàbregas, dubbing director

En els crèdits d'Érase una vez... rarament trobem noms de dones en la direcció dels diferents departaments que van donar vida al film. Era un fet bastant comú a l'època, doncs estem parlant d'un moment en què imperava un règim dictatorial on la dona havia perdut molts dels drets guanyats a pols i a les urnes durant la Segona República. Malgrat això, dues dones capitanejaren la secció de doblatge i la de muntatge del llarg d'animació. Rosa Roig fou la muntadora del film, i Marta Fàbregas la directora de doblatge.

Marta Fàbregas fou una actriu que va néixer el 1920 i va participar en diverses companyies de Barcelona, Madrid i províncies, segons esmenta l'Enciclopèdia Catalana. A part de la seva carrera professional com a actriu, va formar part d'una històrica nissaga de dobladors catalans que s'aixoplugaren sota el cognom Fàbregas. El seu germà, l'Emili, va doblar nombrosos films dels anys cincuanta i seixanta, aprofitant l'obligatorietat del doblatge imposat pel franquisme i establert posteriorment com a hàbit espectatorial. La seva neboda, Elsa Fàbregas, va doblar a actrius de la talla de Judy Garland o Rita Hayworth. Per tant, no ens sorprèn trobar a Marta Fàbregas com a directora de doblatge d'Érase una vez... dirigint el seu germà Emili Fàbregas, que dona vida a un dels personatges més entranyables sorgits de la ploma animada de Josep Escobar: Scariot.

Marta Fàbregas també apareix com a actriu de doblatge per a veus adicionals del film. No hem d'oblidar la tasca de dramaturga d'aquesta actriu i directora, doncs va formar part de la nova generació de dramaturgs que sorgiren els anys cincuanta com ara Jaume Ministral. Com a dramaturga va escriure obres de teatre, generalment comèdies, com ara Lección de amor (1954) o Fill meu (1954) i Un pas en fals (1959), que va ser guardonada amb el Premi F.E.S.T.A. Malauradament la seva labor creativa en aquests difícils àmbits, força notable per l'època, es va veure estroncada l'any 1960 amb el seu prematur decés, quan amb prou feines havia arribat a complir els quaranta anys.

Fitxa tècnica del film en el dossier de premsa. Marta Fàbregas hi surt com a directora de doblatge.
En los créditos del film Érase una vez... raramente encontramos nombres de mujeres en la dirección de los diferentes departamentos que dieron vida al film. Era un hecho bastante común en la época, pues estamos hablando de un momento en que imperaba un régimen dictatorial donde la mujer había perdido muchos de los derechos ganados a pulso y en las urnas durante la Segunda República. A pesar de esto, dos mujeres capitanearon la sección de doblaje y la de montaje del largo de animación. Rosa Roig fue la montadora del film, y Marta Fàbregas la directora de doblaje.

Marta Fàbregas fue una actriz que nació el 1920 y participó en varias compañías de Barcelona, Madrid y provincias, segundos menciona la Enciclopèdia Catalana. Aparte de su carrera profesional como actriz, formó parte de una histórica alcurnia de dobladores catalanes con el apellido Fàbregas. Su hermano, Emilio, dobló numerosos films de los años cincuenta y sesenta, aprovechando la obligatoriedad del doblaje impuesto por el franquismo y establecido posteriormente como hábito espectatorial. Su sobrina, Elsa Fàbregas, dobló a actrices de la talla de Judy Garland o Rita Hayworth. Por lo tanto, no sorprende encontrar a Marta Fàbregas como directora de doblaje de Érase una vez... dirigiendo su hermano Emili, que da vida a uno de los personajes más entrañables surgidos de la pluma animada de Josep Escobar: Scariot. Marta Fàbregas también aparece como actriz de doblaje para voces adicionales del film. No tenemos que olvidar la tarea de dramaturga de esta actriz y directora, pues formó parte de la nueva generación de dramaturgos que surgieron los años cincuenta como por ejemplo Jaume Ministral. Como dramaturga escribió varias obras de teatro, generalmente comedias, como por ejemplo Lección de amor (1954) o Hijo mío (1954) y Un pas en fals (1959), que fue galardonada con el premio F.E.S.T.A. Desgraciadamente su labor creativa en estos difíciles ámbitos, bastante notable por la época, se vio interrumpida en 1960 con su prematuro deceso, cuando todavía no había cumplido los cuarenta años.

At the film credits of Érase una vez... we can't easily find names of women at the direction of the different departments that brought the film to life. It was a rather common fact at that period, as Francoist dictatorial regime banned women rights that had been acquired during the Second Republic. In spite of this, two women directed the dubbing section and the editing department of the long-feature animated film. Rosa Roig was the editor of the film, and Marta Fàbregas the dubbing director.

Marta Fàbregas was an actress that was born in 1920 and took part of Barcelona's several theatre companies that toured to Madrid and Barcelona, as it is mentioned in the Catalan Encyclopedia. Apart from her professional career as an actress, she was part of a historic lineage of dubbing actors and actresses under the surname of Fàbregas. Her brother, Emili, dubbed several films of the 1950s  and 1960s, as a consequence of dictatorial laws that forced all the movies to be dubbed in Spanish. His niece, Elsa Fàbregas, dubbed actresses like Judy Garland or Rita Hayworth. Therefore, it doesn't surprise to find Marta Fàbregas as a the dubbing director of Érase una vez... In the movie, she directed her brother Emili Fàbregas, that gives life and voice to the most sympathetic character of the film created by Josep Escobar: Scariot. Marta Fàbregas also appears as an actress dubbing additional voices of the film. The task of Marta Fàbregas as a playwright is also comparable to her work as a dubbing actress and director, because she was part of the new generation of dramatists that aroused in the 1950s such as Jaume Ministral. As a playwright, she wrote theatre plays, generally comedies, such as Lección de amor (1954) or Fill meu (My son, 1954) and Un pas en fals (A false step, 1959), that had been awarded with the prize F.E.S.T.A. Her creative task, in domains that were not easy to make a living from, stopped early when she died in 1960 just before her forties anniversary.

More Information:
Marta Fàbregas in Érase una vez... cast
Marta Fàbregas in Enciclopèdia Catalana
Filmography of Marta Fàbregas as Dubbing Director

dijous, 21 de novembre de 2019

Animation voices: Rosita Valero and Marta Santaolalla


Una part no menys important de l’animació són els actors i les actrius que s’encarreguen de posar la veu als personatges animats. En aquest camp l’actriu i dobladora Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) va tenir un paper important pel que fa a l’animació de l’edat daurada espanyola. Va participar en dos dels quatre llargmetratges de la dècada dels quaranta: Garbancito de la Mancha (1945) i Érase una vez... (1959). Va tenir papers prou destacats en ambdues cintes, ja que a la primera posava veu al principal personatge femení, la fada padrina, i en la segona va ser la Ventafocs. Els seus doblatges més coneguts van venir de la mà del cinema, ja que fou la dobladora habitual d’actrius com Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe. Va començar fent teatre de molt petita a Granada, on va néixer, i durant els anys quaranta fou dobladora de la MGM a Barcelona. A partir dels anys cinquanta es va establir a Madrid com a actriu i dobladora per a diversos estudis.

Malgrat que va ser la Rosita Valero qui va acabar interpretant el personatge de la Ventafocs, a principis del 1950 la revista Cámara anunciava que l’actriu Marta Santaolalla (1922-2019) seria la Ventafocs d’Érase una vez... Les negociacions no devien arribar a bon port ja que Santaolalla va ser substituïda per Valero, malgrat, o potser, per tenir un bagatge professional en el camp de la música clàssica i coneixements tècnics musicals que la portaren a difondre importants obres escèniques d’autors espanyols poc coneguts. Marta Santaolalla també va oferir la seva veu a actrius de la talla de Shirley Temple i al llarg de la seva carrera contribuí a la formació d’actors amb les seves classes de dicció i ortofonia. Ambdues actrius mai més tornarien a participar en un projecte animat, demostrant amb les seves carreres la manca de regularitat de la indústria de l’animació a l’estat espanyol.

La Marta Santaolalla ens deixava el 22 d’octubre passat, i a la seva memòria i a la de dones dobladores com Santaolalla o Valero dediquem aquesta entrada.


Retall de la revista Cámara, n. 172, 1 març 1950.

Una parte no menos importante de la animación son los actores y las actrices que se encargan de poner la voz a los personajes animados. En este campo la actriz y dobladora Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) tuvo un papel importante en cuanto a la animación de la edad dorada española. Participó en dos de los cuatro largometrajes de la década de los cuarenta: Garbancito de la Mancha (1945) y Érase una vez... (1950). Tuvo papeles destacados en ambas cintas, puesto que en la primera daba su voz al principal papel femenino, el hada madrina, y en la segunda fue Cenicienta. Sus personajes más conocidos vinieron de la mano del cine, puesto que fue la dobladora habitual de actrices como Elizabeth Taylor o Marilyn Monroe. Empezó haciendo teatro de muy pequeña en Granada, donde nació, y durante los años cuarenta fue dobladora de la MGM a Barcelona. A partir de los años cincuenta se estableció a Madrid y trabajó como actriz y dobladora en diferentes estudios.

A pesar de que fue Rosita Valero quién acabó interpretando el personaje de Cenicienta, a principios de 1950 la revista Cámara anunciaba que la actriz Marta Santaolalla (1922-2019) sería la Cenicienta de Érase una vez... Las negociaciones no debieron llegar a buen puerto puesto que Santaolalla fue sustituida por Valero, a pesar de, o quizás, por tener un bagaje profesional en el campo de la música clásica y conocimientos técnicos musicales que la llevaron a difundir importantes obras escénicas de autores españoles poco conocidos. Marta Santaolalla también ofreció su voz a actrices de la talla de Shirley Temple y a lo largo de su carrera contribuyó a la formación de actores con sus clases de dicción y ortofonía. Ambas actrices nunca más volverían a participar en un proyecto animado, demostrando una vez más la carencia de estabilidad de la industria de la animación característica del mercado español.

Marta Santaolalla nos dejaba el 22 de octubre pasado, y a su memoria y a la de actrices de doblaje como Santaolalla y Valero dedicamos esta entrada.

Ficha técnica de Érase una vez... aparecida en el n. 173 de la revista Cámara, 15 marzo 1950.

An important task in animated productions is the job of the actors and actresses who bring their voices to the animated characters. In this field the actress and dubbing actress Rosita Valero (Rosa Gómez García, 1929-2010) had an important role in the animation of the Spanish Golden Age. She took part of two among the four feature films of the forties: Garbancito de la Mancha (1945) and Érase una vez... (1959). She had important roles in both feature films because in the first one she played the main female character, the fairy godmother, and in the second she was the protagonist: Cinderella. Her more relevant characters dubbed came from Hollywood cinema stars because she usually dubbed actresses like Elizabeth Taylor or Marilyn Monroe. She started playing in theaters in her hometown in Granada, and during the forties she worked for Barcelona MGM studios. After the fifties she settled down in Madrid to work as an actress and a dubbing actress. 

Although Rosita Valero ended up playing the character of Cinderella in Érase una vez..., at the beginning of 1950 the Spanish magazine Cámara announced that the actress Marta Santaolalla (1922-2019) would be the Cinderella of the Catalan film. The negotiations between the production house and the actress weren’t successful as Rosita Valero played finally the Cinderella character. Surprising enough, Marta Santaolalla had a strong professional background in classical music. She was a musicologist that disseminated works of unknown Spanish composers and also helped young actors and actresses in the art of performing for the stage and the camera. Marta Santaolalla often dubbed for the Spanish audience actresses like Shirley Temple or Deanna Durbin. Both actresses would never take part of an animated project again, showing once more the lack of stability that historically has suffered the industry of animation in Spain.

Marta Santaolalla died last 22nd of October, and this text is dedicated to her memory trying to recover women dubbing actresses like Santolalla and Valero.


More information:

dilluns, 15 de juliol de 2019

Ha marxat la Pepi

Als noranta-un anys ha marxat la Pepi, la doncella guerrera. Vaig ser a temps de poder gaudir d'una dona forta, que volia ser animadora després de veure la Blancaneu i els set nans, malgrat que en aquella època l'animació no era cosa de dones. M'ho explicava amb una anècdota. Una tieta seva, preocupada perquè no era "com les altres nenes", va pressionar perquè els seus pares la portessin a un metge molt car de Barcelona, a la Casa Batlló. Allí, mentre mirava els vidres pintats, els doctor li va dir als seus pares que la nena estava en perfectes condicions, i que senzillament la deixessin fer. Per sort, els pares de la Pepita van promoure les seves ganes de dibuixar i d'animar i, amb 14 anys, es presentava a una prova per animar Garbancito de la Mancha a les ordres d'Artur Moreno. Finalment, per la seva inexperiència, va acabar pintant cel·luloide a les ordres d'Ana María Melero, però aviat va començar a intercalar i va acabar animant. I no va parar fins a la jubilació, amb Despertaferro, de Jordi Amorós. Al II Fòrum d'animació de BAU, sobre dones i animació, vam publicar part del seu diari. La Creu de Sant Jordi i el Gaudi d'honor li van fer molta il·lusió, i jo la vull recordar amb aquesta entrevista que li vam fer amb el seu deixeble, el Jordi, que sabia buscar-li les pessigolles com ningú. Ha marxat  una animadora guerrera, però no pas el seu exemple.

A los noventa y uno años se ha ido la Pepi, la doncella guerrera. Por suerte, pude disfrutar de una mujer fuerte, que quería ser animadora después de ver Blancanieves y los siete enanitos, a pesar de que en aquella época la animación no era cosa de mujeres. Me lo explicaba con una anécdota. Una tía suya, preocupada porque no era "como las otras niñas", presionó para que sus padres la llevaran a un médico muy caro de Barcelona, en la Casa Batlló. Allí, mientras miraba los cristales pintados, los doctor le dijo a sus padres que la niña estaba en perfectas condiciones, y que sencillamente no la presionaran. Por suerte, los padres de la Pepita promovieron sus ganas de dibujar y de animar, y con 14 años se presentaba a una prueba para animar Garbancito de la Mancha a las órdenes de Artur Moreno. Finalmente, por su inexperiencia, acabó pintando celuloide a las órdenes de Ana María Melero, pero pronto empezó a intercalar y acabó animando. Y no paró hasta la jubilación, con Despertaferro, de Jordi Amorós. En el II Fórum de animación de BAU, sobre mujeres y animación, publicamos parte de su diario. La Cruz de Sant Jordi y el Gaudí de honor le hicieron mucha ilusión, y yo la quiero recordar con esta entrevista que le hicimos con su discípulo, Jordi, que sabía buscarle las cosquillas como nadie. Se ha ido una animadora guerrera, pero no su ejemplo.



The warrior maiden (1975). Concept art, layouts and animation by Pepita Pardell. Pegbar Productions. 


At the age of ninety-one Pepi, the warrior maiden, has left us. I'm lucky because I've been able to enjoy the personality of a strong woman that wanted to be animator after watching the Snowhite and the seven dwarfs, during a period when a woman hardly ever made a life of animation. She explained it to me with an anecdote. Her aunt, worried because she was not "like the other girls", pressured her parents to took her at a very expensive doctor, at the Casa Batlló. There, while she was looking at the painted glasses, the doctor said her parents that the girl was on good health, and that they simply had to let her go. Luckily, Pepita's parents promoted her aim for drawing and animating, so when she was 14 years old she got into the Garbancito of the Mancha production with Artur Moreno as the director. Because she had no experience in animation, she finally got in the ink and paint department, driven by Ana García Melero. Later on, she worked as an in-betweener and finally as an animator. And she didn't stop animating until her retirement, after animating Jordi Amoros' Despertaferro. We published parts of her diary in the Second Animation Forum in BAU, that was about woman and animation. The Creu de Sant Jordi prize and the Gaudi of Honour fulfilled her, and I want to remember her the interview I organized with her disciple, Jordi, that knew how to make fun of her with tenderness. An animator warrior has left us, but her example will remain.



dimecres, 3 d’abril de 2019

Dibuixos d'Enric Ferran (Enric Ferran's drawings)

Gràcies al col·leccionista sabadellenc Lluís Giralt, hem localitzat unes portades il·lustrades per l'animador i il·lustrador Enric Ferran. Són tres portades per a novel·les de l'Editorial Reguera, que portava el nom del seu fundador, l'Alejandro Fernández de la Reguera. Aquest editor, que va crear les revistes El hogar y la Moda i Lecturas, també va estar molt present durant els anys quaranta en el camp de l'animació a Catalunya. Va crear Dibsono Films, un estudi que es fusionaria el 1941 amb l'estudi del Jaume Baguñà, l'Hispano Gráfic Films, per crear Dibujos Animados Chamartín amb seu a la Casa Batlló. Tal i com ens comentava el fill del Jaume Baguñà, Enric Ferran sovint es posava a dibuixar portades de novel·les de western a l'estudi d'animació, doncs com molts dels animadors combinava la tasca d'animador amb la de dibuixant. Per tant, mentre apareixia als crèdits de sèries dels Dibujos Animados Chamartín, com ara la de Garabatos, Ferran també il·lustrava portades com les que ens ha cedit amablement el grafòpata Lluís Giralt. Sembla ser que Ferran també va arribar a dibuixar moltes portades per a l'Editorial Bruguera, i continuarem buscant per trobar-ne alguna. En els exemples que hi ha a continuació, fixeu-vos que les lletres d'aquestes portades també estan fetes a mà, amb molta cura i atenció en els detalls. Dibuixar tipografia és tot un art que avui s'ha perdut amb el word i la facilitat per canviar la tipus de lletra amb un sol clic.

Esbós d'Enric Ferran per a "La nariz de un notario".
Original d'Enric Ferran per a "La nariz de un notario".

"La nariz de un notario" va ser publicada per l'Editorial Reguera, i dins el número 15 de la Colección Oasis, el gener del 1945. "Narraciones extraordinarias" es va publicar dins la mateixa editorial i en el número 11 de la Colección Oasis el novembre del 1944.

Original d'Enric Ferran per a "Narraciones extraordinarias".
Portada impresa de "Narraciones extraordinarias".

En aquestes fotografies de l'època, que ens va cedir Èrica Sevillano, podem veure a Enric Ferran a l'estudi de Dibujos Animados Chamartín. A la fotografia de grup és el segon començant per l'esquerra de la tercera fila.

L'equip de Dibujos Animados Chamartín davant d'un storyboard (1942).
Recreació de la fotografia de l'equip de Dibujos Animados Chamartín al pati de la Casa Batlló (1942).


Gracias al coleccionista de Sabadell Lluís Giralt, hemos localizado unas portadas ilustradas por el animador e ilustrador Enric Ferran. Son dos portadas para novelas de la Editorial Reguera, que llevaba el nombre de su fundador, Alejandro Fernández de la Reguera. Este editor, que creó las revistas Lo hogar y la Moda y Lecturas, también estuvo muy presente durante los años cuarenta en el campo de la animación en Catalunya. Creó Dibsono Films, un estudio que se fusionaría en 1941 con el estudio de Jaume Baguñà, el Hispano Gráfic Films, para crear Dibujos Animados Chamartín con sede en la Casa Batlló. Tal y como nos comentaba el hijo de Jaume Baguñà, Enric Ferran a menudo se ponía a dibujar portadas de novelas de western en el estudio de animación, pues como muchos de los animadores combinaba la tarea de animador con la de dibujante. Por lo tanto, mientras aparecía a los créditos de series de los Dibujos Animados Chamartín, como por ejemplo la de Garabatos, Ferran también ilustraba portadas como las que nos ha cedido amablemente lo grafópata Lluís Giralt. Parece ser que Ferran también llegó a dibujar muchas portadas para la Editorial Bruguera, y continuaremos buscando para encontrar alguna. En los ejemplos que hay en esta entrada, las letras de estas portadas también están hechas a mano, con mucha atención en los detalles. Dibujar tipografía es todo un arte que hoy en día se ha perdido con el word y la facilidad para cambiar la tipo de letra con un solo clic.

Thanks to the collector of Sabadell Lluís Giralt, we have found some covers illustrated by the animator and illustrator Enric Ferran. There are two novel covers for the Editorial Reguera, which bore the name of its founder, Alejandro Fernández de la Reguera. This editor, who created the magazines El hogar y la Moda and Lecturas, was also very important during the forties in the field of animation in Catalunya. He created Dibsono Films, an animation studio that would merge on 1941 with the studio of Jaume Baguñà, the Hispano Gráfic Films, to create a studio based in the Casa Batlló: Dibujos Animados Chamartín. As the son of Jaume Baguñà told us, Enric Ferran was often drawing covers of western novels in the animation studio, as many of the animators combined the task of animator with the one of illustrator. Therefore, while appearing in the series credits of Dibujos Animados Chamartín, such as Garabatos, Ferran also illustrated covers like those ones the grafópata Lluís Giralt has kindly given us. It seems that Ferran had also drawn many covers for Editorial Bruguera, and we will keep trying to find them. In the examples above, notice that the letters on these covers are also made by hand, with a lot of attention put on to detail. Drawing typography is an art that today has been lost with the word software and the ease to change the typography with a single click.